No és fàcil apropar-se a l’art cinètic des del món de la pantalla i de l’univers digital. Acostumats al paradigma del moviment constant i líquid, les propostes de l’art cinètic i el seu compromís amb l’estudi del moviment tenen alguna cosa de mètode antic, de procediment mecànic, de màgia. Com si et parlessin d’altres temps.

A la Pedrera ho han provat. L’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975 ha portat a Barcelona una àmplia representació del cinetisme plàstic i escultòric del segle XX. A cura de Jordi Ballart i Marianna Gelussi, la mostra es centra en el moment en què la denominació de cinètic es va popularitzar, ja als anys cinquanta i seixanta, creuant-se amb el minimalisme i amb l’estètica del pop art. La llista és llarga, amb els clàssics d’aquests anys com Jean Tinguely, Victor Vasarely, Lygia Clark o Carlos Cruz-Diez, que presenta una instal·lació cromàticament transitable. Però també actuals com Mona Hatoum o Ann Veronica Janssens. Amb una àmplia representació internacional però també, tot i que en aquestes latituds el cinetisme no va quallar molt, catalana, amb Leandre Cristòfol i Jordi Pericot, i espanyola, amb noms com Eusebio Sempere.

Una persona es passeja davant l’obra de Julio Le Parc Cloison lames réfléchissantes, 1966.

Dels primers, aquells qui van voler sortir del quietisme visual, ja als anys vint i trenta, l’exposició incorpora menys obres, i hagués estat bé, per la dosi d’avantguarda que van suposar i que, als anys cinquanta i seixanta, ja s’havia perdut. Prenem tres moments per entendre de què estem parlant.

Primer. Naum Gabo –científic de formació!– escriu juntament amb Antoine Prevsner el Manifest realista l’any 1920. Primera invocació de l’art cinètic, amb arguments com la necessitat d’acabar amb l’immobilisme visual de la tradició artística i la seva condició d’art d’elit, i d’altres que s’emmirallen en la ciència: “Mirem un raig de sol… La més silenciosa de totes les forces silencioses i recorre més de tres-cents quilòmetres per segon.”

Segon. Marcel Duchamp no se n’està i, al 1926, pren una sèrie de discos òptics i els posa a rodar a través d’una càmera de cinema. Els intercala amb altres on escriu frases en francès a manera d’anagrames, al·literacions i paronomàsies. Amb el seu Anémic Cinéma –projecció que obre la mostra de la Pedrera–ha nascut un dada cinètic. La idea dels discos òptics el persegueix i, ja al 1935, deixa que sigui l’espectador qui accioni ell mateix els discos òptics a través d’un petit motor que li posa a l’abast. Són els seus primers Rotoreliefs, mecanismes molts senzills en què l’ull creu percebre una profunditat que la ment sap que no és.

I tercer. Alexander Calder aconsegueix, al 1930, que les seves peces es moguin soles. Abans ha aprimat la matèria fins a reduir-la a la mínima expressió: un fil de matèria. És Duchamp que posa nom a les peces: mobiles. I més tard, és Jean Arp qui designa com a stabiles les obres de Calder que descansen al terra.

Va bé anar a l’origen per entendre les coses. Si Naum Gabo articula una idea, els discos òptics de Duchamp i els mòbils de Calder marquen les dues grans línies per on transiten les obres que s’exposen a La Pedrera: les obres que generen sensació de moviment i les que, en efecte, es mouen. Les primeres han donat lloc a l’op art o art òptic, per on s’ha desplaçat bona part de l’art cinètic. Un art que posa a l’ull humà en la tessitura de discernir si hi ha desplaçament d’un cos a l’espai o si tot plegat és una estratagema òptica per fer-li entendre al cervell que, en matèria de moviment i de percepció del moviment, no té l’última paraula.

Una visitant fotografia l’obra d’Alberto Biasi Dinamica ottica, 1962-1967.

Davant d’algunes obres que s’exposen a La Pedrera, tens la sensació de trobar-te davant d’un zoòtrop, una llanterna màgica o un dels primers cinematògrafs. Poques vegades he vist aquest lleuger desplaçament del subjecte que mira: qui o què es mou? Visitants encantats davant les obres que proven a desplaçar-se lleugerament cap a la dreta o l’esquerra, o van davant i enrere articulant un moviment mínim, molt mínim. Umberto Eco apel·lava a l’opera aperta al seu assaig de 1962, i d’aquí el títol d’una exposició que li demana a qui mira que prengui partit tancant l’obra, resolent-la. Es mou o no es mou?

Eppur si muove!, explica la llegenda que va dir Galileo Galilei en veu baixa quan acabava de negar davant de la Inquisició que la terra es mogués. Però es mou! Aquesta és la sensació que genera avui l’experiment que va suposar, primer als anys vint i sobretot als cinquanta i seixanta, el que es va anomenar art cinètic. Sortint de La Pedrera, tornem al mòbil, que vol dir “allò que no està quiet”. L’exposició ha tingut la màgia dels temps passats.

L’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975 es pot visitar a La Pedrera fins el 27 de gener de 2019.

It is not easy to gain access to kinetic art from the world of screens and digital media. Accustomed to the paradigm of constant and liquid movement, kinetic art pieces and their commitment to the study of movement have something of an old-fashioned method, a mechanical process and a touch of magic. It is almost as if we are talking of another age.

At La Pedrera they have proved it. The exhibition Open Works. Art in Movement, 1955-1975 has offered Barcelona a broad sample of plastic and sculptoric kinetic art from the twentieth century. Curated by Jordi Ballart and Marianna Gelussi, the exhibition centres on the 1950s and 1960s, and crosses over into minimalism and the aesthetic of pop art. The list is a long one with classics from those years such as Jean Tinguely, Victor Vasarely, Lygia Clark and Carlos Cruz-Diez, who presents a chromatically traversable installation. But there are also contemporary artists such as Mona Hatoum and Ann Veronica Janssens. The international representation is broad, but also present, despite the fact that kinetic art in Catalonia was not such a great trend, are Leandre Cristòfol and Jordi Pericot, and from Spain Eusebio Sempere.

A person passes in front of the work of Julio Le Parc Cloison lames réfléchissantes, 1966.

Of the first group –those who had already wanted to move away from visual quietism in the 1920s and 1930s– there are fewer works, and it would have been good to see more both for the injection of avant-garde innovation that they represented which by the fifties and sixties had disappeared. Let’s take three points to illustrate what we are talking about.

First. Naum Gabo, a scientist by training, write the Realistic Manifesto together with Antoine Pevsner in 1920. It was the first invocation of kinetic art with arguments such as the need to end the visually immobile artistic tradition and its condition as elite art, along with others which are reflected in science: “Look at a ray of sunlight…the most silent of all silent forces, yet it travels at three hundred kilometres a second”.

Second. There was no holding Marcel Duchamp back, and in 1929 he took a series of optical discs and made them spin with the use of a film camera. He alternated them with others on which there were words written in French such as anagrams, alliteration and puns. With his Anaemic Cinema –the projection which opens the exhibition at La Pedrera– a kinetic Dada was born. The idea of the optical disks pursued him and by 1935 it was the viewers themselves who operated them by means of a small motor. These were his first Rotoreliefs, very simple mechanisms in which the eye perceives a depth that the brain knows is not there.

And third. In 1930 Alexander Calder managed to make his pieces move on their own. Beforehand he had reduced the material to its minimum expression: a wire. It was Duchamp who gave the pieces their name: mobiles. And later it was Jean Arp who designated the works by Calder resting on the ground as stabiles.

It is worth returning to their origins to understand these things, If Naum Gabo had the idea, Duchamp’s optical disks and Calder’s mobiles mark the two main lines of the works exhibited in la Pedrera: the works which generate a sense of movement and those which do actually move.  The former gave rise to Op Art which displaced much of the kinetic art. An art which puts the human eye in a position to discern whether a body has moved in space or whether it is all an optical illusion to make the brain understand that in questions of movement and perceptions of movement it does not have the last word.

A person photographs the work of Alberto Biasi Dinamica ottica, 1962-1967.

In front of some of the works exhibited in La Pedrera you get the feeling that you are looking at a zoetrope, a magic lantern or one of the first motion picture cameras. Seldom have I seen that slight movement of the onlooking subject: who or what is moving? Enchanted visitors stand in front of the works swaying slightly to the right or the left, or forwards and backwards in a minimal, very minimal movement. Umberto Eco reflected on the idea of opera aperta his 1962 essay, and from there comes the name of an exhibition that asks the viewer to take part in closing the work, resolving the question. Does it move, or does it not move?

Eppur si muove! is the story of Galileo Galilei when he said, under his breath, after he denied before the inquisition that the earth moves, But it moves! This is the sensation of the experiment that we see today and that was named, first in the 1920s and then in the fifties and sixties, kinetic art. Leaving La Pedrera we go back to our mobile, which means “that which is not still”. The exhibition had the magic of past times.

Open Works. Art in Movement, 1955-1975 can be visited in La Pedrera until next January 27, 2019.

No es fácil acercarse al arte cinético desde el mundo de la pantalla y del universo digital. Acostumbrados al paradigma del movimiento constante y líquido, las propuestas del arte cinético y su compromiso con el estudio del movimiento tienen algo de método antiguo, de procedimiento mecánico, de magia. Como si te hablaran de otros tiempos.

En La Pedrera lo han intentado. La exposición Obras abiertas. El arte en movimiento, 1955-1975 ha traído a Barcelona una amplia representación del cinetismo plástico y escultórico del siglo XX. Realizada por Jordi Ballart y Marianna Gelussi, la muestra se centra en el momento en que la denominación de cinético se popularizó, ya en los años cincuenta y sesenta, cruzándose con el minimalismo y con la estética del pop art. La lista es larga, con los clásicos de estos años como Jean Tinguely, Victor Vasarely, Lygia Clark o Carlos Cruz-Diez, que presenta una instalación cromáticamente transitable. Pero también actuales como Mona Hatoum o Ann Veronica Janssens. Con una amplia representación internacional pero también, aunque en estas latitudes el cinetismo no cuajó mucho, catalana, con Leandre Cristófol y Jordi Pericot, y española, con nombres como Eusebio Sempere.

Una visitante pasa ante la obra de Julio Le Parc Cloison lames réfléchissantes, 1966.

De los primeros, aquellos que en los años veinte y treinta ya quisieron salir del quietismo visual, la exposición incorpora menos obras, y hubiera estado bien, por la dosis de vanguardia que suponían y que, en los años cincuenta y sesenta, ya se había perdido. Tomemos tres momentos para entender de qué estamos hablando.

Primero. Naum Gabo –¡científico de formación!– escribe junto a Antoine Prevsner el Manifiesto realista en 1920. Primera invocación del arte cinético, con argumentos como la necesidad de acabar con el inmovilismo visual de la tradición artística y su condición de arte de élite, y otros que beben de la ciencia: “Miremos un rayo de sol… La más silenciosa de todas las fuerzas silenciosas y recorre más de trescientos kilómetros por segundo.”

Segundo. Marcel Duchamp no se contiene y, en 1926, toma una serie de discos ópticos y los pone a dar vueltas a través de una cámara de cine. Los intercala con otros donde escribe frases en francés a modo de anagramas, aliteraciones y paronomasias. Con su Anémic Cinéma –proyección que abre la muestra de la Pedrera– ha nacido un dada cinético. La idea de los discos ópticos lo persigue y, ya en 1935, deja que sea el mismo espectador quien accione los discos ópticos a través de un pequeño motor que pone a su alcance. Son sus primeros Rotoreliefs, mecanismos muy sencillos en que el ojo cree percibir una profundidad que la mente sabe que no es.

Y tercero. Alexander Calder consigue, en 1930, que sus piezas se muevan solas. Antes ha adelgazado la materia hasta reducirla a la mínima expresión: un hilo de materia. Es Duchamp quien pone nombre a las piezas: los mobiles. Y más tarde, es Jean Arp quien designa como stabiles las obras de Calder que descansa en el suelo.

Es útil ir al origen para entender las cosas. Si Naum Gabo articula una idea, los discos ópticos de Duchamp y los móviles de Calder marcan las dos grandes líneas por donde transitan las obras que se exponen en La Pedrera: las obras que generan sensación de movimiento y las que, en efecto, se mueven. Las primeras han dado lugar al op art o arte óptico, por donde se ha desplazado buena parte del arte cinético. Un arte que coloca al ojo humano en la tesitura de tener que discernir si hay desplazamiento de un cuerpo en el espacio o si se trata de una estratagema óptica para hacerle entender al cerebro que, en materia de movimiento y de percepción del movimiento, no tiene la última palabra.

Una visitante fotografía la obra de Alberto Biasi Dinamica ottica, 1962-1967.

Delante de algunas obras que se exponen en La Pedrera, tienes la sensación de hallarte ante un zoótropo, una linterna mágica o uno de los primeros cinematógrafos. Pocas veces he visto este ligero desplazamiento del sujeto que mira: ¿quién o qué se mueve? Visitantes encantados ante las obras que se prueban a desplazarse ligeramente hacia la derecha y la izquierda, hacia delante y atrás articulando un movimiento mínimo, muy mínimo. Umberto Eco apelaba a la idea de opera aperta en su ensayo de 1962, y de aquí el título de una exposición que le pide a quien mira que tome partido cerrando la obra, resolviéndola. ¿Se mueve o no se mueve?

Eppur si muove!, cuenta la leyenda que susurró Galileo Galilei tras negar ante la Inquisición el movimiento de la tierra. ¡Pero se mueve! Esta es la sensación que genera hoy el experimento que supuso, primero en los años veinte y sobretodo en los cincuenta y sesenta, lo que se denominó arte cinético. Saliendo de La Pedrera, volvemos al móvil, que quiere decir “aquello que no está quieto”. La muestra ha tenido la magia de los tiempos pasados.

La exposición Obras abiertas. El arte en movimiento, 1955-1975 se puede visitar en La Pedrera hasta el próximo 27 de enero de 2019.