A la nostra mil·lenària cultura, els diners són com la merda, no se’n parla en públic per educació. Pots ser ric, immensament ric, però no presumir de ser-ho. El pitjor insult no té a veure amb l’ofici d’algú o el de la seva mare. No, l’insult més infame té a veure amb l’amor al diner: “pesseter”.

I així ens va. Els reis de Catalunya, a partir de Pere el Gran, es feien enterrar amb hàbit de franciscà, com si no tinguessin un ral. I si la Rosalia proclama el seu amor pel diner a F*king Money Man, de seguida ha de cantar Dio$ No$ Libre Del Dinero. No sigui que la titllin de “pessetera”.

 

I és clar, arriba Salvador Dalí i proclama el seu amor al diner, sense complexes. Un diner, per cert, del qual en desconeixia el valor. No sabia que un duro eren cinc pessetes. Literal.

André Breton, gelós integral i comunista de saló, tot jugant amb el nom i el cognom del figuerenc, va compondre el 1939 l’anagrama Avida Dollars. A Dalí li va encantar. I C. Tangana li ho ha reconegut en un videoclip on, literalment, volen els dòlars.

 

Quin problema hi ha en triomfar econòmicament amb el teu ofici? Dalí estima els diners i ho proclama tot fent-se retratar per Philippe Halsman amb dos bitllets de 10.000 dòlars (el valor més alt que existia l’any 1954). Per al transport dels bitllets i la sessió de fotos van caldre dos guàrdies de seguretat armats.

Mireu si en sabia poc Dalí, de diners, que quan venia una obra es feia traduir el preu a pessetes perquè hi havia més zeros. John Peter Moore, el seu representant, va adquirir el gegantí oli L’apoteosi del dòlar (1965) sense que Dalí sabés que havia estat ell. Creia que venia massa barat, i tenia raó.

 

A l’esquerra d’aquest quadre, hi apareix el seu amic Marcel Duchamp, un dels pares de l’art contemporani. Duchamp, no es diu gaire, no era d’esquerres. Era, com Dalí, un llibertari conservador. Odiava pagar impostos. Es finançava fent d’intermediari en la compra-venda d’obres d’art d’avantguarda. I va convertir allò artístic en quelcom tan absolut i fugisser com la rosada.

Quan el 1919 va pagar 115 dòlars al seu dentista, Daniel Tzanck, amb un xec dibuixat, el Tzanck Check (1919) va creure que havia fet un excel·lent negoci. Anys després, quan la signatura de Duchamp havia augmentat de manera considerable, va recuperar el xec. Quin era el seu valor real? Actualment, aquesta obra es conserva al Museu d’Israel, a Jerusalem. A la dècada dels seixanta, a Cadaqués, Duchamp va signar algun altre xec en homenatge a l’obra inicial. No consta que ningú l’anés a cobrar.

Picasso va signar deu xecs cadascun per valor de 100 francs.

John Peter Moore explica, a Flagrant Dalí (publicat pòstumament el 2009), que va assistir a una trobada amb Picasso i l’editor Skira al Château Madrid, a Villefranche-sur-Mer –a la Costa Blava–. A l’hora de pagar, Picasso, que tenia fama de garrepa, va demanar el compte: 1000 francs. Aleshores, va signar deu xecs, cadascun per valor de 100 francs. Moore li va preguntar a Skira el per què d’aquella estranya maniobra. L’editor li va dir: “És un geni! Mai cobraran aquests xecs. Cadascun val tres vegades el seu valor gràcies a la signatura!”

 

Moore li va explicar a Dalí el que havia presenciat, i l’empordanès va voler imitar Picasso. Quan van anar a Ledoyen, un dels restaurants més cars de París, va fer el mateix… però li van cobrar. I és que Dalí no tenia signatura pròpia als xecs, d’això s’ocupava la Gala.

L’únic artista català que, literalment, va imprimir diners, va ser Josep Obiols. El 1936, poc després de començar la guerra civil, per encàrrec de la Generalitat, va dissenyar i es van imprimir bitllets de 2,5, 5 i 10 pessetes.

L’estat espanyol, en canvi, ha imprès nombroses vegades bitllets de banc dedicats a pintors: Goya, Sorolla, Zuloaga, Santiago Rusiñol –el català que venia duros a quatre pessetes–, Rosales o Julio Romero de Torres: el seu bitllet de 100 pessetes marró va estar en circulació entre 1953 i 1978, tot reproduint una obra, La Fuensanta, que ningú va saber on parava fins al 2007. Se’n van imprimir 981.200.000 exemplars.

I a l’inrevés, el millor alumne de Dalí, Andy Warhol, fou el primer artista en reproduir de manera seriada bitllets de dòlar en una pintura. Warhol, com Dalí, adorava els diners… però era nord-americà i allí això és normal.

I com tota regla té la seva excepció, caldria mencionar aquí el film Arte y magia de la acuarela (1981), protagonitzat per l’editor, aquarel·lista i cònsol honorari d’Eslovènia a Barcelona Albert Estrada Vilarrasa. Segons m’explicava el meu mestre Rafael Santos Torroella, que n’havia estat amic –fins que va deixar de ser-ne–, l’escena final del film era digna del millor videoclip de Rosalia: una paret amb aquarel·les del futur cònsol sota una pluja, literal, de bitllets de mil pessetes. F*king Money Art!

En nuestra milenaria cultura, el dinero es como la mierda, no se habla de ella en público por educación. Puedes ser rico, inmensamente rico, pero no presumir de serlo. El peor insulto no tiene que ver con el oficio de alguien o el de su madre. No, el insulto más infame tiene que ver con el amor al dinero: «pesetero».

Y así nos va. Los reyes de Cataluña, a partir de Pedro el Grande, se hacían enterrar con hábito de franciscano, como si no tuvieran un real. Y si Rosalía proclama su amor por el dinero en F*king Money Man, enseguida debe cantar Dio$ No$ Libro Del Dinero. No sea que la tilden de «pesetera».

 

Y claro, llega Salvador Dalí y proclama su amor al dinero, sin complejos. Un dinero, por cierto, del que desconocía el valor. No sabía que un duro eran cinco pesetas. Literal.

André Breton, celoso integral y comunista de salón, jugando con el nombre y el apellido del figuerense, compuso en 1939 el anagrama Avida Dollars. A Dalí le encantó. Y C. Tangana se lo ha reconocido en un videoclip donde, literalmente, vuelan los dólares.

 

¿Qué problema hay en triunfar económicamente con tu oficio? Dalí ama el dinero y lo proclama haciéndose retratar por Philippe Halsman con dos billetes de 10.000 dólares (el valor más alto que existía en 1954). Para el transporte de los billetes y la sesión de fotos fueron necesarios dos guardias de seguridad armados.

Mirad si entendía poco Dalí, de dinero, que cuando vendía una obra se hacía traducir el precio a pesetas porque había más ceros. John Peter Moore, su representante, adquirió el gigantesco óleo La apoteosis del dólar (1965) sin que Dalí supiera que había sido él. Creía que vendía demasiado barato, y tenía razón.

 

A la izquierda de este cuadro, aparece su amigo Marcel Duchamp, uno de los padres del arte contemporáneo. Duchamp, no se dice mucho, no era de izquierdas. Era, como Dalí, un libertario conservador. Odiaba pagar impuestos. Se financiaba haciendo de intermediario en la compra-venta de obras de arte de vanguardia. Y convirtió lo artístico en algo tan absoluto y huidizo como el rocío.

Cuando en 1919 pagó 115 dólares a su dentista, Daniel Tzanck, con un cheque dibujado, el Tzanck Check, creyó que había realizado un excelente negocio. Años después, cuando la firma de Duchamp había aumentado de manera considerable, recuperó el cheque. ¿Cuál era su valor real? Actualmente, esta obra se conserva en el Museo de Israel, en Jerusalen. En la década de los sesenta, en Cadaqués, Duchamp firmó algún otro cheque en homenaje a la obra inicial. No consta que nadie lo fuera a cobrar.

Picasso firmó diez cheques, cada uno por valor de 100 francos.

John Peter Moore explica, en Flagrant Dalí (publicado póstumamente en 2009), que asistió a un encuentro con Picasso y el editor Skira el Château Madrid, en Villefranche-sur-Mer –en la Costa azul–. A la hora de pagar, Picasso, que tenía fama de tacaño, pidió la cuenta: 1000 francos. Entonces, firmó diez cheques, cada uno por valor de 100 francos. Moore le preguntó a Skira el por qué de aquella extraña maniobra. El editor le dijo: «¡Es un genio! Nunca cobrarán estos cheques. ¡Cada uno vale tres veces su valor gracias a la firma!»

 

Moore le explicó a Dalí lo que había presenciado, y el ampurdanés quiso imitar Picasso. Cuando fueron a Ledoyen, uno de los restaurantes más caros de París, hizo lo mismo… pero le cobraron. Y es que Dalí no tenía firma propia en los cheques, de eso se ocupaba Gala.

El único artista catalán que, literalmente, imprimió dinero, fue Josep Obiols. En 1936, poco después de comenzar la guerra civil, por encargo de la Generalitat, diseñó y se imprimieron billetes de 2,5, 5 y 10 pesetas.

El estado español, en cambio, ha impreso numerosas veces billetes de banco dedicados a pintores: Goya, Sorolla, Zuloaga, Santiago Rusiñol –el catalán que venía duros a cuatro pesetas–, Rosales o Julio Romero de Torres: su billete de 100 pesetas marrón estuvo en circulación entre 1953 y 1978, reproduciendo una obra, La Fuensanta, que nadie supo donde paraba hasta 2007. Se llegaron a imprimir 981.200.000 ejemplares.

Y al revés, el mejor alumno de Dalí, Andy Warhol, fue el primer artista en reproducir de manera seriada billetes de dólar en una pintura. Warhol, como Dalí, adoraba el dinero… pero era norteamericano y allí eso es normal.

Y como toda regla tiene su excepción, habría que mencionar aquí el filme Arte y magia de la acuarela (1981), protagonizado por el editor, acuarelista y cónsul honorario de Eslovenia en Barcelona Albert Estrada Vilarrasa. Según me contaba mi maestro Rafael Santos Torroella, que había sido amigo suyo –hasta que dejó de serlo–, la escena final del filme era digna del mejor videoclip de Rosalía: una pared con acuarelas del futuro cónsul bajo una lluvia, literal, de billetes de mil pesetas ¡F*king Money Art!