La densidad de técnicas, materiales y contenidos que se pueden llegar a concentrar en una sola pieza de Josep Guinovart es casi infinita.

Si, por ejemplo, tomamos una pintura en concreto, El corazón de la era (2003) -y no es de mis preferidas de las más de ochenta que se han incluido en la exposición retrospectiva que ocupa toda la superficie de los Espais Volart de la Fundación Vila Casas-, las lecturas se solapan: hay granos de trigo -un material que incorpora a partir del 1957-; aparece el azul luminoso que lo caracteriza; dibuja como un grafitero; e incorpora un mecanismo relojero que marca los segundos en el centro de la era representada, en un gesto en los límites del cinetismo, el conceptual y el pop-art. La era, el espacio rural por excelencia, marcando el ritmo del tiempo del universo.

El título de la exposición Josep Guinovart. La realidad transformada es acertado ya que el artista barcelonés, fallecido en 2007, se dedicó con su arte a intentar transformar el mundo, tal como lo veía, tal como lo percibía, tal como quería que fuera. Comisariada por Llucià Homs, esta es la exposición que cierra un año de conmemoraciones con motivo del décimo aniversario de la muerte del artista. Aunque siempre aparezca como un artista informalista, Guinovart es de mal etiquetar y esta exposición lo demuestra con el acierto de no haberla montada cronológicamente. En la muestra encontramos la pintura desbordada más allá de la superficie pictórica y las incrustaciones de objetos al estilo de Rauschenberg aunque con un espíritu más íntimo que el del estadounidense.

Se han recuperado instalaciones emblemáticas como la bella Contorno-Entorno, que en 1976, sorprendió al público de la desaparecida galería Maeght con un bosque de troncos pintados y tuneados. Se exponen algunas de las obras pintadas sobre uralita, dignificando un material barato pero altamente tóxico. Años después, cuando las víctimas por la uralita ya eran muchas, Guinovart utilizó el mismo soporte en la obra Trabajadores de la Rocalla (1997) para denunciar uno de los genocidios laborales más brutales de los últimos 50 años.

A veces la obra de Guinovart puede llegar a cargar pero también a hipnotizar como ocurre con obras magistrales como Rastrillo (1975). También necesita de filtros de calidad -¿se tenían que incluir en la muestra las vacas de madera del año 2000?- pero también es una obra que invita a mirar, a traspasarla, a hablar con quién tengas al lado. Sin una intención de serlo claramente, el arte de Guino es participativo y eso es rabiosamente contemporáneo.

Guinovart es “víctima de su propia energía”.

Tiene razón el poeta y crítico de arte José Corredor-Matheos, uno de los más fieles defensores del artista, cuando inicia un poema de 1999 dedicado a Guino con el verso: Sale la vida a borbotones. Sí, el arte sale a chorro de la obra de Guinovart, a veces como una llovizna fina, a veces como un chaparrón ensordecedor. Como sucede con otros creadores muy prolíficos, Guinovart es “víctima de su propia energía”, como asegura el comisario del Año Guinovart, Àlex Susanna, pero también como todos los grandes artistas, continúa interpelándonos una década después de su muerte.

Josep Guinovart. La realidad transformada se puede visitar en los Espais Volart de la Fundación Vila Casas, de Barcelona, hasta el 19 de mayo

La densitat de tècniques, materials i continguts que es poden arribar a concentrar en una sola peça de Josep Guinovart és gairebé infinita.

Si, per exemple, prenem una pintura en concret, El cor de l’era (2003)  -i no és de les meves preferides de la vuitantena que s’ha inclòs en l’exposició retrospectiva que ocupa tota la superfície dels Espais Volart de la Fundació Vila Casas-, les lectures s’encavalquen: hi ha grans de blat -un material que incorpora a partir del 1957-; hi apareix el blau lluminós que el caracteritza; dibuixa com un grafiter; i incorpora un mecanisme rellotger que marca els segons en el centre de l’era representada, en un gest en els límits del cinetisme, el conceptual i el pop-art. L’era, l’espai rural per excel·lència, marcant el ritme del temps de l’univers.

El títol de l’exposició Josep Guinovart. La realitat transformada és ben encertat ja que l’artista barceloní, mort el 2007, es va dedicar amb el seu art a intentar transformar el món, tal com el veia, tal com el percebia, tal com volia que fos. Comissariada per Llucià Homs, aquesta és l’exposició que tanca un any de commemoracions amb motiu del desè aniversari de la mort de l’artista. Encara que sempre aparegui com un artista informalista, Guinovart és de mal etiquetar i aquesta exposició ho demostra amb l’encert de no haver-la muntada cronològicament. Hi trobem la pintura desbordada més enllà de la superfície pictòrica i les incrustacions d’objectes a l’estil de Rauschenberg encara que amb un esperit més íntim que el del nord-americà.

S’han recuperat instal·lacions emblemàtiques com la bella Contorn-Entorn, que el 1976, va sorprendre el públic de la desapareguda galeria Maeght amb un bosc de troncs pintats i tunejats. S’exposen algunes de les obres pintades sobre uralita, dignificant un material barat però altament tòxic. Anys després, quan les víctimes per la uralita ja eren moltes, Guinovart va utilitzar el mateix suport a l’obra Treballadors de la Rocalla (1997) per denunciar un dels genocidis laborals més brutals dels últims 50 anys.

L’obra de Guinovart de vegades pot arribar a enfarfegar però també a hipnotitzar com passa amb obres magistrals com Rasclet (1975). També necessita de filtres de qualitat -calia incloure a la mostra les vaques de fusta de l’any 2000?- però també és una obra que convida a mirar, traspassar, a parlar amb qui hi hagi al costat. Sense una intenció de ser-ho clarament, l’art de Guino és un art participatiu i això és rabiosament contemporani.

Guinovart és “víctima de la seva pròpia energia”.

Té raó el poeta i crític d’art José Corredor-Matheos, un dels més fidels defensors de l’artista, quan inicia un poema dedicat a Guino del 1999 amb el vers: Sale la vida a borbotones. Sí, l’art surt a raig de l’obra de Guinovart, de vegades com un plugim fi, de vegades com un xàfec eixordador. Com succeeix amb altres creadors molt prolífics, Guinovart és “víctima de la seva pròpia energia”, com assegura el comissari de l’Any Guinovart, Àlex Susanna, però també com tots els grans artistes continua interpel·lant-nos una dècada després de la seva mort.

Josep Guinovart. La realitat transformada es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas fins al 19 de maig

The density of techniques, materials and content which can come together in a single work of Josep Guinovart is almost infinite.

If, for example, we take a specific painting, El cor de l’era (2003)  (and this not one of my favourites which are included in the retrospective which occupies the entire space of the Espais Volart of the Vila Casa Foundation) – the readings overlap: there are grains of wheat – a material which is included from 1957 – there is a luminous blue which appears; a drawing like a graffiti artist; and there is also a clockwork mechanism which marks the seconds in the centre of the era represented, in a gesture that shows the limits of kineticism, the conceptual and pop art. The era, the rural space par excellence, marking the rhythm of the time of the universe.

The title of the exhibition Josep Guinovart. Transformed Reality is a good one since this Barcelona artist, who died 2007, dedicated his art to an attempt to change the world, as he saw it,  as he perceived it, as he wanted it to be. Curated by Llucià Homs, this is the exhibition that closes the commemorations for the tenth anniversary of his death. Although he always appears as an informalist artist, Guinovart is difficult to label and this exhibition demonstrates that in the correct decision of not having set it up chronologically. We can find paint dripping outside the surface of the canvas and encrustations of objects in the style of Rauschenberg albeit with the more intimate spirit than the American artist.

Iconic installations such as the beautiful Contorn-Entorn have been recovered, which surprised the public of the Maeght Gallery (now gone) in 1976 with a forest of painted and tuned tree trunks. Some of the works painted asbestos are shown, dignifying this cheap but highly toxic material. Years later, when there were many victims of its toxicity, Guinovart used it for the work Treballadors de la Rocalla (1997) to denounce the brutal genocide of workers in the 1950s.

Guinovart’s work may sometimes be overloaded but it is also hypnotic, with masterpieces such as Rake (1975). It also requires quality filters – was it really necessary to include the wooden cows from the year 2000? But it is also a work that invites you take a closer look at, and to talk to the person next to you about. With no clear intention to be so Guino’s art is participative and that is a rabidly contemporary thing.

Guinovart is “the victim of his own energy”.

The poet and art critic, and one of Guinovart’s strongest defenders, José Corredor-Matheos is right when one of his poets dedicated to Guino in 1999 begins with the line: Life happens ebulliently. It is true – the art pours out of Guinovart’s work, sometimes like a steady drizzle and others like a deafening downpour. Like other prolific creators, Guinovart is “the victim of his own energy”, as the curator of the Year of Guinovart, Àlex Susanna, assures us, but also like all great artists he continues to engage us ten years after his death.

Josep Guinovart. Transformed Reality can be seen at the Espais Volart of the Vila Casas Foundation until 19 May.