Una exposició col·lectiva sobre el temps aplega filosofia i art contemporani a Can Felipa. Amb nou artistes i un títol heideggerià que diu “Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit!”.

A l’espai fabril de Can Felipa, Alán Carrasco (Burgos, 1984) hi ha penjat uns fulls amb les xifres de morts per accident laboral a l’Estat espanyol l’any 2018.

Julia Montilla.

En aquesta antiga nau tèxtil avui reconvertida en espai expositiu, Júlia Montilla (Barcelona, 1970) documenta, en una obra en curs que no para de créixer, la pèrdua de drets laborals de diferents col·lectius de Barcelona en els darrers anys. On hi havia hagut els telers de l’antiga Catex, Christina Schultz (Munic, 1972) i Juan Luis Moraza (Vitòria, 1960) comparteixen els seus eslògans sobre la societat del treball com una societat de dolor: Hay que dejar de trabajar / Hay que trabajar el dejar, escriu Schultz, i Work Is (All) Over, ironitza Moraza. I així fins a nou propostes d’art conceptual excel·lentment seleccionades per Clàudia Elies (Barcelona, 1990) i Marc Mela (Mataró, 1989). Resultat de la convocatòria anual de comissariat de Can Felipa, la primera aporta el seu bagatge en art contemporani i el segon la seva formació en filosofia i física.

Christina Schultz.

El seu no és un missatge fàcil. Quan trobar feina segueix sent una necessitat urgent per a bona part de la població, reivindicar el final de la tirania del treball requereix algun aclariment, com bé fan els curadors en el seu text. Anem per passos.

El temps no ha estat mai un tema fàcil ni per a la filosofia ni per a l’art. En el seu memorable Historias de cronopios y de famas, Julio Cortázar ja avisava que, quan et regalen un rellotge, no només et lliuren un objecte, sinó que ets tu qui ets regalat al rellotge. Condensava així aquesta estranya matèria humana que és el temps. En això mateix insistia Martin Heidegger, en la capacitat únicament nostra d’anticipar-nos al futur i de no sortir del passat (i sovint deixant escapar, diguem-ho tot, la intensitat del present). No és que visquem en la consciència del temps; és que la temporalitat ens habita, com recorden algunes de les obres de l’exposició.

Però la mostra va més enllà d’aquesta constatació existencial. L’exposició insisteix en la perversa associació entre temps i capitalisme. O si es vol, entre una vivència del temps únicament com a temps productiu i el rèdit que en treu el capital. Si bé les naus del Poblenou es buidaven amb la sirena després de nou i deu hores de feina alienadora, també és cert que els i les proletàries deixaven el teler allà dins. Però amb el capitalisme tardà, quan la producció ha passat a dependre del coneixement i la creativitat, s’ha estès a totes les hores del dia i la nit. Senzillament, perquè s’ha associat al pensament i la ment no para mai. És el treball intangible i cognitiu, que anul·la l’antiga distinció entre otium et negotium convertint totes les activitats humanes en una cursa productiva. Treballar-se el cos, les emocions, programar les vacances,… És el “temps disciplinari i el treball absolut”, com expliquen els comissaris en un text que fa créixer les obres.

Reduir la vivència del calendari a pur càlcul numèric.

Tornant a l’exposició, mentre els vídeos de Mariona Moncunill (Tarragona, 1984) condensen bé aquest règim desaforadament productiu mostrant la fèrria disciplina d’una sala de màquines d’un gimnàs, Alberto Gil Cásedas (Saragossa, 1991) es concentra en la nostra relació malaltissa amb el calendari marcant els dies com s’ha fet a totes les presons del planeta (cinc o sis pals verticals i un que els tatxa). Només que ell ho fa amb llapis blanc damunt paper blanc. L’únic testimoni del seu gest inútil són els encenalls del llapis que ens mostra com una ofrena a l’absurd que suposa voler reduir la vivència del calendari a pur càlcul numèric.

Javier Peñafiel.

Ja fa anys que Edith Piaf cantava el seu mític Je ne veux pas travailler. I encara en fa més de la proposta atroç i valenta de Friedrich Nietzsche sobre l’etern retorn: viure cada moment com si volguéssim que es repetís eternament una vegada i una altra. En aquesta línia d’altres imaginaris del temps, Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) assaja, a Can Felipa, un nou calendari. Enlloc dels set dies de la setmana i els dotze mesos de l’any, el seu inclou els dies propis, els impropis, els comuns, els similars i els singulars. Proveu a practicar-lo. No és una invitació a perdre el temps, el que ens proposen a l’exposició. És un intent de pensar-lo. I si el pensem, potser el capgirem.

L’exposició Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit! es pot visitar al Center Cívic Can Felipa, de Barcelona, fins el 13 d’abril.

Una exposición colectiva sobre el tiempo aúna filosofía y arte contemporáneo en Can Felipa. Con nueve artistas y un título heideggeriano que dice “¡Perder el tiempo y encima procurarse un reloj para este propósito!”.

En el espacio fabril de Can Felipa, Alán Carrasco (Burgos, 1984) ha colgado unas hojas con las cifras de muertos por accidente laboral en el Estado español en el año 2018.

Julia Montilla.

En esta antigua nave textil convertida hoy en espacio expositivo, Júlia Montilla (Barcelona, 1970) documenta, en una obra en curso que sigue creciendo, la pérdida de derechos laborales de distintos colectivos de Barcelona en los últimos años. Donde había habido los telares de la antigua Catex, Christina Schultz (Múnich, 1972) y Juan Luís Moraza (Vitoria, 1960) comparten sus eslóganes sobre la sociedad del trabajo como una sociedad del dolor: Hay que dejar de trabajar / Hay que trabajar el dejar, escribe Schultz, y Work Is (All) Over, ironiza Moraza. Y así hasta nueve propuestas de arte conceptual excelentemente seleccionadas por Clàudia Elies (Barcelona, 1990) y Marc Mela (Mataró, 1989). Resultado de la convocatoria anual de comisariado de Can Felipa, la primera aporta su bagaje en arte contemporáneo y el segundo su formación en filosofía y física.

Christina Schultz.

Su mensaje no es fácil. Cuando encontrar trabajo sigue siendo una necesidad urgente para buena parte de la población, reivindicar el final de la tiranía del trabajo requiere alguna aclaración, como bien hacen los curadores en su texto. Vayamos por partes.

El tiempo nunca ha sido un tema fácil para la filosofía ni para el arte. En su memorable Historias de cronopios y de famas, Julio Cortázar ya avisaba que cuando te regalan un reloj, no tan sólo te hacen entrega de un objeto, sino que eres tú quien eres regalado al reloj. Condensaba así esta extraña materia humana que es el tiempo. Aquello en que también había insistido Martin Heidegger: la capacidad únicamente nuestra de anticiparnos al futuro o de no salir del ayer (dejando escapar a menudo, digámoslo todo, la intensidad del presente). No es que vivamos en la conciencia del tiempo; es que la temporalidad nos habita, como recuerdan algunas de las obras de la exposición.

Pero la muestra va más allá de esta constatación existencial. La exposición insiste en la perversa asociación entre tiempo y capitalismo. O si se quiere, entre una vivencia del tiempo únicamente como tiempo productivo y el rédito que de ello saca el capital. Si bien las naves del Poblenou se vaciaban con la sirena después de nueve y diez horas de trabajo mecanizado, los y las proletarias dejaban los telares allí dentro. Pero, con el capitalismo tardío, cuando la producción ha pasado a depender del conocimiento o la creatividad, se ha extendido a todas las horas del día y la noche. Sencillamente porque se ha asociado al pensamiento y la mente no para nunca. Es el trabajo intangible y cognitivo, que revoca la antigua distinción entre otium et negotium convirtiendo todas las actividades humanas en una carrera productiva. Trabajarse el cuerpo, las emociones, programar las vacaciones… Es el “tiempo disciplinario y el trabajo absoluto”, como cuentan los comisarios en un texto que hace crecer las obras.

Reducir la vivencia del calendario a puro cálculo numérico.

Volviendo a la exposición, mientras los vídeos de Mariona Moncunill (Tarragona, 1984) condensan bien este régimen desaforadamente productivo mostrando la férrea disciplina de una sala de máquinas de un gimnasio; Alberto Gil Cásedas (Zaragoza, 1991) se concentra en nuestra enfermiza relación con el calendario marcando los días como se ha hecho en todas las prisiones del planeta (cinco o seis palos verticales y uno que los tacha). Aunque él utiliza un lápiz blanco encima de papel blanco. El único testimonio de su gesto inútil son las virutas del lápiz que nos muestra como una ofrenda al absurdo que supone querer reducir la vivencia del calendario a puro cálculo numérico.

Javier Peñafiel.

Hace ya años que Edith Piaf cantaba su mítico Je ne veux pas travailler. Y hace más tiempo aún que Friedrich Nietzsche lanzaba la propuesta atroz y valiente del eterno retorno: vivir cada momento como si quisiéramos que se repitiera eternamente una vez y otra. En esta línea de otros imaginarios del tiempo, Javier Peñafiel (Zaragoza, 1964) ensaya, en Can Felipa, un nuevo calendario. En lugar de los siete días de la semana y los doce meses del año, el suyo incluye los días propios, los impropios, los comunes, los similares y los singulares. Prueben a practicarlo. No es una invitación a perder el tiempo, lo que nos proponen en la exposición. Es un intento de pensarlo. Y pensándolo, quizás le demos la vuelta.

Le exposición ¡Perder el tiempo y encima procurarse un reloj para este propósito! se puede visitar en el Centre Cívic Can Felipa, de Barcelona, hasta el 13 de abril.

A group exhibition on time brings together philosophy and contemporary art at Can Felipa. With nine artists and a Heideggerian title that says “Waste time and buy a watch to do so!”

In the Can Felipa factory space hang sheets by Alán Carrasco (Burgos, 1984) listing the number of deaths in labour accidents in Spain in 2018.

Julia Montilla.

In this old textile factory turned exhibition space Júlia Montilla (Barcelona, 1970) document the loss of labour rights of different groups in Barcelona in recent years, in a work that grows and grows. In the space which contained the old Catex looms, Christina Schultz (Munich, 1972) and Juan Luis Moraza (Vitoria, 1960) share slogans about the labour society as a society of pain: Hay que dejar de trabajar/Hay que trabajar el dejar, writes Schultz, while Work Is (All) Over, is Moraza’s ironic message. And it goes on to include new art proposals excellently selected by Clàudia Elies (Barcelona, 1991) and Marc Mela (Mataró, 1989) – winners of the annual competition run by the board of Can Felipa: the former bringing her contemporary art baggage and the latter his education in philosophy and physics.

Christina Schultz.

Theirs is not an easy message. When finding a job continues to be an urgent necessity or most of the population, calling for the end of the tyranny of work requires some explanation, as the curators provide, in fact, in their text. But one step at a time.

Time has never been an easy subject either in philosophy or in art. In his memorable Historias de cronopios y de famas, Julio Cortázar warned that when you receive a watch as a gift you are not only being given an object but you yourself are being gifted to the watch. That is how he condensed that strange human concept that is time. Martin Heidegger also stressed the same point in our unique capacity to anticipate the future and not leave the past (often allowing the intensity of the present to escape us). It is not as though we live within the awareness of time; it is that time lives within us, and this is seen in some of the works of the exhibition.

But this show goes further than a simple existential confirmation. The exhibition insists on the perverse association between time and capitalism. Or, if you like, between the experience of time as a purely productive element and the interest that capital takes from it. If the factories of Poblenou emptied out to the sound of a siren after eight or none hours of alienating work, it is also true that the workers left the looms behind them. But with more recent capitalism where production depends on knowledge and creativity it has come to fill all the hours in the day. Simply because it has become linked to thinking and the mind never stops. It is the intangible and cognitive work which cancels out the old distinction between otium et negotium making all human activity a race for production. Working on your body, your mind, planning holidays…that is “disciplinary time and absolute work” as the curators explain in a text, which allows the works to grow.

The lifespan of the calendar is reduced by pure numerical calculation.

Returning to the exhibition, while the videos of Mariona Moncunill (Tarragona, 1984) provide a good condensation of this outrageously productive regime with the cast-iron discipline of the machines room at the gym, Alberto Gil Cásedas (Saragossa, 1991) focusses on our unhealthy relationship with the calendar, marking off the days like any prison in the world. But he does it with a white pencil on a white sheet of paper. The only testimonies to this useless gesture are the pencil sharpenings, which are seen as an absurd offering by which the lifespan of the calendar is reduced by pure numerical calculation.

Javier Peñafiel.

Year ago Édith Piaf sang her mythical Je ne veux pas travailler. And even longer ago Friedrich Nietzsche published his atrocious and brave proposal of the eternal return: live every moment as if we wanted it to be repeated again and again. Along these lines of thought about time, Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) tries out a new calendar in Can Felipa. Instead of seven days a week and twelve months a year his includes days of his own, days that belong to nobody, common days, similar days and unique days. Try it out. This exhibition is not a call to waste time, but an attempt to make us think about it. And if we think about it, we may be able to turn it around.

The exhibition Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit! can be visited at the Center Cívic Can Felipa, Barcelona, until 13 April.