Hace un par de años que viajo poco en transporte público, pero antes me había dado un hartón de usarlo. Podría hacer el trayecto entre Plaza Cataluña y Sarrià con los ojos cerrados y viceversa, con los FGC, que es el Orient Express de nuestro transporte subterráneo.

Últimamente lo he vuelto a hacer y la multitud de antes ha desaparecido, traída por los vientos de esta peste que no se acaba nunca. El intercambiador de la Plaza Cataluña es un fósil urbano, una reliquia de los años sesenta que no ha sufrido casi ninguna transformación, un punto de encuentro donde Dostoievski hubiera podido escribir sus Apuntes del subsuelo.

Empty. Fotografía de Andy Maguire. CC BY 2.0.

Hablando de literatura, ahí mismo hay un puesto de libros usados que se venden a precios de saldo con fines humanitarios. Suelo detenerme en él y me sorprende la especialización en literatura hispanoamericana que sobresale entre volúmenes que un día fueron best-sellers. La última vez que la visité me atrajeron tres volúmenes de los Relatos de Julio Cortázar en la edición de Alianza, que se vendían por tres euros cada uno (cuesta €14 cada volumen en librería). Los compré.

De camino a casa me di cuenta, por los sellos estampados en muchas de las páginas y la ficha de lectura de la contracubierta de uno de los volúmenes, que procedían de una biblioteca pública, de un Instituto cuyo nombre ahora no consigo recordar. Estuvieron unos días en la mesa de la sala de casa, cerca del sillón Chester donde leo, los tres acompañando a un buda de cuatro caras japonés de bronce dorado que, iluso como soy, toco diariamente pensando que me da suerte . No me gustaba la idea de tener unos libros robados en una biblioteca pública y un día busqué el número de teléfono del Instituto y me puse en contacto para explicar mi caso.

Me atendió una chica (por la voz enérgica parecía joven) muy amable que me dijo que habían decidido cerrar la biblioteca por falta de lectores. Me pidió mi teléfono porque quería hablar con la coordinadora y averiguar qué había pasado con los libros, y que me diría bien algo. Diligentísima, en menos de una hora ya tenía una respuesta. Se habían vendido los libros de la biblioteca, que habían ido a parar a la organización benéfica donde yo los había comprado. Por tanto, asunto aclarado, todo legal, ningún problema, «quédese con los libros y disfrútelos» me dijo la chica, reconociendo que no sabía quién era Julio Cortázar.

No puedes valorar, ni amar lo que no conoces.

Al colgar, pensé en cómo se ha degradado nuestra sociedad. Un Instituto público –posiblemente no es el único– decide cerrar la biblioteca por falta de lectores. Su coordinadora no sabe quién es Julio Cortázar. Naturalmente, las dos cosas están relacionadas. No puedes valorar, ni amar lo que no conoces. En vez de estimular la lectura comprando más libros, deciden abandonar la causa, desmantelarlo todo.

Es el triunfo del imperio audiovisual contra el de los libros, el de las humanidades sucumbiendo a la revolución tecnológica, la Playstation omnipresente y vencedora. En resolución, la apología de la ignorancia. Extirpando la cultura no construiremos una sociedad mejor, sino lo contrario, una sociedad sin sentido crítico, sin opinión, un rebaño de cretinos populistas y radicalizados incapaces de mejorar nada, deseosos de salir a la calle a quemarlo y reventarlo todo al grito de la primera consigna.

La irradiación nefasta de Trump ha cruzado el Atlántico. Cuando pensaba que íbamos hacia un mundo sin cultura, episodios como éste y las imágenes de nuestras calles al anochecer me demuestran día a día que ya hemos llegado.

Fa un parell d’anys que vaig poc en transport públic, però abans me’n vaig fer un tip d’anar-hi. Podria fer el trajecte entre Plaça Catalunya i Sarrià amb els ulls clucs i viceversa, amb els FGC, que és l’Orient Express del nostre transport subterrani.

Darrerament l’he tornat a fer i la multitud d’abans ha desaparegut, portada pels vents d’aquesta pesta que no s’acaba mai. L’intercanviador de la Plaça Catalunya és un fòssil urbà, una relíquia dels anys seixanta que no ha patit quasi cap transformació, un punt de trobada on Dostoievski hagués pogut escriure les seves Memòries del subsòl.

Empty. Fotografia d’Andy Maguire. CC BY 2.0.

Parlant de literatura, allí mateix hi ha una parada de llibres usats que es venen a preus de saldo amb finalitats humanitàries. Acostumo a parar-m’hi i em sorprèn l’especialització en literatura hispanoamericana que sobresurt entre volums que un dia foren best-sellers. La darrera vegada que la vaig visitar em van atreure tres volums dels Relatos de Julio Cortázar en l’edició d’Alianza, que es venien per tres euros cadascun (costa €14 cada volum en llibreria). Els vaig comprar.

De camí a casa em vaig adonar, pels segells estampats en moltes de les pàgines i la fitxa de lectura de la contracoberta d’un dels volums, que procedien d’una biblioteca pública, d’un Institut el nom del qual ara no aconsegueixo recordar. Van estar uns dies a la taula de la sala de casa, a prop de la butaca Chester on llegeixo, els tres acompanyant un buda de quatre cares japonès de bronze daurat que, il·lús com soc, toco diàriament pensant-me que em dona sort. No m’agradava la idea de tenir uns llibres robats en una biblioteca pública i un dia vaig buscar el numero de telèfon de l’Institut i vaig posar-m’hi en contacte per a explicar el meu cas.

Em va atendre una noia (per la veu enèrgica semblava jove) molt amable que em va dir que havien decidit tancar la biblioteca per falta de lectors. Em va demanar el meu telèfon perquè volia parlar amb la coordinadora i esbrinar què havia passat amb els llibres, i que em diria aviat alguna cosa. Diligentíssima, en menys d’una hora ja tenia una resposta. S’havien venut els llibres de la biblioteca, que havien anat a parar a l’organització benèfica on jo els havia comprat. Per tant, assumpte aclarit, tot legal, cap problema, “quedi’s amb els llibres i gaudeixi’ls” em va dir la noia, tot reconeixent que no sabia qui era Julio Cortázar.

No pots valorar, ni estimar el que no coneixes.

En penjar, vaig pensar en com s’ha degradat la nostra societat. Un Institut públic –possiblement no és l’únic– decideix tancar la biblioteca per manca de lectors. La seva coordinadora no sap qui és Julio Cortázar. Naturalment, les dues coses estan relacionades. No pots valorar, ni estimar el que no coneixes. En comptes d’estimular la lectura comprant més llibres, decideixen abandonar la causa, desmantellar-ho tot.

És el triomf de l’imperi audiovisual contra el dels llibres, el de les humanitats sucumbint a la revolució tecnològica, la Playstation omnipresent i vencedora. En resolució, l’apologia de la ignorància. Extirpant la cultura no construirem una societat millor, ans el contrari, una societat sense sentit crític, sense opinió, un ramat de cretins populistes i radicalitzats incapaços de millorar res, frissosos per sortir al carrer a cremar-ho i rebentar-ho tot al crit de la primera consigna.

La irradiació nefasta de Trump ha creuat l’Atlàntic. Quan pensava que anàvem cap a un món sense cultura, episodis com aquest i les imatges dels nostres carrers a s’hora baixa em demostren dia a dia que ja hi som.