“Els museus són les seves col·leccions”. Aquesta frase la té molt clara el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, i l’ha repetida molts cops, de la mateixa manera que ja ho feia la seva predecessora tant al MNAC com al Museu Picasso, Maite Ocaña.
Però el que també està clar és que els temps en què els museus exhibien una col·lecció immobilitzada i permanent al cent per cent s’han acabat. Els anglosaxons fa dècades que ho han entès i ara els museus d’aquí, empesos per factors molt diversos: les brutals retallades pressupostàries que obliguen a compartir i cooperar si no volen morir d’inanició cultural; la necessitat d’oferir experiències i coneixement a públics molt diversos; i per descomptat l’entrada d’aires i d’idees nous en la gestió que estan creant dinàmiques més flexibles en el desplegament dels seus fons.
Norman Narotzky, Webs,1956. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art, 2018.
El MNAC viu ara un moment ideal per, diguem-ne, “assajar” noves relacions i formes d’exhibició ja que treballa en la formació de la col·lecció de l’art de postguerra i la segona avantguarda. Malgrat la limitació econòmica i, sobretot, de moment, l’evident falta d’espai, el museu acaba d’obrir dues noves sales dedicades a l’art català del 1940 al 1980 que fan de petita prefiguració del que ha de ser en un futur, que s’espera no sigui molt llunyà, aquest últim àmbit temporal del MNAC. Àlex Mitrani exerceix de comissari d’aquest moment emocionant, perquè ens trobem davant tot un camp per revisar, redescobrir nous artistes i posar de manifest la diversitat de l’art català de postguerra, molt més enllà de la centralitat de l’obra de Tàpies. Evidentment està present amb tres obres: dos fantàstics murs de petit format i un retrat de Joan Brossa, del 1950, manipulat dues dècades després.
Albert Ràfols Casamada, El balcó, 1947. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art, 2017.
Les sales ofereixen diàlegs molt ben lligats entre obres i artistes, malgrat que tot s’ha de resumir amb poc menys de 40 peces. Al costat de Tàpies llueix (ja era hora!) la matèria més nocturna d’Amèlia Riera en una pintura del 1963; entren al MNAC les atrevides abstraccions de Manuel Duque, acabat de recuperar en una mostra a la Fundació Vila Casas; i es parla d’una exposició seminal per a la represa artística, la del 1943 a la sala Reig, que Alexandre Cirici va qualificar com la primera mostra en què es reintroduïa la modernitat després de la Guerra Civil.
Les col·leccions d’art públiques, vistes com si fos una de sola.
Entremig hi ha obres que prenen una nova llum com La planxadora, de Ramon Rogent, dialogant amb un interior de Ràfols-Casamada que prefigura la seva posterior abstracció; una expressiva vanitas de Guinovart o l’escultura El circ, de Moisès Villèlia. Tot aquest conjunt s’ha construït a partir de donacions, dipòsits, préstecs i alguna adquisició, com és el cas del Guinovart. El Macba, sobretot amb obres que procedeixen del fons de la Generalitat, és un dels orígens principals de les peces, una col·laboració que serà absolutament natural a partir d’ara. Les col·leccions d’art públiques, vistes com si fos una de sola.
Esquerra: Mas i Fondevila, Estudi. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Dreta: Pablo Picasso, Acadèmia, Barcelona 1896-1897. Museu Picasso Barcelona en dipòsit al Museu Nacional. Donació Pablo Picasso, 1970 © Sucesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2018.
De la mateixa manera, a l’inici de les sales d’art modern han entrat tres Picasso, cedits per un any pel museu barceloní del pintor. A les sales del MNAC, els quadres de Picasso encaixen com un guant: un autoretrat, quan el pintor tenia 14 anys, que dialoga a la sala dedicada als autoretrats al costat de l’únic l’oli de Juli Gonzalez; i dues acadèmies, a la sala sobre l’aprenentatge de l’artista de finals del XIX. És un gran encert que una d’elles sigui una còpia parcial de l’Estudi d’Arcadi Mas i Fondevila, del 1878, que el jove Picasso deuria copiar a l’Acadèmia de les Belles Arts. La còpia picassiana i l’original de Mas, propietat del MNAC, s’han retrobat ara després de tants anys.
Habitació, Txeka, un projecte de Pedro G. Romero al Museu Nacional. Foto: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Marta Mérida), 2018.
Més endavant del recorregut de l’art modern del MNAC, al costat de la sala on s’exposen els cartells republicans de la Guerra Civil, s’ha inserit una exposició temporal d’un artista contemporani, Pedro G. Romero, que es podrà veure fins al 28 d’abril. Una mostra de la flexibilitat del recorregut permanent del museu. De nou, la intervenció encaixa perfectament en l’itinerari ja que s’exposa una de les tres reconstruccions que ha fet l’artista d’una txeca psicotècnica de la Guerra Civil, que pertany al desbordant projecte Archivo F.X, sobre la iconoclàstia i la profanació en relació amb l’art. Es tracta d’una còpia de la txeca de Santa Úrsula de València, en la què s’apliquen perfectament els preceptes d’Alphonse Laurencic sobre l’ús d’elements iconogràfics de l’art modern per a la tortura.
Recent Comments