Aquesta setmana, l’edició en paper del diari de l’establishment català publicava un article, signat per Josep Playà, sota el títol: El mercat de l’art cau un 50%. Actualment, el podeu trobar en línia, amb el títol una mica canviat: “Los galeristas reclaman el 2% cultural a la Generalitat”.
Si jo publico un article amb aquest títol original, em crucifiquen. A què ve, aquesta sentència? Dilluns 25 de novembre van tenir lloc, a l’Arts Santa Mònica, de Barcelona, les Jornades Sobre Art & Galerisme, organitzades pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya en col·laboració amb Talking Galleries.
Les subhastes d’art són un espectacle poc multitudinari, a casa nostra.
Bé, això de jornades, en plural, caldria deixar-ho en una “mitja jornada” que va arrencar a tres quarts de deu del matí i va acabar a les dues de la tarda. I la xerrada veritablement interessant és la que reporta Playà, “Propostes per incentivar el mercat de l’art català i el paper de l’administració pública”, amb el concurs de Joan Anton Maragall (Sala Parés), Artur Ramon (Artur Ramon Art), Jordi Mayoral (Galeria Mayoral) i Benito Padilla (Imaginart), amb una fila zero de primera: Ferran Barenblit (MACBA), Pepe Serra (MNAC) i Miquel Curanta (ICEC); tot moderat per l’ex-galerista i home del moment Llucià Homs.
He de confessar que conec personalment els ponents d’aquest encontre i que sento simpatia i admiració sense reserves per tots ells. Encara més, em semblen fantàstiques i necessàries les activitats organitzades pel Gremi de Galeristes de Catalunya, presidit per Mònica Ramon. Vagi per endavant.
Playà constata que l’art català viu un dels moments més complicats, malgrat la potencialitats dels seus creadors i els esforços del sector i, “a parer d’alguns experts”, atribueix la situació al “descens del consum cultural, la pràctica desaparició de la classe mitjana del col·leccionisme, la pèrdua de valor de la pintura com a inversió (es van esmentar noms com ara Gimeno, Meifrén i Cusachs, que s’han devaluat, i el paper a la baixa de les subhastes) i la impossibilitat dels museus per comprar obra d’art [que] desemboca en una situació catastròfica”.
A Catalunya hi ha dues associacions de galeristes: el Gremi de Galeristes de Catalunya (GGAC, creat el 1978), amb 44 galeries, i l’associació Art Barcelona (Abe, fundada el 1990). Tinc molt mala memòria, però crec recordar que l’any 2000 n’eren més, bastantes més. A més a més, una ullada a cada llista d’agremiats ens revela que algunes d’aquestes galeries tenen la persiana mig abaixada, o que ja no operen amb un local obert al públic. I tinc informació de la difícil situació d’unes quantes més, que tenen pensat tancar en silenci. També és veritat que n’hi ha algunes, molt poques, que no formen part de cap d’aquestes dues associacions. Sense tenir una bola de cristall, puc assegurar que, en menys d’una dècada, el nombre de galeries a Catalunya quedarà reduït a menys de la meitat.
L’error seria cercar culpables, o creure en solucions màgiques. Anem a posar un exemple molt diferent per entendre què ens espera: les enciclopèdies. Abans, a cada llar, rica o pobra, hi havia com a mínim una enciclopèdia. No eren pas barates, però les famílies feien un esforç econòmic amb l’esperança que aquesta eina de coneixement fos útil en el progrés intel·lectual i professional dels seus fills. L’Enciclopèdia Catalana va ser fonamental per “fer país” en tots els sentits possibles de l’expressió. Va arribar internet, i el consum d’informació va entrar en una nova dimensió. No parlo tan sols de la Viquipèdia, parlo del cercador de Google, la veritable enciclopèdia ordenadora del coneixement (i, alhora gran coneixedora de les nostres inquietuds).
La causa de la caiguda del mercat de l’art català –i de les antiguitats– no és tan sols la desaparició de la classe mitjana, que la gent visqui en pisos petits on no hi cap gaire cosa, o que certes formes d’art –instal·lació, determinades pràctiques conceptuals– només poden tenir com a client una institució. Tampoc ho és que les classes dominants hagin deixat de considerar l’art com a emblema del seu estatus privilegiat, i que els fills dels grans col·leccionistes prefereixin automòbils de marca, iots i viatges de luxe. Ni que sigui molt difícil, a Catalunya, de trobar un col·leccionista d’art menor de 65 anys (un dia, una passa de grip ens deixarà de cop sense col·leccionistes).
L’art no ha mort, està més viu que mai.
Les causes principals són dues, i no tenen remei: 1) la globalització crea números 1 mundials… i ningú vol saber res del número 2. Això significa la pràctica devaluació fins a la irrellevància dels mercats locals. I 2) La tecnologia digital i les xarxes han creat noves formes de pensament i nous sistemes de distribució. L’art no ha mort, està més viu que mai, però no està limitat a l’exclusivitat o a un número limitat de còpies; sovint tampoc és material.
Si ja no comprem el diari al quiosc, ni duem a revelar les fotos, ni anem a la botiga de música ni al videoclub… hem de seguir comprant art de la mateixa manera que fa vint anys?
Ja no hi ha nous gaudís, ni picassos, ni mirós, ni dalís… ni un trist Tàpies. Però tenim el Ferran Adrià, Rosalia, Albert Serra –sí, potser peco d’entusiasme–, Martí Guixé, Dani Sánchez-Crespo –un dels nostres millors creadors de videojocs, com Invizimals–, i tants d’altres. Són gent que ha fet progressar el llenguatge de la creativitat, que treballa en equip, i les seves obres són difícils de posseir en un sentit d’exclusivitat… Han influït en la nostra percepció de la vida i, si ens cenyim a allò econòmic, facturen molt més que tots els gremis de galeristes i les cases de subhastes junts.
Amb això no estic dient que la pintura, l’escultura, el vídeoart, la instal·lació… desapareixeran. Ni que desapareixeran totes les galeries d’art de Catalunya. Però sí que canviarà el sistema de distribució –imagineu un Netflix del videoart, o que algunes galeries es reconverteixin en productores o dinamitzadores–, i el seu producte anirà destinat a una minoria molt més petita –potser encara més fidel– que no pas ara.
Finalment, hi ha el tema del patrimoni. Cal que les institucions destinin el 2% dels seus pressupostos a la cultura, i que un 0,7% vagi a patrimoni (un patrimoni expandit, entès d’una manera molt àmplia com a tresor cultural comú), i que no es perdi temps ni diners en subvencionar determinades “indústries” culturals que no funcionen; tan sols estem allargant una agonia nostàlgica.
Esta semana, la edición en papel del diario del establishment catalán publicaba un artículo, firmado por Josep Playà, bajo el título: El mercado del arte cae un 50%. Actualmente, lo podéis leer en línea, con el título un poco cambiado: «Los galeristas reclaman el 2% cultural a la Generalitat«.
Si yo publico un artículo con ese título original, me crucifican. ¿A qué viene, esta sentencia? Lunes 25 de noviembre tuvieron lugar, en el Arts Santa Mònica, de Barcelona, las Jornadas Sobre Arte & Galerismo, organizadas por el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya en colaboración con Talking Galleries.
Las subastas de arte son un espectáculo poco multitudinario, en Cataluña.
Bueno, eso de jornadas, en plural, habría que dejarlo en una «media jornada» que arrancó a las diez menos cuarto de la mañana y terminó a las dos de la tarde. Y la charla verdaderamente interesante es la que reporta Playà, «Propuestas para incentivar el mercado del arte catalán y el papel de la administración pública», con el concurso de Joan Anton Maragall (Sala Parés), Artur Ramon (Artur Ramon Art ), Jordi Mayoral (Galeria Mayoral) y Benito Padilla (Imaginart), con una fila cero de primera: Ferran Barenblit (MACBA), Pepe Serra (MNAC) y Miquel Curanta (ICEC); moderado por el ex-galerista y hombre del momento Llucià Homs.
Tengo que confesar que conozco personalmente a los ponentes de este encuentro y que siento simpatía y admiración sin reservas por todos ellos. Aún más, me parecen fantásticas y necesarias las actividades organizadas por el Gremi de Galeristes de Catalunya, presidido por Mònica Ramon. Vaya por delante.
Playà constata que el arte catalán vive uno de los momentos más complicados, a pesar de la potencialidades de sus creadores y los esfuerzos del sector y, «al decir de algunos expertos», atribuye la situación al «descenso del consumo cultural, la práctica desaparición de la clase media del coleccionismo, la pérdida de valor de la pintura como inversión (se citaron nombres como Gimeno, Meifrén o Cusachs, que se han devaluado, y el papel a la baja de las subastas) y la imposibilidad de los museos para comprar obra de arte [que] aboca a una situación catastrófica”.
En Cataluña hay dos asociaciones de galeristas: el Gremi de Galeristes de Catalunya (GGAC, creado en 1978), con 44 galerías, y la asociación Art Barcelona (Abe, fundada en 1990). Tengo muy mala memoria, pero creo recordar que en el año 2000 eran más, bastantes más. Además, un vistazo a cada lista de agremiados nos revela que algunas de estas galerías tienen la persiana medio bajada, o que ya no operan con un local abierto al público. Y tengo información de la difícil situación de unas cuantas más, que tienen pensado cerrar en silencio. También es verdad que hay algunas, muy pocas, que no forman parte de ninguna de estas dos asociaciones. Sin tener una bola de cristal, puedo asegurar que, en menos de una década, el número de galerías de Cataluña quedará reducido a menos de la mitad.
El error sería buscar culpables, o creer en soluciones mágicas. Vamos a poner un ejemplo muy diferente para entender qué nos espera: las enciclopedias. Antes, en cada hogar, rico o pobre, había al menos una enciclopedia. No eran baratas, pero las familias hacían un esfuerzo económico con la esperanza de que esta herramienta de conocimiento fuera útil en el progreso intelectual y profesional de sus hijos. La Enciclopèdia Catalana fue fundamental para «hacer país» en todos los sentidos posibles de la expresión. Llegó internet, y el consumo de información entró en una nueva dimensión. No hablo sólo de la Wikipedia, hablo del buscador de Google, la verdadera enciclopedia ordenadora del conocimiento (y, a la vez gran conocedora de nuestras inquietudes).
La causa de la caída del mercado del arte catalán –y de las antigüedades– no es tan sólo la desaparición de la clase media, que la gente viva en pisos pequeños donde no cabe mucho, o que ciertas formas de arte –instalación, algunas prácticas conceptuales– sólo pueden tener como cliente una institución. Tampoco lo es que las clases dominantes hayan dejado de considerar al arte como emblema de su estatus privilegiado, y que los hijos de los grandes coleccionistas prefieran automóviles de marca, yates y viajes de lujo. Ni que sea muy difícil, en Cataluña, encontrar a un coleccionista de arte menor de 65 años (un día, una epidemia de gripe nos dejará de golpe y porrazo sin coleccionistas).
El arte no ha muerto, está más vivo que nunca.
Las causas principales son dos, y no tienen remedio: 1) la globalización crea números 1 mundiales… y nadie quiere oír hablar del número 2. Esto significa la práctica devaluación hasta la irrelevancia de los mercados locales. Y 2) La tecnología digital y las redes han creado nuevas formas de pensamiento y nuevos sistemas de distribución. El arte no ha muerto, está más vivo que nunca, pero no está limitado a la exclusividad o a un número limitado de copias; a menudo tampoco es material.
Si ya no compramos el periódico en el quiosco, ni llevamos a revelar las fotos, ni vamos a la tienda de música ni al videoclub… ¿vamos a seguir comprando arte del mismo modo que hace veinte años?
Ya no hay nuevos gaudís, ni picassos, ni mirós, ni dalís… ni un triste Tàpies. Pero tenemos a Ferran Adrià, Rosalía, Albert Serra –sí, tal vez peco de entusiasmo–, Martí Guixé, Dani Sánchez-Crespo –uno de los nuestros mejores creadores de videojuegos, como Invizimals–, y tantos otros.
Son gente que ha hecho progresar el lenguaje de la creatividad, que trabaja en equipo, y sus obras son difíciles de poseer en un sentido de exclusividad… Han influido en nuestra percepción de la vida y, si nos ceñimos a lo económico, facturan mucho más que todos los gremios de galeristas y las casas de subastas juntos.
Con esto no estoy diciendo que la pintura, la escultura, el videoarte, la instalación… desaparecerán. Ni que desaparecerán todas las galerías de arte de Cataluña. Pero sí que cambiará el sistema de distribución –imaginad un Netflix del videoarte, o que algunas galerías se reconviertan en productoras o dinamizadoras–, y su producto irá destinado a una minoría muy reducida –quizás incluso más fiel– que ahora.
Finalmente, está el tema del patrimonio. Es necesario que las instituciones destinen el 2% de sus presupuestos a la cultura, y que un 0,7% vaya a patrimonio (un patrimonio expandido, entendido de una manera muy amplia como tesoro cultural común), y que no se pierda tiempo ni dinero subvencionando determinadas “industrias” culturales que no funcionan; sólo estamos alargando una agonía nostálgica.
There are some museums that break their butts designing strategies to get people to become involved. And then there are museums, the one in La Garrotxa, who take the bull by the horns and just go for it.
This is basically the case in the exhibition Jo l’exposo! – I exhibit! The cultural manager Marta Aumatell visited the neighbours of the Olot Hospice building , where the museum is, and invited them to take part in a completely original project. She chose people of all walk of life with different ages, education, sex, origin and social standing. From a seven year old pupil to a waiter of …(the ages of the adults do not appear, who knows why), to a nurse, a shop assistant, a council worker, and so on up to sixteen individuals.
View of the exhibition Jo l’exposo!
These are people who have barely visited a museum if at all, and who have agreed to go to the archive and examine the six thousands works that it contains – and to choose just one. The criteria? Complete freedom. Most opted for works about which they had been “told” things, and which they had been drawn to without the need for intermediaries. Maybe the jawbone of a whale, or a sculpture by Miquel Blay, or a Samurai warrior outfit. It didn’t matter.
These sixteen pieces have been exhibited with three labels: the museum info, who chose it and why, and a number.
The pieces chosen by the neighbours can be seen on the left of the Open Hall (Sala Oberta). And on the right there are another eighty pieces chosen by the museum experts and curators, accompanied only by a number. There is a notebook available to the public which contains the technical information about the works. The overall effect of this is that of a warehouse, a box room or a cabinet of curiosities. There are sculptures, dioramas, clay models, standards, carriages, smoking papers, oil paintings, posters, saints (obviously), clothing, furniture, and redundant machines.
And at the back of the hall there is a large white circle where the visitors can stick a sticker with the number of their favourite work, after having admired the anarchic display. Populism? No…more likely emotional involvement.
The work with the most votes will be exhibited in the permanent collection space. But that is by the by. What the Museum of La Garrotxa has managed to do is to draw people to the museum to discover the works of art and objects and to connect with them without previous opinions.
The great mistake of art viewers (because the viewers also have their errors) is often to state things like “I don’t understand it , so I can’t have an opinion”. But when they go out for lunch if they do not like what they are eating they complain. Do they understand that…an omelette or a salad?
Bakari Diawara, who works in the Ca l’Helena fruit shop chose a whale’s jawbone. The whole animal must have been around 10 metres long. For him it was “like an elephant’s tusk, and if you look from a distance it is like a fish. I see the eye and the mouth”. How did this jawbone end up in Olot? Sometimes they are exhibited in churches as the “ribs of the devil”.
Marcel Castey chose a bloody drawing by Josep Berga i Boada, Allegory of the First World War (1914). The work affected him immediately, but what decided him was when he was told that this artist “was not comfortable in Olot and lived his life outside, much like me”.
Mercè Aulina, a shop assistant in the El Race de la Illum herbalist shop, chose a Japanese sword suit of armour in the Do-Maru style (18th and 19th centuries). They made her think about what the person who wore then might be like. What they might be concerned about, what their traditions were and how they understood life.
Carlos Tenas was attracted to a wheat threshing machine from the 19th century. Since he was a child he enjoyed taking machines apart to see how they worked. On the other hand Domènec Moli, a printer, went for a chair and a work in wood from the mid-19th century which the workers of the time used to learn how to make saints. The best of them left the profession and turned to painting. There was a moment in Olot when there were 124 painters and most of them had come from the saints’ workshops, more than from the School of Fine Arts”.
Santi Olivares, a council officer, chose quite a popular piece: the Head of the Giant of Olot (1888-1889), made in plaster by the sculptor Miquel Blay. This is a figure which is well known by everyone in Olot and is probably the most versatile figure in popular work which, beyond the way in which it is made, can exist both in the museum and in the streets.
The exhibition Jo l’exposo! Can be seen at the Museum of La Garrotxa in Olot until 6 January 2020.
Hi ha museus que es trenquen les banyes dissenyant estratègies per aconseguir que la gent s’hi impliqui. I hi ha museus, com el de la Garrotxa, que agafen el toro per les banyes i tiren pel dret.
Això és del que va, en el fons i en la forma, l’exposició Jo l’exposo. La gestora cultural Marta Aumatell ha anat a visitar els veïns de l’edifici de l’Hospici d’Olot, on hi ha el museu, i els ha convidat a participar en un projecte insòlit. Ha escollit gent de tota mena, edat, formació, sexe, origen i condició. D’un estudiant de set anys a un cambrer de… (les edats dels adults no figuren, aneu a saber per què), tot passant per una infermera, una dependenta, un tècnic de la brigada municipal, i així fins a setze persones.
Vista de l’exposició Jo l’exposo!
Es tracta de gent que no visita ni poc ni gaire el museu, que ha acceptat d’anar-hi al magatzem, d’examinar les sis mil peces que hi ha, i d’escollir-ne una. El criteri? Llibertat absoluta. La majoria ha optat per peces que els han “dit” coses, que els han apel·lat sense necessitat d’intermediaris. Potser és una mandíbula de balena, potser una escultura de Miquel Blay, o una armadura de guerrer samurai. No importa.
Aquestes setze peces s’han exposat, cadascuna acompanyada de tres etiquetes: la fitxa museogràfica, qui l’ha escollida i per què, i un número.
Les peces escollides pels veïns es troben al costat esquerra de la Sala Oberta. I al costat dret, unes vuitanta peces més, aquesta vegada escollides pels tècnics del museu i la comissària, acompanyades tan sols d’un número. En una llibreta a disposició del públic podrem trobar-hi la fitxa tècnica. L’efecte és de magatzem, de quarto dels mals endreços, de gabinet de curiositats. Hi ha escultures, diorames, models de guix, estendards, carros, paper de fumar, olis, cartells, sants –com no–, roba, mobiliari, màquines antigues…
I, al fons de la sala, un gran cercle blanc on els visitants, després d’haver admirat aquest anàrquic desplegament, hi poden enganxar un paperet amb el número de la seva obra preferida. Populisme? No. Més aviat, implicació emocional.
L’obra més votada serà exposada a l’espai de la col·lecció permanent. Però això és el de menys. El que ha aconseguit el Museu de la Garrotxa és que la gent hi vagi, descobreixi obres d’art i objectes i, sense apriorismes, hi connecti.
El gran error del públic de les exposicions d’art –perquè el públic també s’equivoca– és, de vegades, sentenciar: “com d’això no hi entenc, no m’hi implico”. Per contra, quan van a dinar, si el que mengen no els agrada, bé que es queixen. I que l’entenen, una truita o una amanida?
Bakari Diawara, dependent de la fruiteria Ca l’Helena, ha triat una mandíbula de balena. L’animal, sencer, devia mesurar uns 10 metres de llarg. A ell li “sembla una dent d’elefant, i si el mires de lluny té forma de peix, hi veig l’ull i la boca”. Com devia arribar aquesta mandíbula a Olot? De vegades, les exposaven en les esglésies tot dient que eren “costelles del dimoni”.
Marcel Castey ha escollit un sanguinari dibuix de Josep Berga i Boada, Al·legoria de la Primera Guerra Mundial (1914). L’obra el va impactar d’entrada, però el que el va acabar de decidir va ser quan li van dir que aquest autor “no se sentia gaire còmode a Olot i que feia vida fora de la ciutat, una mica com jo”.
Mercè Aulina, dependenta de l’herbolari El racó de la llum ha triat una espasa i una armadura japonesa tipus Do-maru (segle XVIII-XIX). L’atreia pensar com devia ser la persona que ho portava, les seves inquietuds, costums i la seva manera d’entendre la vida.
A Carles Tenas, tècnic, l’ha atret una màquina de desgranar blat de moro (segle XIX). De petit li agradava desmuntar màquines per saber com funcionaven. Domènec Moli, impressor, ha preferit una cadira i un torn de fusta (mitjans de segle XIX) amb els quals els treballadors aprenien a fer sants. Els millors deixaven l’ofici i es dedicaven a la pintura: “Hi va haver un moment, a Olot, que hi havia 124 pintors i la gran majoria havien sortit dels tallers de sants, més que de l’Escola de Belles Arts”.
Santi Olivares, tècnic de la brigada municipal, ha escollit una peça força popular, el Cap del gegant d’Olot (1888-1889), en guix, de l’escultor Miquel Blay. A Olot tothom coneix aquesta figura i, tal vegada, és l’exemple més versàtil d’obra popular que, més enllà de la seva materialitat, pot ser alhora al carrer i al museu.
L’exposició Jo l’exposo! es pot visitar al Museu de la Garrotxa, a Olot, fins al 6 de gener de 2020.
Hay museos que se rompen los cuernos diseñando estrategias para conseguir que la gente se implique. Y hay museos, como el de la Garrotxa, que cogen el toro por los cuernos y se lían la manta a la cabeza.
Esto es de lo que va, en el fondo y en la forma, la exposición Jo l’exposo! –¡Yo la expongo!–. La gestora cultural Marta Aumatell ha ido a visitar a los vecinos del edificio del Hospicio de Olot, donde está el museo, y les ha invitado a participar en un proyecto insólito. Ha escogido gente de todo tipo, edad, formación, sexo, origen y condición. De un estudiante de siete años a un camarero de… (las edades de los adultos no figuran, vayan a saber por qué), pasando por una enfermera, una dependienta, un técnico de la brigada municipal, y así hasta dieciséis personas.
Vista de la exposición Jo l’exposo!
Se trata de gente que no visita ni poco ni mucho el museo, que ha aceptado ir al almacén, examinar las seis mil piezas que hay, y escoger una. ¿El criterio? Libertad absoluta. La mayoría ha optado por piezas que les han «dicho» cosas, que los han apelado sin necesidad de intermediarios. Quizás es una mandíbula de ballena, tal vez una escultura de Miquel Blay, o una armadura de guerrero samurái. No importa.
Estas dieciséis piezas se han expuesto, cada una acompañada de tres etiquetas: la ficha museográfica, quien la ha elegido y por qué, y un número.
Las piezas elegidas por los vecinos se encuentran en el lado izquierdo de la Sala Oberta. Y en el lado derecho, unas ochenta piezas más, esta vez escogidas por los técnicos del museo y la comisaria, acompañadas tan sólo de un número. En una libreta a disposición del público podremos encontrar la ficha técnica. El efecto es de almacén, de cuarto de los trastos, de gabinete de curiosidades. Hay esculturas, dioramas, modelos de yeso, estandartes, carros, papel de fumar, óleos, carteles, santos –cómo no–, ropa, mobiliario, máquinas antiguas…
Y, al fondo de la sala, un gran círculo blanco donde los visitantes, después de haber admirado este anárquico despliegue, pueden pegar un papelito con el número de su obra preferida. ¿Populismo? No. Más bien implicación emocional.
La obra más votada será expuesta en el espacio de la colección permanente. Pero eso es lo de menos. Lo que ha conseguido el Museu de la Garrotxa es que la gente vaya, descubra obras de arte y objetos y, sin apriorismos, conecte.
El gran error del público de las exposiciones de arte –porque el público también se equivoca– es, a veces sentenciar: «como de eso no entiendo, pues no me mojo». En cambio, cuando van a almorzar, si lo que comen no les gusta, se quejan. ¿Y ya la entienden, una tortilla o una ensalada?
Bakari Diawara, dependiente de la frutería Ca l’Helena, ha elegido una mandíbula de ballena. El animal, entero, debía medir unos 10 metros de largo. A él le «parece un diente de elefante, y si lo miras de lejos tiene forma de pez, veo el ojo y la boca». ¿Como debía llegar esta mandíbula a Olot? A veces, las exponían en las iglesias diciendo que eran «costillas del demonio».
Marcel Castey ha escogido un sanguinario dibujo de Josep Berga y Boada, Alegoría de la Primera Guerra Mundial (1914). La obra le impactó de entrada, pero lo que acabó de decidirle fue cuando le dijeron que este autor «no se sentía muy cómodo en Olot y que hacía vida fuera de la ciudad, un poco como yo».
Mercè Aulina, dependienta del herbolario El racó de la llum ha elegido una espada y una armadura japonesa tipo Do-maru (siglo XVIII-XIX). Le atraía pensar cómo sería la persona que lo llevaba, sus inquietudes, costumbres y su manera de entender la vida.
A Carlos Tenas, técnico, lo ha atraído una máquina de desgranar maíz (siglo XIX). De pequeño le gustaba desmontar máquinas para saber cómo funcionaban. Domènec Moli, impresor, ha preferido una silla y un torno de madera (mediados del siglo XIX) con los que los trabajadores aprendían a hacer santos. Los mejores dejaban el oficio y se dedicaban a la pintura: «Hubo un momento, en Olot, que había 124 pintores y la gran mayoría habían salido de los talleres de santos, más que de la Escuela de Bellas Artes».
Santi Olivares, técnico de la brigada municipal, ha escogido una pieza bastante popular, la Cabeza del gigante de Olot (1888-1889), en yeso, del escultor Miquel Blay. En Olot todo el mundo conoce esta figura y, tal vez, sea el ejemplo más versátil de obra popular que, más allá de su materialidad, puede estar a un tiempo en la calle y en el museo.
La exposición Jo l’exposo! se puede visitar en el Museu de la Garrotxa, de Olot, hasta el 6 de enero de 2020.
The 44 pieces which were forcibly removed from the Museum of Lleida to the Sigena Monastery in Aragon in December 2017 was a major piece of news covered widely by the media. It obliged the museum, among other things, to reconsider and remodel some of the exhibition halls, such as the Renaissance and Baroque.
However, the upside of this remodelling has given us, the public, the chance to get to know a period — the Baroque – much better than we had before. We have works from the seventeenth and eighteenth centuries from the museum’s interesting collection, especially works of sculpture and unique ceramic pieces.
General view of the Baroque Hall in the Museum of Lleida.
Work carried out in the mid twentieth century by people such as Cèsar Martinell, Josep M. Madurell and Santiago Alcolea, among others, was critical for dusting off a period which until then had been labelled as decadent here, and one in which only the name of Viladomat shone through. Some decades later, the work continued by art historians such as Triadó and Joan Bosch and later a group of patient investigators who were gradually able to find out that the scene during those centuries was not the secondary one it may have seemed at first sight, following the tragic situation of the country following the defeat in in War of the Spanish Succession.
Pau Borràs, Model for the New Cathedral in Lleida, 1762.
Actually, and at the risk of oversimplifying, we can say that in some disciplines such as sculpture, fine metals, wood carvings, Catalonia really had its own voice which differentiated it from other national artistic nuclei. Sculptors such as Agustí Pujol II, Joan Grau, Francesc Santacruz, Andreu Sala, the Roig brothers, Morató, Costa, Sunyer and the Abadal printers, among others, are not as unknown by specialists today thanks to the patient task of seeking out their work in the archives, libraries and collections of photographs from before the 1936 War. These artists greatly surpassed the stagnant atmosphere of the guilds with highly merited artistic production and managed to demonstrate that the Baroque was rooted in the heart of the Catalan genius, to become an individual style of its own (albeit not exempt from outside influences).
Joan Grau, Martyrdom of Saint John the Baptist, 1677-1678.
With this spirit of recovery and reclamation, once the pessimistic view had been quashed, we can look at the works from that century with pride and renewed knowledge. Walking through the baroque Hall of the Museum of Lleida you see a small but select sample of some of the best works to have come out of eastern Catalonia. Joan Grau, probably in collaboration with his son Francesc, was the producer of two small but magnificent reliefs of the life of St. John for the grand altarpiece in the old church of Sant Joan de Lleida (1677-78). The two panels that formed the predella of the altarpiece and were taken apart when the church was demolished in 1868, found their way into the collections of the municipal museum at the end of the nineteenth century, after a series of difficulties. One of them shows the Martyrdom of Saint John. You can see the Baptist kneeling between his executioners just before he was beheaded, while before him stands the sensual Salomé, accompanied by a servant, dressed in fine fabrics and holding the platter on which, seconds later, she would carry the head of the saint like a battle trophy.
Joan Grau, The Birth of Saint John the Baptist, 1677-1678.
The Birth of Saint John the Baptist is a more homely scene, doubtlessly indebted to the iconography of the Virgin. The Graus did not forget to include curious details such as the curtains, a table with earthenware or simply several drapes of the clothing with branch-like patterns and strong colours.
Francesc Santacruz II, The Assumption, 1679-1680.
The Assumption by Francesc Santacruz II (1679-1680) comes from the main altarpiece of Torres de Segre parish church, is an outstanding example of the quality of work in the freestanding, carved central figure. In the words of historian Juan Bosch, it is “the best of all the works in wood by the artist that have been preserved”. On a human scale and designed to be look at frontally, probably inside a recess or shrine, the piece is hollow at the back and shows a triumphant image of the Virgin. She is dressed in a branched tunic with a cherubim’s head that acts as a clasp for a cloak decorated with plant motifs. The girl’s face is rosy cheeked and she has long, dark, wavy hair, which also exudes a certain sensuality. Two winged cherubim accompany her and also reveal the mastery of the sculptor in capturing the movement of their legs.
Virgin Girl, 18th century.
Virgin Girl is another treasure. It is a polychrome carving of unknown origin dating back to the eighteenth century. It shows the taste for introducing some of the sacred figures into daily life. Instead of the typical Immaculate Conception image or the Virgin Mary in a pink cloak holding the baby, here we see a girl dressed just like those of her time in the 1700s, with a friendly smiling face, and it is only the quarter moon and the devil – sin – at her feet that give us a clue as to her iconographical status.
Lleida Polychrome Ceramics.
A large glass showcase in the hall holds a selection of polychrome Lleida ceramics from the baroque period as well as piece from different places and origins acquired by the Catalan Government and by the regional council of Lleida in 2016 and 2017 respectively. For their quality, rarity and good condition, they form the best collection of this type ion the country. There are around twenty pieces in Lleida pottery (blue, but also some polychrome pieces in the form of apothecary jars, fruit bowls, plates, coasters and a barber’s bowl). One piece which particularly stands out is a polychrome Lleida pottery plate from around 1650-1675 which is 42 centimetres in diameter with a parrot as its central motif and a colourful border of floral plant decorations. These unusual themes and its large dimensions make the piece unique. The workshops in the east of the country produced very little and examples are difficult to find in the art market.
Ceramics from Sant Bartomeu de Bellpuig, 17th and 18th centuries.
The showcase also contains around fifty works from the convent of Sant Bartomeu de Bellpuig, from the 17th and 18th centuries, following the surprising archaeological discovery in the 1960s of a silo in the church with more than a thousand plates in it (mostly from Lleida but also from workshops such Muel in Aragon and Alcora in Valencia). They were thrown there after being used for the last rites of the sick and dying, and since they contained holy oils, they were disposed on as a form of ex voto or offering. This practice is a remarkably unusual case and has enabled much broader study of the liturgical uses of these objects with anthropological and religious readings. In terms of the types of ceramics found, there are examples of Ditadas, with marking resembling finger paintings, pottery from Poblet, the Botifarra with animal and plant markings and the typical sausage-shape marking, the delicately detailed faixes and cintes, ceramics from Banyoles, the Cirereta series, again with animal and plant themes, and pieces from Aragón, etc.
La sortida forçada de 44 peces del Museu de Lleida, en direcció a Aragó al Monestir de Sixena, el desembre del 2017, va ser una notícia àmpliament recollida pels mitjans de comunicació. Aquest fet obligà la direcció del museu a, entre d’altres coses, fer un replantejament i una remodelació d’algunes sales, com les de renaixement i barroc.
Aquesta reelaboració del discurs museístic, tanmateix, avui ens brinda la possibilitat de conèixer més i millor les obres d’un període, el barroc, que no és tan conegut per l’ampli públic. Es tracta d’obres dels segles XVII i XVIII, dels quals el Museu de Lleida n’atresora una interessant selecció, sobretot d’escultures, així com de singulars peces de ceràmica.
Vista general de la sala dedicada al barroc al Museu de Lleida.
La dedicació que, a mitjan segle XX, emprengueren figures com Cèsar Martinell, Josep M. Madurell o Santiago Alcolea, entre d’altres, va ser crucial a l’hora de desempolsar una etapa que fins aleshores a casa nostra era titllada de decadent, i on únicament el nom de Viladomat brillava amb llum pròpia. Passades unes dècades, prosseguiren els treballs d’historiadors de l’art com Triadó i Joan Bosch i, darrera d’ells, un estol de pacients rastrejadors que, de mica en mica, ha anat donant a conèixer que el panorama d’aquests segles no era pas tan secundari com podia semblar a primer cop d’ull, després de la penosa situació del país arran la desfeta en la Guerra de Successió.
Pau Borràs, Maqueta de la Seu Nova de Lleida, 1762.
De fet, i amb el risc que té simplificar massa, podem afirmar que en algunes disciplines −escultura, orfebreria, xilografia− Catalunya tingué una veu pròpia, singular, que la diferenciava d’altres nuclis artístics nacionals. Noms d’escultors i imatgers com Agustí Pujol II, Joan Grau, Francesc Santacruz, Andreu Sala, els Roig, Morató, Costa, Sunyer, Bonifaç o els impressors Abadal, entre d’altres, avui no són tan desconeguts pels especialistes gràcies a la pacient feina de furgar en arxius, biblioteques o per la recuperació de fotografies en blanc i negre d’abans de la Guerra del 36. Aquests artistes palesen una qualitat artística molt meritòria, superant amb escreix l’estancada esfera gremial, i demostren que el barroc arrelà en el sí del geni català, passant a ser un estil propi i particular (no exempt d’influències foranies).
Joan Grau, Martiri de Sant Joan Baptista, 1677-1678.
Amb aquest esperit recuperador i reivindicatiu –superada ja la visió pessimista–, podem encarar la mirada a les obres d’aquests segles amb orgull i coneixença. Així, passejar per la sala barroca del Museu de Lleida ens ofereix una petita però selecta mostra d’algunes de les millors obres dels artistes de les terres de Ponent. Joan Grau, segurament en col·laboració amb el seu fill Francesc, va ser autor de dos petits però magnífics relleus sobre la vida de sant Joan per al retaule major de l’església vella de Sant Joan de Lleida (1677-78). Es tracta de dos plafons que estaven a la predel·la del retaule desmuntat arran l’enderrocament de l’església el 1868 i que, després de vàries vicissituds, entraren a les col·leccions del museu provincial a finals del segle XIX. L’un ens mostra el Martiri de Sant Joan. Hi veiem el Baptista agenollat al costat de dos botxins, en el moment anterior a la seva decapitació, mentre al davant observem una sensual Salomé −acompanyada d’una serventa−, ataviada amb riques teles i sostenint la safata on, instants després, s’alçarà el cap del sant com a trofeu de batalla.
Joan Grau, Naixement de Sant Joan Baptista, 1677-1678.
La Nativitat de sant Joan Baptista és una escena més casolana, deutora sens dubte de la iconografia del naixement de la Verge, però on els Grau no obliden de mostrar tot de detalls curiosos com cortinatges, taula amb atuells o, senzillament, diversos drapejats dels vestits amb ramejats –que imita la forma dels rams– i policromia en vistosos colors.
Francesc Santacruz II, Assumpta, 1679-1680.
L’Assumpta de Francesc Santacruz II (1679-1680), provinent del retaule major de l’església parroquial de Torres de Segre, és una excel·lent mostra de la qualitat en el treball en talla de la figura exempta, titular de l’altar. En paraules de l’historiador de l’art Joan Bosch, es tracta de «la de major entitat de totes les obres en fusta que preservem de l’autor». De mides humanes i pensada per a ser vista frontalment, segurament dins una fornícula o capelleta, la peça està buida pel darrere i revela una imatge triomfal de la Mare de Déu. Va vestida amb túnica de vistosos ramejats, i amb un cap de querubí que fa de tanca a un mantell ornat amb motius fitomòrfics –de formes vegetals–. El rostre de la noia, amb els pòmuls rosats i els cabells llargs i ondulats, fins i tot traspua certa sensualitat. Dos querubins amb les ales perdudes l’acompanyen, i també revelen el mestratge de l’escultor en la captació del moviment en la gestualitat de les cames.
Marededéu Nena, segle XVIII.
La Marededéu Nena és una altra joia. Es tracta d’una talla policromada de procedència desconeguda, datada en el segle XVIII. Revela el gust per dur a la quotidianitat algunes imatges sagrades. Enlloc de la típica Immaculada o la Mare de Déu amb el nen als braços i el mantell rosat, aquí veiem una nena vestida com les criatures del set-cents, amb gest amable i rialler, i tan sols el quart de lluna als peus, i el dimoni –símbol del pecat–, ens donen la pista per a la seva identificació iconogràfica.
Ceràmica polícroma lleidatana.
Una gran vitrina a la sala acull una selecció de ceràmica polícroma lleidatana del barroc; així com peces foranes de diversa procedència, adquirides per la Generalitat de Catalunya i per la Diputació de Lleida, el 2016 i el 2017, respectivament. Per la seva qualitat, raresa i bon estat de conservació, es tracta de la millor col·lecció d’aquest tipus al país. Es compten unes vint peces de pisa lleidatana (de pisa blava, però també de peces policromes en forma de pots d’apotecari, fruiteres, plats, sotacopes i un bací de barber). Destaca en especial un plat de pisa policroma lleidatana de cap a 1650-1675, de 42 cm de diàmetre, amb un papagai de motiu central i una vistosa orla de vegetació floral. Un tema poc corrent que fa d’aquest un exemplar únic i de grans dimensions. Els tallers de Ponent van tenir una producció escassa, i són difícils de trobar en el mercat de l’art.
Ceràmica de Sant Bartomeu de Bellpuig, segles XVII-XIX.
La vitrina es completa amb una cinquantena de peces procedents del convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, dels segles XVII-XIX, arran de la sorprenent descoberta arqueològica els anys setanta del segle XX d’una sitja dins l’església amb més d’un miler de plats (lleidatans la majoria, però també de tallers com Muel, a l’Aragó, o l’Alcora, València). Abocats allà després d’haver-los fet servir per administrar l’extremaunció als malalts i que, en contenir els olis sagrats, s’hi van llençar a manera d’exvot o ofrena. Aquesta pràctica és un cas del tot inusual, i permet enriquir l’estudi sobre els usos litúrgics d’aquests objectes amb lectures de caire antropològic i religiós. Pel que fa a les tipologies hi trobem ceràmica de la ditada, de Poblet, de la Botifarra, de faixes i cintes, de la cirereta, d’Aragó, etc.
La salida forzada de 44 piezas del Museu de Lleida, en dirección a Aragón al Monasterio de Sigena, en diciembre de 2017, fue una noticia ampliamente recogida por los medios de comunicación. Este hecho obligó a la dirección del museo a, entre otras cosas, replantear y remodelar algunas salas, como las de renacimiento y barroco.
Esta reelaboración del discurso museístico, sin embargo, hoy nos brinda la posibilidad de conocer más y mejor las obras de un período, el barroco, que no es tan conocido por el amplio público. Se trata de obras de los siglos XVII y XVIII, de los que el Museu de Lleida atesora una interesante selección, sobre todo de esculturas, así como de singulares piezas de cerámica.
Vista general de la sala dedicada al barroco en el Museu de Lleida.
La dedicación que, a mediados del siglo XX, emprendieron figuras como Cèsar Martinell, Josep M. Madurell o Santiago Alcolea, entre otros, fue crucial a la hora de desempolvar una etapa que hasta entonces en nuestra casa era tachada de decadente, y donde únicamente el nombre de Viladomat brillaba con luz propia. Pasadas unas décadas, prosiguieron los trabajos de historiadores del arte como Triadó y Joan Bosch y, detrás de ellos, una bandada de pacientes rastreadores que, poco a poco, ha ido dando a conocer que el panorama de estos siglos no era tan secundario como podía parecer a primera vista, tras la penosa situación del país a raíz de la derrota en la Guerra de Sucesión.
Pau Borràs, Maqueta de la Seu Nova de Lleida, 1762.
De hecho, y con el riesgo que tiene simplificar demasiado, podemos afirmar que en algunas disciplinas –escultura, orfebrería, xilografía– Cataluña tuvo una voz propia, singular, que la diferenciaba de otros núcleos artísticos nacionales. Nombres de escultores y imagineros como Agustí Pujol II, Joan Grau, Francesc Santacruz, Andreu Sala, los Roig, Morató, Costa, Sunyer, Bonifaç o los impresores Abadal, entre otros, hoy no son tan desconocidos por los especialistas gracias a la paciente labor de hurgar en archivos, bibliotecas o por la recuperación de fotografías en blanco y negro de antes de la Guerra del 36. Estos artistas manifiestan una calidad artística muy meritoria, superando con creces la estancada esfera gremial, y demuestran que el barroco arraigó en el sí del genio catalán, pasando a ser un estilo propio y particular (no exento de influencias foráneas).
Joan Grau, Martirio de San Juan Bautista, 1677-1678.
Con este espíritu recuperador y reivindicativo –superada ya la visión pesimista–, podemos encarar la mirada a las obras de estos siglos con orgullo y conocimiento. Así, pasear por la sala barroca del Museu de Lleida nos ofrece una pequeña pero selecta muestra de algunas de las mejores obras de los artistas de las tierras de Ponent. Joan Grau, seguramente en colaboración con su hijo Francesc, fue autor de dos pequeños pero magníficos relieves sobre la vida de san Juan, para el retablo mayor de la iglesia vieja de Sant Joan de Lleida (1677-78). Se trata de dos paneles que estaban en la predela del retablo desmontado a raíz del derribo de la iglesia en 1868 y que, tras varias vicisitudes, entraron a las colecciones del museo provincial a finales del siglo XIX. Uno nos muestra el Martirio de San Juan. Vemos al Bautista arrodillado junto a dos verdugos, en el momento anterior a su decapitación, mientras delante observamos una sensual Salomé –acompañada de una sirvienta–, ataviada con ricas telas y sosteniendo la bandeja donde, instantes después, se levantará la cabeza del santo como trofeo de batalla.
Joan Grau, Natividad de San Juan Bautista, 1677-1678.
La Natividad de San Juan Bautista es una escena más casera, deudora sin duda de la iconografía del nacimiento de la Virgen, pero donde los Grau no se olvidan de mostrar detalles curiosos como cortinajes, mesa con vasijas o, sencillamente, varios drapeados de los trajes con rameados –que imita la forma de los ramos– y policromía en vistosos colores.
Francesc Santacruz II, Asunción, 1679-1680.
La Asunción de Francesc Santacruz II (1679-1680), procedente del retablo mayor de la iglesia parroquial de Torres de Segre, es una excelente muestra de la calidad en el trabajo en talla de figura exenta, titular del altar. En palabras del historiador del arte Juan Bosch, se trata de «la de mayor entidad de todas las obras en madera que preservamos del autor». De medidas humanas y pensada para ser vista frontalmente, seguramente dentro de una hornacina o capillita, la pieza está vacía por detrás y revela una imagen triunfal de la Virgen. Va vestida con túnica de vistosos rameados, y con una testa de querubín que hace de valla a un manto adornado con motivos fitomórficos –de formas vegetales–. El rostro de la muchacha, con los pómulos rosados y el pelo largo y ondulado, incluso rezuma cierta sensualidad. Dos querubines con las alas perdidas lo acompañan, y también revelan la maestría del escultor en la captación del movimiento en la gestualidad de las piernas.
Virgen Niña, siglo XVIII.
Virgen Niña es otra joya. Se trata de una talla policromada de procedencia desconocida, fechada en el siglo XVIII. Revela el gusto por llevar a la cotidianidad algunas imágenes sagradas. En lugar de la típica Inmaculada o la Virgen con el niño en brazos y el manto rosado, aquí vemos una niña vestida como las criaturas del setecientos, con gesto amable y risueño, y solamente el cuarto de luna a los pies, y el demonio –símbolo del pecado–, nos dan la pista para su identificación iconográfica.
Cerámica polícroma leridana.
Una gran vitrina en la sala acoge una selección de cerámica polícroma leridana del barroco; así como piezas foráneas de diversa procedencia, adquiridas por la Generalitat de Cataluña y por la Diputación de Lleida, en 2016 y en 2017, respectivamente. Por su calidad, rareza y buen estado de conservación, se trata de la mejor colección de este tipo en el país. Se cuentan unas veinte piezas de loza leridana (de loza azul, pero también de piezas polícromas con forma de botes de boticario, frutales, platos, posavasos y un bacín de barbero). Destaca en especial un plato de loza polícroma leridana de hacia 1650-1675, de 42 cm de diámetro, con un papagayo de motivo central y una vistosa orla de vegetación floral. Un tema poco corriente que hace de este un ejemplar único y de gran tamaño. Los talleres de poniente tuvieron una producción escasa, y son difíciles de encontrar en el mercado del arte.
Cerámica de Sant Bartomeu de Bellpuig, siglos XVII-XIX.
La vitrina se completa con una cincuentena de piezas procedentes del convento de Sant Bartomeu de Bellpuig, de los siglos XVII-XIX, a raíz del sorprendente descubrimiento arqueológico en los años setenta del siglo XX de un silo en la iglesia con más de un millar de platos (leridanos la mayoría, pero también de talleres como Muel, en Aragón, o Alcora, Valencia). Vertidos allí después de haber sido usados para administrar la extremaunción a los enfermos y que, al contener los santos óleos, se lanzaron a modo de exvoto u ofrenda. Esta práctica es un caso del todo inusual, y permite enriquecer el estudio sobre los usos litúrgicos de estos objetos con lecturas de carácter antropológico y religioso. En cuanto a las tipologías encontramos cerámica de la ditada, de Poblet, de la Botifarra, de faixes i cintes, de la cirereta, de Aragón, etc.
El MACBA renuncia a la capella de la Misericòrdia i accepta el Convent dels Àngels per expandir-se. El CAP, finalment, tindrà un edifici a mida de les necessitats sanitàries del barri a la capella. La premsa, encantada, publica la notícia a la secció de “Cultura”.
L’única crítica a aquest despropòsit l’he llegida a La Vanguardia, en boca –o mà, ara m’he perdut– de l’ex-galerista i gestor cultural Llucià Homs: “Sorprèn que el museu visqui com a gran victòria un petit increment de metres quadrats a la plaça per la via de construir un annex al Convent dels Àngels”.
La Plaça dels Àngels amb la proposta d’ampliació del MACBA.
Potser els periodistes que van recollir la notícia ho van entendre malament però, en resum, el que venien a dir era que el MACBA creixerà tot construint un edifici al damunt i a l’entorn del Convent dels Àngels. Tres plantes, dues de les quals faran d’oficines. L‘espai de les oficines de l’edifici Meier, que quedarà buit –alliberat, escriuen alguns medis, com si les oficines fossin la França ocupada–, es destinarà a “activitats públiques”. Per a exposicions segur que no… Ja m’ensumo que l’actual auditori, amb estructura de búnquer antinuclear, quedarà aviat en desús.
Si ho he entès bé –que potser no, i si és així demano excuses–, es gastaran més de cinc milions d’euros per encongir la plaça dels Àngels, fer-hi un edifici de planta baixa i dos pisos –un total de 2800 metres quadrats–, per acabar guanyant-hi mil tristos metres quadrats destinats a exposar de forma permanent la col·lecció del museu. D’altra banda, la calculadora em diu que si les hi posen totes, tocarien cinc obres per metre quadrat…
Tot aquest enrenou per acabar guanyant el doble d’espai d’oficines? Quin exemple més contundent per exemplificar el triomf de la gestió cultural per damunt del fet cultural!
L’edifici Meier va ser una mala solució: un vitrall gegantí que converteix l’interior en un solarium i obliga a gastar el que no està escrit en aire condicionat; una rampa i un atri que es mengen la meitat de l’espai expositiu… Però la reforma del Convent dels Àngels és una solució encara pitjor. Quin problema hi hauria en construir o adaptar un edifici purament funcional en una zona amb bones comunicacions? No diré que a l’esplanada del MNAC perquè semblaria cruel, però hi ha nombrosos exemples de museus amb dues seus. El que prima és la funcionalitat. Deixem-nos de postaletes.
D’altra banda, trobo fantàstic que les administracions públiques hagin trobat els diners necessaris per construir l’edifici del Convent dels Àngels. És com si algú assenyalés la Lluna i li miréssim el dit. El problema és que, una vegada inaugurat l’edifici, caldrà aconseguir una ampliació del pressupost del MACBA suficient per pagar el manteniment de la nova estructura. Si cada vegada hi ha menys exposicions i de més durada, perquè no arriben els diners, com ens ho farem amb una estructura més gran? Quants sants caldrà despullar per vestir aquest nou convent-oficina?
Jo desitjo un MACBA amb un pressupost molt més elevat que l’actual, que pugui organitzar exposicions per a tots els gustos, i que disposi d’un gran espai per mostrar la seva col·lecció permanent. On sigui, però a la plaça dels Àngels no. Que és un nyap!
El MACBA renuncia a la capilla de la Misericòrdia y acepta el Convent dels Àngels para expandirse. El CAP, finalmente, tendrá un edificio a medida de las necesidades sanitarias del barrio en la capilla. La prensa, encantada, publica la noticia en la sección de «Cultura».
La única crítica a este despropósito la he leído en La Vanguardia, en boca –o mano, ahora me he perdido– del ex-galerista y gestor cultural Llucià Homs: «Sorprende que el museo viva como gran victoria un pequeño incremento de metros cuadrados en la plaza por la vía de construir un anexo al Convent dels Àngels».
La plaza dels Àngels con la propuesta de ampliación del MACBA.
Quizá los periodistas que recogieron la noticia lo entendieron mal, pero, en resumen, lo que venían a decir era que el MACBA crecerá construyendo un edificio encima y alrededor del Convent dels Àngels. Tres plantas, dos de las cuales harán de oficinas. El espacio de las oficinas del edificio Meier, que quedará vacío –liberado, escriben algunos medios, como si las oficinas fueran la Francia ocupada–, se destinará a «actividades públicas». Para exposiciones seguro que no… Ya me huelo que el actual auditorio, con estructura de búnker antinuclear, quedará pronto en desuso.
Si lo he entendido bien –que quizá no, y si es así pido excusas–, se gastarán más de cinco millones de euros para encoger la plaza dels Àngels, construir un edificio de planta baja y dos pisos –un total de 2.800 metros cuadrados–, para acabar ganando mil tristes metros cuadrados destinados a exponer de forma permanente la colección del museo. Por otra parte, la calculadora me dice que, si las ponen todas, tocaría a cinco obras por metro cuadrado…
¿Todo este revuelo para acabar ganando el doble de espacio de oficinas? ¡Qué ejemplo más contundente para ejemplificar el triunfo de la gestión cultural por encima de la cultura!
El edificio Meier fue una mala solución: una luna gigante que convierte el interior en un solarium y obliga a gastar lo que no está escrito en aire acondicionado; una rampa y un atrio que se comen la mitad del espacio expositivo… Pero la reforma del Convento de los Ángeles es una solución aún peor. ¿Qué problema habría en construir o adaptar un edificio puramente funcional en una zona con buenas comunicaciones? No diré que en la explanada del MNAC porque parecería cruel, pero hay numerosos ejemplos de museos con dos sedes. Lo que prima es la funcionalidad. Dejémonos de postalitas.
Por otro lado, encuentro fantástico que las administraciones públicas hayan encontrado el dinero necesario para construir el edificio del Convent dels Àngels. Es como si alguien señalara la Luna y le miráramos el dedo. El problema es que, una vez inaugurado el edificio, habrá que conseguir una ampliación del presupuesto del MACBA suficiente para pagar el mantenimiento de la nueva estructura. Si cada vez hay menos exposiciones y de mayor duración, porque no llega el dinero, ¿como lo haremos con una estructura más grande? ¿Cuántos santos habrá que desnudar para vestir este nuevo convento-oficina?
Yo deseo un MACBA con un presupuesto mucho más elevado que el actual, que pueda organizar exposiciones para todos los gustos y que disponga de un gran espacio para mostrar su colección permanente. Donde sea, pero en la plaza dels Àngels no. ¡Que es una chapuza!
La nueva directora Joana Hurtado dará pronto a conocer su programación para 2020, pero ya podemos conocer los proyectos residentes en la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona a través de LaFàbrica en Obert, el programa organizado con motivo de la Fiesta Mayor del distrito de Sant Andreu, del 29 de noviembre al 8 de diciembre.
La Fàbrica en Obert reunirá todas las actividades que la FiC organiza con motivo de la Fiesta Mayor del distrito, que tendrán su punto álgido en la Jornada de Puertas Abiertas del 30 de noviembre.
Vista general de la exposición Un día me topé con un meteorito, en el FiC. Foto: Xavi Torrent.
Durante todos los días de la Fiesta Mayor de Sant Andreu –excepto los lunes– se podrá visitar, en la planta 1 del Centro de Arte la exposición Un día me topé con un meteorito, enmarcada en el Festival LOOP Barcelona. La muestra recoge los trabajos de ocho artistas que utilizan el espacio cósmico como filtro para representar los deseos humanos, la vida en la Tierra y el conocimiento. Según Carolina Ciuti, comisaria de la muestra, “nos alejamos del discurso científico para reconducirlo hacia un contexto metafórico, en el cual la mirada de las obras reduce la distancia entre la inmensidad del universo y nuestros microcosmos cotidianos… como si, caminando distraídos por la calle, nos cruzáramos con un meteorito”.
Lectura audiovisual The Case for Letting the Stars Determine Who I Date (Dejemos que las estrellas determinen de quién nos enamoramos).
Y dentro de esta exposición, el viernes 29 de noviembre a las 19 tendrá lugar en el Espai Zero la lectura audiovisual The Case for Letting the Stars Determine Who I Date (Dejemos que las estrellas determinen de quién nos enamoramos), a cargo de la investigadora Núria Gómez Gabriel. Se trata de una performance sobre la transformación de nuestras relaciones afectivas tras la irrupción de las nuevas tecnologías y de la inteligencia artificial.
La Fàbrica en Obert vivirá su actividad central el sábado 30 de noviembre, entre las 11 y las 23. De 11 a 14 se podrá acceder libremente a la segunda planta del edificio, donde están muchos de los talleres de los artistas residentes, para poder hablar con ellos directamente. Asimismo, a las 11:30 se ofrecerá una visita guiada de hora y media, que incluye una recepción personalizada de los artistas en sus talleres, y una explicación de su proceso de trabajo.
De entre otras actividades del sábado 30, cabe destacar el The Exploding Fest: El present no està escrit, un encuentro multidisciplinar de más de cincuenta artistas que pretende rendir homenaje a Andy Warhol y sus explosiones artísticas improvisadas The Exploding Plastic Inevitable. El festival reunirá diversos formatos artísticos, como la música, la performance, el movimiento, el vídeo o la palabra.
El miércoles 4 de diciembre tendrá lugar, en la planta baja, una velada musical organizada juntamente con el Ateneu L’Harmonia. A partir de las 20:30 actuarán La Cosa Pública –el nuevo proyecto de Roger Peláez y Vidal Soler–, y a las 21:30 el grupo de Heavy Metal de Sant Andreu Istari Band.
Y el fin de semana del 7 y 8 de diciembre el FiC acogerá el Reteena-Festival Audiovisual jove de Barcelona, con clases magistrales sobre anime, maquillaje en el género fantástico, montaje, fotografía low cost o creación de podcasts.
Visitantes en la exposición Un día me topé con un meteorito, ante la obra de Irene Grau Constelación. Foto: Xavi Torrent.
La nueva dirección de la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona (FiC) permite que los dos equipamientos, el centro de arte y la fábrica de creación, se retroalimenten recíprocamente e integren en una misma plataforma todas las vertientes del proceso creativo (investigación, creación, producción, exhibición y difusión), así como los diferentes agentes culturales que lo integran (artistas, comisarios, investigadores…).
De momento, se sabe que el programa anual tendrá un mínimo de seis exposiciones, dos de las cuales (una de creación artística y otra de comisariado) estarán reservadas a la escena local. Además, se creará una red de cooperación con instituciones nacionales y extranjeras y se buscarán colaboraciones para internacionalizar cada año al menos una de las muestras made in Catalonia. Otra de las novedades será la apertura de las convocatorias para residencias artísticas a los creadores extranjeros, que se podrán alojar en los cinco pisos para residencias artísticas que están reservados para toda la red de
Internacionalizar las convocatorias permitirá a la FiC entrar en los circuitos de intercambio de residencias y potenciar la difusión de la creatividad catalana en el extranjero.
Fachada de la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona.
Desde su emplazamiento en la antigua fábrica textil, que antaño fue el centro neurálgico del barrio de Sant Andreu, la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona desbordará el marco artístico a través de un nuevo programa educativo que quiere involucrar el tejido social, fomentando el debate crítico, el intercambio, la experimentación y la participación ciudadana. Con este propósito se consolidará el modelo de gobernanza compartido –entre dirección y equipo municipal y residentes– que se inició hace un par de años con el Consell de la Fabra.
La nova directora Joana Hurtado donarà aviat a conèixer la seva programació per al 2020, però ja podem conèixer els projectes residents a la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona a través de La Fàbrica en Obert, el programa organitzat amb motiu de la Festa Major del districte de Sant Andreu, del 29 de novembre al 8 de desembre.
La Fàbrica en Obert reunirà totes les activitats que la FiC organitza amb motiu de la Festa Major del districte de Sant Andreu, que tindran el seu punt àlgid a la Jornada de Portes Obertes del 30 de novembre.
Vista general de l’exposició Un dia em vaig topar amb un meteorit, al FiC. Foto: Xavi Torrent.
Durant tots els dies de la Festa Major de Sant Andreu –excepte els dilluns– es podrà visitar, a la planta 1 de el Centre d’Art l’exposició Un dia em vaig topar amb un meteorit, emmarcada en el Festival LOOP Barcelona. La mostra recull els treballs de vuit artistes que utilitzen l’espai còsmic com a filtre per representar els desitjos humans, la vida a la Terra i el coneixement. Segons Carolina Ciuti, comissària de la mostra, «ens allunyem del discurs científic per reconduir-lo cap a un context metafòric, en el qual la mirada de les obres redueix la distància entre la immensitat de l’univers i els nostres microcosmos quotidians… com si, caminant distrets per la carrer, ens creuéssim amb un meteorit».
Lectura audiovisual The Case for Letting the Stars Determine Who I Date (Deixem que les estrelles determinin de qui ens enamorem).
I dins d’aquesta exposició, el divendres 29 de novembre a les 19 tindrà lloc a l’Espai Zero la lectura audiovisual The Case for Letting the Stars Determine Who I Date (Deixem que les estrelles determinin de qui ens enamorem), a càrrec de la investigadora Núria Gómez Gabriel. Es tracta d’una performance sobre la transformació de les nostres relacions afectives, després de la irrupció de les noves tecnologies i de la intel·ligència artificial.
La Fàbrica en Obert viurà la seva activitat central el dissabte 30 de novembre, entre les 11 i les 23. De 11 a 14 es podrà accedir lliurement a la segona planta de l’edifici, on estan molts dels tallers dels artistes residents, per poder parlar amb ells directament. Així mateix, a les 11:30 s’oferirà una visita guiada d’una hora i mitja, que inclou una recepció personalitzada dels artistes en els seus tallers, i una explicació del seu procés de treball.
D’entre altres activitats del dissabte 30, cal destacar el The Exploding Fest: El present no està escrit, una trobada multidisciplinar de més de cinquanta artistes que pretén retre homenatge a Andy Warhol i les seves explosions artístiques improvisades The Exploding Plastic Inevitable. El festival reunirà diversos formats artístics, com la música, la performance, el moviment, el vídeo o la paraula.
El dimecres 4 de desembre tindrà lloc, a la planta baixa, una vetllada musical organitzada juntament amb l’Ateneu L’Harmonia. A partir de les 20:30 actuaran La Cosa Pública –el nou projecte de Roger Peláez i Vidal Soler–, i a les 21:30 el grup de Heavy Metal de Sant Andreu Istari Band.
I el cap de setmana del 7 i 8 de desembre el FiC acollirà el Reteena-Festival Audiovisual Jove de Barcelona, amb classes magistrals sobre anime, maquillatge en el gènere fantàstic, muntatge, fotografia low cost o creació de podcasts.
Visitants a l’exposició Un dia em vaig topar amb un meteorit, davant l’obra d’Irene Grau Constelación. Foto: Xavi Torrent.
La nova direcció de la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona (FiC) permet que els dos equipaments, el centre d’art i la fàbrica de creació, es retroalimentin recíprocament i integren en una mateixa plataforma totes les vessants del procés creatiu (investigació, creació, producció, exhibició i difusió), així com els diferents agents culturals que l’integren (artistes, comissaris, investigadors…).
De moment, se sap que el programa anual tindrà un mínim de sis exposicions, dues de les quals (una de creació artística i una altra de comissariat) estaran reservades a l’escena local. A més, es crearà una xarxa de cooperació amb institucions nacionals i estrangeres i es buscaran col·laboracions per a internacionalitzar cada any com a mínim una de les mostres made in Catalonia. Una altra de les novetats serà l’obertura de les convocatòries per a residències artístiques als creadors estrangers, que es podran allotjar en els cinc pisos per a residències artístiques que estan reservats per a tota la xarxa de Fàbriques de Creació de Barcelona.
Internacionalitzar les convocatòries permetrà a la FiC entrar en els circuits d’intercanvi de residències i potenciar la difusió de la creativitat catalana a l’estranger.
Façana de la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona.
Des del seu emplaçament a l’antiga fàbrica tèxtil, que havia estat centre neuràlgic del barri de Sant Andreu, la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona desbordarà el marc artístic a través d’un nou programa educatiu que vol involucrar el teixit social, tot fomentant el debat crític, l’intercanvi, l’experimentació i la participació ciutadana. Amb aquest propòsit es consolidarà el model de governabilitat compartida –entre direcció i equip municipal i residents– que es va iniciar fa un parell d’anys amb el Consell de la Fabra.
Joana Hurtado, the new director will soon reveal the programme for 2020, but we can already see the resident projects in Fabra & Coats – Art Factory and Contemporary Art Centre in Barcelona through The Open Factory, the programme organised for the Sant Andreu neighbourhood festival from 29 November to 8 December.
The Open Factory brings together all the activities organised by F&C for the neighbourhood festival which has its high point at the Open Door event on 30 November.
General view of the exhibition One Day I Stumbled Upon a Meteorite. Photo: Xavi Torrent.
During the Sant Andreu Festival you can visit the exhibition One Day I Stumbled Upon a Meteorite, which forms part of the Barcelona LOOP Festival, on the first floor every day except Monday. The exhibition shows work by eight artists who use the cosmic space as a filter to represent human desires, life on earth and knowledge. According to Carolina Ciuti, who curated the show, “we step back from scientific discourse to redirect it towards a more metaphorical context, where looking at the works reduces the distance between the immensity of the universe and our own daily microcosms…as if by walking distractedly through the streets we come face to face with a meteorite”.
Audiovisual reading of The Case for Letting the Stars Determine Who I Date.
And at 7pm on Friday 29 November, as part of the exhibition, the Espai Zero will offer the video lecture The Case for Letting the Stars Determine Who I Date, by researcher Núria Gómez Gabriel. This is a performance about changes in our emotional relationships following the breakthrough of technology and artificial intelligence.
The Open Factory will offer its main activity on Saturday 30 November between 11am and 11pm. From 11am to 2pm you can go to the second floor of the building for workshops by many of the resident artists, where you can talk to them directly. At 11.30am there will also be a 90-minute guided tour including a personalised reception by the artists in their workshops where they will talk about their working process.
Among the activities on Saturday 30, don’t miss The Exploding Fest: The present is not written down. This is a multidisciplinary meeting of more than fifty artists paying homage to Andy Warhol and his Exploding Plastic Inevitable. The festival includes different artistic form such as music, performance, movement, video and words.
On Wednesday 4 December on the ground floor there will be an evening of music organised jointly with the Harmonia Ateneu. At 8.30pm there will be a performance by the new formation of Roger Peláez and Vidal Soler La Cosa Pública and at 9.30pm Sant Andreu heavy metal band de Sant Andreu Istari Band will play a concert.
During the weekend of the 7 and 8 December F&C will host the Reteena Audio-visual Festival for young people in Barcelona, with lectures on anime, make-up for fantasy productions, setting up, low cost photography and podcast creation.
Visitors in the exhibition On Day I Stumbled Upon a Meteorite, in front of Irene Grau’s work Constellation. Photo: Xavi Torrent.
The new director of Fabra & Coats – Art Factory and Contemporary Art Centre in Barcelona means that both section – the art centre and the art factory – can offer mutual feedback and include all sides of the creative process on a single platform (research, creativity, production, exhibition and distribution) as well as the different cultural agents involved (artists, curators, researchers, etc.).
For the moment we know that the annual programme will include a minimum of six exhibitions, two of which (one created by the artist and the other curated) are local. A cooperation network with national and foreign institutions will also be set up and a call for collaborations to internationalise each year at least one of the home-produced shows. Other new features will be calls for applications for residencies for foreign artists, who will be accommodated in the five flats set aside for that purpose for the entire Barcelona Art Factories network.
Internationalisation of the calls will allow F&C into the residency exchange circuits and promote the dissemination of Catalan art production abroad.
Facade of Fabra i Coats – Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona.
Since it has occupied the old textile factory – which was once the nerve centre of the Sant Andreu neighbourhood, Fabra & Coats – Art Factory and Contemporary Art Centre in Barcelona is set to spill outside the artistic framework with a new education programme which aims to involve the social fabric, promoting critical debate, exchange, experimentation and public participation. This move will help to consolidate the shared management model, between the team of directors, the municipal council and the resident artists which was established a couple of years ago with the Fabra Council.
The physicist Albert Einstein said, “if I can’t draw it, then I don’t understand it”. One of the fathers of modern architecture Le Corbusier, was unable to give his famous talks without a large roll of paper: I prefer drawing to talking”, he said, “drawing is quicker and there is less room for lies”.
I myself, when thinking about the structure of this article, made a few sketches. The letters, which have become words, that you are reading now are no more than drawing polished over the centuries. Because drawing is such a basic phenomenon, apparently so simple, it is the alpha and the omega of human abstract thought.
Hind. Engraved plate, 10.000 years old.
That is why the exhibition entitled Black on White, including a sample of the extraordinary collection of drawings at Reus Museum is much more than a simple chronological or thematic anthology.
Black on White has a design (even the word design has its origins in the Italian word for drawing disegno) and covers a series of topics seasoned with quotes by great creators on the phenomenon of drawing. But you can take this exhibit in hundreds of ways. Either as an excellent how of work by Reus artists, or the different aesthetic periods that the art of drawing has gone through over the last two hundred years, or from the multiple meanings of the verb “to draw”.
Ramon Casas, Eduard Toda i Güell, c. 1927.
The exhibition describes how the academies use the drawing of the human body as a basic learning tool (and here we have the life drawings of the artists from Reus from different periods, such as Fortuny, Modest Gené and Ramon Ferran), drawn portraits (and here I wouldn’t know whether to as the younger brother of the painted portrait or as a true and spontaneous way of capturing the essence of a gaze), drawings as a necessary part of designing sculptures (the case of Rufino Mesa’s commission by the Olimpiada Cultural organisation is paradigmatic), drawing of jewels, of temporary structures (such as those constructed for the visit to Reus by Queen Isabel II in 1844), sketchbooks for noting down ideas or findings, with a beautiful example from Fortuny, and drawing as a format for sketching elements that would at some stage form part of more complex works.
Marià Fortuny, Factory landscape with mountain in the background, 1854-1855.
The exhibition route ends with the latest evolution in drawing from the second half of the twentieth century, with works by Ramon Ferran and the minimalist Joaquim Chancho, among others.
Ramon Ferran, Volem llibertat, Volem justícia, 1976.
But the exhibition opens with a preamble which demands a close look: a doe carved onto a small piece of slate, from the rock shelter of Sant Gregori, Falset, which is over 10,000 years old. This delight made me think of the 3D film Cave of Forgotten Dreams, by Werner Herzog, which suggests that humanity had already coupled visual perception with drawing as far back as 35,000 years BCE. It seems so natural and so obvious to us, but it is not. Not at all.
Marià Fortuny, Moroccan warriors, and landscape, c. 1860.
The artist most broadly represented in the exhibition is Marià Fortuny. There are the famous life drawings, of course, but there is also a study for the famous painting Son of the Count, in a small but extraordinary notebook, and several sketches made during the Rif Campaign, where he was hosted by fellow Reus man, General Prim. His studies of the landscape, the Spanish soldiers and the local commanders are extraordinary.
Antoni Gaudí, Plants, s.d.
And sharing a space inside a vitrine are four drawing by Reus’ most famous son: Antoni Gaudí. A small sketch of his design for a vitrine for the Comella glove manufacturer and destined for the Universal Exhibition in Paris, a sketch of the Vicent Garcia centenary parade, handwritten notes accompanied by drawings of Jacquards, capitals and other architectural elements. But the most impressive are some of the notes he made about plants. Nature was Gaudí’s great teacher and you can see these same lines in many of his architectural works.
Modest Gené, Drawings of Guinea, s.d.
And at the risk of making a biased choice, I have to highlight the magnificent portrait of Eduard Toda (the Catalan Indiana Jones) by Ramon Cases, several studies of boats by the highly talented Hortensi Güell, who at the age of just twenty-one killed himself for love, works by Josep Tapiró, Baldomer Galofre, a drawing from Guinea by Modest Gené whose frenzy is reminiscent of the precubist Picasso, and cariacatures by Ramón Bonet (BON).
BON (Romà Bonet), Ramon Vidiella, 1914.
There are ten thousand years between the does scratched into the slate and two anonymous drawings for advertising for the La Nueva dry cleaning firm. But the concept remains exactly the same.
El físic Albert Einstein deia “si no ho puc dibuixar, és que no ho entenc”. Le Corbusier, un dels pares de l’arquitectura moderna, no podia donar les seves famoses conferències sense un gran rotlle de paper: “Prefereixo dibuixar a parlar –afirmava–. Dibuixar és més ràpid i deixa menys espai per a la mentida”.
Jo mateix, per abordar l’estructura d’aquest article, he dibuixat alguns esquemes. Les lletres que esteu llegint ara mateix, tot convertint-les en mots, no són més que dibuixos polits al llarg dels segles… I és que el dibuix, un fenomen tan bàsic, en aparença tan senzill, és l’alfa i l’omega del pensament abstracte humà.
Cèrvola. Plaqueta gravada, amb 10.000 anys d’antiguitat.
És per aquesta raó que l’exposició Negre sobre blanc, que aplega una tria de l’extraordinària col·lecció de dibuixos del Museu de Reus, és molt més que una antologia –cronològica i temàtica– dels fons d’aquesta institució cultural.
Negre sobre blanc té un disseny –en italià disegno, el mot que aquí emprem per al disseny–, i endreça una sèrie de temes amanits amb cites de grans creadors sobre el fenomen del dibuix. Però es pot abordar de mil i una maneres. Com una mostra de l’excel·lència dels creadors reusencs, de les diverses etapes estètiques que ha creuat l’art del dibuix els darrers dos-cents anys, o dels múltiples significats del verb “dibuixar”.
Ramon Casas, Eduard Toda i Güell, c. 1927.
L’exposició ens parla de com les acadèmies empraven el dibuix del cos humà com a eina d’aprenentatge primordial –i aquí tenim acadèmies d’artistes reusencs d’èpoques tan diferents com Fortuny, Modest Gené o Ramon Ferran–, del retrat dibuixat –i aquí no us sabria dir si com a germà menor del retrat pintat o com a forma vera i espontània de captar l’essència d’una mirada–, del dibuix com a part necessària en el disseny d’escultures –el cas de Rufino Mesa amb un encàrrec a l’entorn de l’Olimpíada Cultural és paradigmàtic–, de joies, d’arquitectures efímeres –com les projectades amb motiu de la visita a Reus de la reina Isabel II el 1844–, del famós bloc en el qual l’artista anota de manera espontània idees o troballes –n’hi ha un de Fortuny senzillament deliciós–, així com a format apte per a esbossar elements que tard o d’hora formaran part d’una obra més complexa.
Marià Fortuny, Vista de paisatge fabril amb muntanya al fons, 1854-1855. Pertanyent a una llibreta amb 40 dibuixos i aquarel·les.
Tanca el recorregut una visió de les darreres evolucions del dibuix durant la segona meitat del segle XX, amb obres, entre d’altres, de Ramon Ferran i de l’artista minimalista Joaquim Chancho.
Ramon Ferran, Volem llibertat, Volem justícia, 1976.
L’exposició arrenca, però, amb un preàmbul que exigeix una vista aguda: una cérvola gravada sobre una petita placa de pissarra, procedent de la balma de Sant Gregori –Falset–, amb 10.000 anys d’antiguitat. Una delícia que em fa pensar en el film 3D Cave of Forgotten Dreams, de Werner Herzog, on es planteja que ja al 35.000 abans de Crist la humanitat va apostar per dibuixar d’acord amb la percepció retiniana. Una cosa que avui ens sembla tan evident, tan natural, no ho és. En absolut.
Marià Fortuny, Estudi de guerrers marroquins i paisatge, c. 1860.
L’artista més ben representat a l’exposició és Marià Fortuny. Hi ha les famoses acadèmies, és clar, però també un estudi previ per al famós quadre El condesito, una llibreta tan petita com extraordinària, i nombrosos esbossos realitzats durant la campanya del Rif, on fou acollit pel seu convilatà el general Prim. Els seus estudis del paisatge, dels militars espanyols i dels cabdills locals són extraordinaris.
Antoni Gaudí, Estudi de plantes, s.d.
I compartint espai en una vitrina hi ha quatre dibuixos del reusenc més universal: Antoni Gaudí. Un petit croquis del seu disseny per a una vitrina per a la guanteria Comella destinada a l’Exposició Universal de París, un esbós sobre una cavalcada del Centenari de Vicent Garcia, apunts manuscrits acompanyats de dibuixos de jacquards, capitells i altres elements arquitectònics… Però el més emocionant són unes notes preses al vol sobre plantes. La gran mestressa de Gaudí era la natura, i si tanquem els ulls podrem trobar aquests mateixos traços en nombroses de les seves arquitectures.
Modest Gené, Dibuixos de Guinea, s.d.
A risc de ser injust en la tria, cal destacar un magnífic retrat d’Eduard Toda –l’Indiana Jones català– realitzat per Ramon Casas, diversos estudis de barques d’Hortensi Güell –artista de gran talent que, amb vint-i-un anys es va suïcidar per amor–, obra de Josep Tapiró, Baldomer Galofre, un apunt guineà de Modest Gené que en el seu frenesí recorda el Picasso precubista, caricatures de BON…
BON (Romà Bonet), Caricatura de Ramon Vidiella, 1914.
Deu mil anys separen el gravat de la cérvola damunt pissarra i dos dibuixos anònims destinats a la publicitat de la Tintoreria La Nueva. El concepte, però, segueix idèntic.
El físico Albert Einstein decía «si no lo puedo dibujar, es que no lo entiendo». Le Corbusier, uno de los padres de la arquitectura moderna, no podía dar sus famosas conferencias sin un gran rollo de papel: «Prefiero dibujar a hablar –afirmaba–. Dibujar es más rápido y deja menos espacio para la mentira».
Yo mismo, para abordar la estructura de este artículo, he dibujado algunos esquemas. Las letras que estáis leyendo ahora mismo, convirtiéndolas en palabras, no son más que dibujos pulidos a lo largo de los siglos… Y es que el dibujo, un fenómeno tan básico, en apariencia tan sencillo, es el alfa y el omega del pensamiento abstracto humano.
Cèrvola. Plaqueta grabada, con 10.000 años de antigüedad.
Es por esta razón que la exposición Negre sobre blanc, que reúne una selección de la extraordinaria colección de dibujos del Museo de Reus, es mucho más que una antología –cronológica y temática– de los fondos de esta institución cultural.
Negre sobre blanc tiene un diseño –en italiano disegno, la palabra que aquí empleamos para el diseño–, y ordena una serie de temas aderezados con citas de grandes creadores sobre el fenómeno del dibujo. Pero se puede abordar de mil y una maneras. Como una muestra de la excelencia de los creadores reusenses, de las diversas etapas estéticas que ha cruzado el arte del dibujo los últimos doscientos años, o de los múltiples significados del verbo «dibujar».
Ramon Casas, Eduard Toda i Güell, c. 1927.
La exposición nos habla de cómo las academias empleaban el dibujo del cuerpo humano como herramienta de aprendizaje primordial –y aquí tenemos academias de artistas reusenses de épocas tan diferentes como Fortuny, Modest Gené o Ramon Fernando–, del retrato dibujado –y aquí no sabría decir si como hermano menor del retrato pintado o como forma vera y espontánea de captar la esencia de una mirada–, del dibujo como etapa necesaria en el diseño de esculturas –el caso de Rufino Mesa con un encargo alrededor de la Olimpiada Cultural es paradigmático–, de joyas, de arquitecturas efímeras –como las proyectadas con motivo de la visita a Reus de la reina Isabel II en 1844–, del famoso bloc en el que el artista anota de manera espontánea ideas o hallazgos –hay uno de Fortuny sencillamente delicioso–, así como formato apto para esbozar elementos que tarde o temprano formarán parte de una obra más compleja.
Marià Fortuny, Vista de paisaje fabril con montaña al fondo, 1854-1855.
Cierra el recorrido una visión de las últimas evoluciones del dibujo durante la segunda mitad del siglo XX, con obras, entre otros, de Ramon Ferran y del artista minimalista Joaquim Chancho.
Ramon Ferran, Volem llibertat, Volem justícia, 1976.
La exposición arranca con un preámbulo que exige una vista aguda: una cierva grabada sobre una pequeña placa de pizarra, procedente de la cueva de Sant Gregori –Falset–, con 10.000 años de antigüedad. Una delicia que me hace pensar en el filme 3D Cave of Forgotten Dreams, de Werner Herzog, donde se plantea que ya el 35.000 antes de Cristo la humanidad apostó por dibujar de acuerdo con la percepción retiniana. Algo que hoy nos parece tan evidente, tan natural, no lo es. En absoluto.
Marià Fortuny, Estudio de guerreros marroquíes y paisaje, c. 1860.
El artista mejor representado en la exposición es Marià Fortuny. Están las célebres academias, claro, pero también un estudio previo para el famoso cuadro El Condesito, una libreta tan pequeña como extraordinaria, y numerosos bocetos realizados durante la campaña del Rif, donde fue acogido por su paisano el general Prim. Sus estudios del paisaje, de los militares españoles y de los caudillos locales son extraordinarios.
Antoni Gaudí, Estudio de plantas, s.d.
Y compartiendo espacio en una vitrina hay cuatro dibujos del reusense más universal: Antoni Gaudí. Un pequeño croquis de su diseño para una vitrina para la guantería Comella destinada a la Exposición Universal de París, un esbozo sobre una cabalgata del Centenario de Vicente García, apuntes manuscritos acompañados de dibujos de jacquards, capiteles y otros elementos arquitectónicos… Pero lo más emocionante son unas notas tomadas al vuelo sobre plantas. La gran maestra de Gaudí era la naturaleza, y si cerramos los ojos podremos encontrar estos mismos trazos en numerosas de sus arquitecturas.
Modest Gené, Dibujos de Guinea, s.d.
A riesgo de ser injusto en la elección, hay que destacar un magnífico retrato de Eduard Toda –el Indiana Jones catalán– realizado por Ramon Casas, varios estudios de barcas de Hortensi Güell –artista de gran talento que, con veintiún años se suicidó por amor–, obra de Josep Tapiró, Baldomer Galofre, un apunte guineano de Modest Gené que en su frenesí recuerda al Picasso precubista, caricaturas de BON…
BON (Romà Bonet), Caricatura de Ramon Vidiella, 1914.
Diez mil años separan el grabado de la cierva sobre pizarra y dos dibujos anónimos destinados a la publicidad de la tintorería La Nueva. El concepto, sin embargo, sigue idéntico.
En el marc de la Biennal d’Arquitectura de Chicago s’ha presentat una exposició organitzada per Mas Context i comissariada per Iker Gil sobre La Ricarda, la preciosa i fotogènica casa que Ricardo Gomis i Inés Bertrand van encarregar a l’arquitecte Antonio Bonet Castellana, entre 1949 i 1963, al Prat de Llobregat. Es tracta d’una mostra documental, amb fotografies, plànols i fragments d’elements constructius.
Maria Gomis Bertrand, família propietària i testimoni del seu apogeu cultural, va explicar la historia d’aquest encàrrec i el seu resultat. Les vivències, les rehabilitacions de la casa sense desvirtuar el seu concepte original –amb l’ajut dels arquitectes Fernando Álvarez i Jordi Roig–, i les vies de finançament –publicitat, esdeveniments selectes o visites– per fer front a les despeses.
Recordem que La Ricarda és el nom de l’estany on hi havia una granja agrícola pecuària propietat de la família Bertrand. Antonio Bonet Castellana va treballar amb el seus clients a través de contacte epistolar, i la documentació reflecteix la complicitat entre l’arquitecte, que aleshores vivia a Buenos Aires, i l’enginyer i melòman Gomis. El resultat és una casa espaiosa, lluminosa i integrada en un entorn natural, la reserva natural del Delta del riu Llobregat, amb pins, dunes i el mar. Una obra racionalista d’estructura modular, adscrita als principis lecorbuserians, amb un toc líric-expressiu gaudinià en la solució de la coberta –amb ressonàncies de l’escola de la Sagrada Família– i el rol essencial de les arts aplicades i el disseny com ara mobiliari, vidres o ceràmiques.
Però, com ja s’ha posat en relleu en diferents ocasions, La Ricarda no només és una casa de gran mèrit arquitectònic, propietat d’una família de la high class que hi estiueja en la intimitat. Va acollir iniciatives propiciades pel Club 49 (associació a la que pertanyia Ricardo Gomis) com ara concerts, dansa i teatre, i va obrir les seves portes a Joan Prats, Josep Maria Mestres Quadreny, Carles Santos, Robert Gerhard, Merce Cunningham, John Cage, Antoni Tàpies, Joan Miró o Joan Brossa, els quals van posar color en l’ambient cultural de la grisa postguerra.
Justament, i amb la intenció de recuperar l’esperit del Club 49 va tenir lloc, fa uns mesos, el peculiar i sorprenent projecte Disrupcions poètiques en el marc d’un seminari a l’entorn de La Ricarda.
La casa va ser escenari d’una activitat nocturna, orquestrada per Juan Naranjo, que hi simultaniejava accions poètiques, sonores, gastronòmiques, performatives, visuals, amb l’objectiu d’explorar sensacions i vivències en el minut actual de l’homogeneïtzació derivada de la globalització. A la trentena de persones convocades s’hi sumaven el navegants de l’aire –la tercera pista de l’aeroport del Prat és a poca distancia– que van oferir una banda sonora continua de brogits de motors de reacció.
Aquesta és una de les moltes activitats que s’han donat cita a La Ricarda, una rara avis en el moment en el qual va ser construïda, i que es visitada per escoles d’arquitectura, de disseny, interiorisme i paisatgisme amb la família Gomis Bertrand com a cicerone. Podríem dir que la casa bat rècords, doncs està en mans dels mateixos propietaris des de fa més de cinquanta anys. I, tot i que el seu horitzó és incert, ara per ara la segona generació Gomis ha assumit el repte de mantenir-la viva i en forma.
Davant de la pregunta de quina és l’obra d’art més important, William Morris va respondre: una casa bonica. No hi ha dubte que La Ricarda, que provoca admiració a qui l’observa tant amb ulls històrics com estrictament contemporanis, mereix ser preservada.
En el marco de la Bienal de Arquitectura de Chicago se ha presentado una exposición organizada por Mas Context y comisariada por Iker Gil sobre La Ricarda, la preciosa y fotogénica casa que Ricardo Gomis e Inés Bertrand encargaron al arquitecto Antonio Bonet Castellana , entre 1949 y 1963, en el Prat de Llobregat. Se trata de una muestra documental, con fotografías, planos y fragmentos de elementos constructivos.
Maria Gomis Bertrand, familia propietaria y testimonio de su apogeo cultural, explicó la historia de este encargo y su resultado. Las vivencias, las rehabilitaciones de la casa sin desvirtuar su concepto original –con la ayuda de los arquitectos Fernando Álvarez y Jordi Rojo–, y las vías de financiación –publicidad, eventos selectos o visitas– para afrontar gastos.
Recordemos que La Ricarda es el nombre del estanque donde había una granja agrícola pecuaria propiedad de la familia Bertrand. Antonio Bonet Castellana trabajó con sus clientes a través de contacto epistolar, y la documentación refleja la complicidad entre el arquitecto, que entonces vivía en Buenos Aires, y el ingeniero y melómano Gomis. El resultado es una casa espaciosa, luminosa e integrada en un entorno natural, la reserva natural del Delta del río Llobregat, con pinos, dunas y el mar. Una obra racionalista de estructura modular, adscrita a los principios lecorbuserianos, con un toque lírico-expresivo gaudiniano en la solución de la cubierta –con resonancias de la escuela de la Sagrada Familia– y el rol esencial de las artes aplicadas y del diseño: mobiliario, cristales o cerámicas.
Pero, como ya se ha puesto de relieve en diferentes ocasiones, La Ricarda no sólo es una casa de gran mérito arquitectónico, propiedad de una familia de la high class que veranea en la intimidad. Acogió iniciativas propiciadas por el Club 49 –asociación a la que pertenecía Ricardo Gomis– como conciertos, danza y teatro, y abrió sus puertas a Joan Prats, Josep Maria Mestres Quadreny, Carles Santos, Robert Gerhard, Merce Cunningham, John Cage, Antoni Tàpies, Joan Miró o Joan Brossa, los cuales pusieron color en el ambiente cultural de la gris posguerra.
Precisamente, y con la intención de recuperar el espíritu del Club 49, tuvo lugar, hace unos meses, el peculiar y sorprendente proyecto Disrupcions poètiques en el marco de un seminario sobre La Ricarda.
La casa fue escenario de una actividad nocturna, orquestada por Juan Naranjo, que simultaneaba acciones poéticas, sonoras, gastronómicas, performativas, visuales, con el objetivo de explorar sensaciones y vivencias en el minuto actual de la homogeneización derivada de la globalización. A la treintena de personas convocadas se sumaban los navegantes del aire –la tercera pista del aeropuerto del Prat está a poca distancia– que ofrecieron una banda sonora continua de ruidos de motores de reacción.
Esta es una de las muchas actividades que se han dado cita en La Ricarda, una rara avis en el momento en el que fue construida, y que es visitada por escuelas de arquitectura, de diseño, interiorismo y paisajismo, con la familia Gomis Bertrand como cicerone. Podríamos decir que la casa bate récords, pues está en manos de los mismos propietarios desde hace más de cincuenta años. Y, aunque su horizonte es incierto, hoy por hoy la segunda generación Gomis ha asumido el reto de mantenerla viva y en forma.
Ante la pregunta de cuál es la obra de arte más importante, William Morris respondió: una casa bonita. No hay duda de que La Ricarda, que provoca admiración a quien la observa tanto con ojos históricos como estrictamente contemporáneos, merece ser preservada.
Un dels avantatges del disseny industrial és que multiplica les obres mestres fins a l’infinit. També les abarateix.
Vegem cinc obres mestres del disseny que podem trobar al MoMA de Nova York… i a la botiga de la cantonada. Ah, i no costen més de vint euros!
Panot Gaudí.
El Panot Gaudí (1904-1906) és una de les obres mestres de l’arquitecte de Reus –o de Riudoms, si ho preferiu. Aquesta meravella hexagonal, amb referents al món submarí, va se projectada per Gaudí el 1904 per pavimentar el terra de la casa Batlló. Però un retard en la producció en va impedir l’aplicació. Finalment, va servir per enrajolar les habitacions de servei de la casa Milà. Molts anys després, quan Gaudí ja era mundialment famós, l’Ajuntament de Barcelona el va fer servir per enrajolar el tram superior del Passeig de Gràcia.
Allí el podeu “robar” si un dia hi trobeu operaris fent reparacions. Però no paga a pena, el constructor SAS el fabrica i el ven a 2,24 € la peça. Hi ha una versió facsímil per a turistes, de Borníssimo, que es liquida actualment a 22 €.
Maons de Lego.
Els maons de Lego (1954) d’Ole Kirk Christiansen. Malgrat que la companyia danesa Lego fou fundada l’any 1932, la popular totxana de plàstic que avui és el seu estendard no va aparèixer fins l’any 1958. L’empresa, dedicada fins aleshores a la joguina de fusta, va ser la primera en adquirir una màquina d’injecció de plàstic ABS fent així possible un joc de construcció que, amb poques variacions, ha permès jugar a milions de nens i adults fins avui. Avui dia Lego vol dir maons de plàstic, però també videojocs, parcs temàtics, pel·lícules i robòtica. Els paquets de maons de Lego es poden adquirir a partir de 20 €.
Navalla suïssa Victorinox.
La navalla suïssa Victorinox (1891). Carl Elsener, un fabricant de navalles i ganivets suïssos, va voler crear llocs de treball fundant l’Associació Suïssa de Ganiveters amb l’objectiu de dissenyar i produir una navalla per als soldats de l’Exèrcit suís. El primer lliurament es realitzà l’any 1891 però gran part dels fabricants es retiraren quan al cap d’un any una empresa alemanya els superà en la producció per la reducció de costos. Tan sols el promotor de la idea, Carl Elsener, continuà, perdent així pràcticament tots els seus estalvis. L’èxit de la navalla suïssa es desenvoluparia amb la creació de l’empresa Victorinox, que creà una navalla més lleugera i elegant que oferia, també, més possibilitats d’ús. L’interès per la navalla tant de scouts, campistes, viatjants, exploradors i seguidors d’aquest artefacte compacte es deu a la seva simple premissa: una caixa d’eines en miniatura que es plega i cap al palmell de la mà. De 17 a 250 €.
Post-it.
El Post-it (1980). A mitjans de la dècada dels setanta, Arthur Fry, un científic de l’empresa nord-americana 3M, tenia un problema mentre cantava al cor de l’església: per marcar les pàgines del llibre de partitures utilitzava trossos de paper que, inevitablement, acabaven caient. Aleshores recordà que un investigador de la mateixa empresa, Spencer Silver, havia experimentat amb diversos adhesius. Entre les fórmules que foren descartades l’any 1968, recuperaren un adhesiu que tenia la propietat d’enganxar-se lleugerament als objectes però que fàcilment també es podia retirar. Fry decidí provar-lo a les puntes de petits papers i presentar-lo a la seva empresa, no tan sols com a punt de llibre sinó, també, com a petites notes adhesives que ens recorden els innumerables deures i incidents que sorgeixen dia a dia, tant a nivell professional com personal. Per poc més d’un euro podem adquirir el bloc clàssic.
Chupa-Chups.
Tanquem el cercle amb una altra aportació catalana: el Chupa-Chups (1958), invent d’Enric Bernat i Fontlladonosa, amb logotip dissenyat per Salvador Dalí. I no oblidem que la família Bernat és ara propietària de la Casa Batlló, per a la qual es van dissenyar els panots Gaudí.
Enric Bernat, membre d’una família barcelonina vinculada a la confiteria des de mitjans del segle XIX, va tenir la idea d’unir un caramel a un pal perquè els nens no es taquessin. D’aquí va sortir, el 1958, el caramel amb bastonet que revolucionarà el mercat. Des de llavors, la carrera de Chupa Chups va ser tan meteòrica que es pot afirmar que ara mateix 60.000 nens estan llepant un d’aquests caramels. Bernat, conscient de la importància de la publicitat i d’un logotip únic, encarregà el disseny d’aquest a Salvador Dalí, l’any 1969. El sempre provocatiu i irreverent Dalí, esbossà la seva idea sobre un full de diari, i al cap d’una hora ja tenia el disseny en forma de margarida conegut arreu del món. El preu dels Chupa-Chups varien segons la quantitat. Una roda de 200 unitats costa 40€. O sigui, a 20 cèntims d’euro la unitat.
Una de las ventajas del diseño industrial es que multiplica las obras maestras hasta el infinito. También las abarata.
Veamos cinco obras maestras del diseño que podemos encontrar en el MoMA de Nueva York… y en la tienda de la esquina. Ah, ¡y no cuestan más de veinte euros!
Loseta Gaudí.
La loseta Gaudí (1904-1906) es una de las obras maestras del arquitecto de Reus –o de Riudoms, si lo prefieren. Esta maravilla hexagonal, con referentes del mundo submarino, fue proyectada por Gaudí en 1904 para pavimentar el suelo de la casa Batlló. Pero un retraso en la producción impidió su aplicación. Finalmente, sirvió para alicatar las habitaciones de servicio de la casa Milà. Muchos años después, cuando Gaudí ya era mundialmente famoso, el Ayuntamiento de Barcelona lo usó para pavimentar el tramo superior del Paseo de Gracia.
Allí se puede «robar» si un día uno encuentra operarios haciendo reparaciones. Pero no vale la pena, el constructor SAS lo fabrica y lo vende a 2,24 € la pieza. También hay una versión facsímil para turistas, de Borníssimo, que se liquida actualmente a 22 €.
Ladrillos de Lego.
Los ladrillos de Lego (1954) de Ole Kirk Christiansen. A pesar de que la compañía danesa Lego fue fundada en 1932, el popular ladrillo de plástico que hoy es su estándar no apareció hasta 1958. La empresa, dedicada hasta entonces al juguete de madera, fue la primera en adquirir una máquina de inyección de plástico ABS, haciendo así posible un juego de construcción que, con pocas variaciones, ha permitido jugar a millones de niños y adultos hasta hoy. Actualmente, Lego significa ladrillos de plástico, pero también videojuegos, parques temáticos, películas y robótica. Los paquetes de ladrillos de Lego se pueden adquirir a partir de 20 €.
Navaja suiza Victorinox.
La navaja suiza Victorinox (1891). Carl Elsener, un fabricante de navajas y cuchillos suizos quiso crear empleos fundando la Asociación Suiza de cuchillería con el objetivo de diseñar y producir una navaja para los soldados del Ejército suizo. La primera entrega se realizó en 1891 pero gran parte de los fabricantes se retiraron cuando al cabo de un año una empresa alemana los superó reduciendo costes. Tan sólo el promotor de la idea, Carl Elsener, continuó, perdiendo así prácticamente todos sus ahorros. El éxito de la navaja suiza se desarrollaría con la creación de la empresa Victorinox, que creó una navaja más ligera y elegante que ofrecía, también, más posibilidades de uso. El interés por la navaja tanto de scouts, campistas, viajantes, exploradores y seguidores de este artefacto compacto se debe a su simple premisa: una caja de herramientas en miniatura que se pliega y cabe en la palma de la mano. De 17 a 250 €.
Post-it.
El Post-it (1980). A mediados de la década de los setenta, Arthur Fry, un científico de la empresa estadounidense 3M, tenía un problema mientras cantaba en el coro de la iglesia: para marcar las páginas del libro de partituras utilizaba trozos de papel que, inevitablemente, acababan cayendo. Entonces recordó que un investigador de la misma empresa, Spencer Silver, había experimentado con varios adhesivos. Entre las fórmulas que fueron descartadas en 1968, recuperaron un adhesivo que tenía la propiedad de engancharse ligeramente a los objetos pero que fácilmente también se podía retirar. Fry decidió probarlo en las puntas de pequeños papeles y presentarlo a su empresa, no sólo como punto de libro sino, también, como pequeñas notas adhesivas que nos recuerdan los innumerables deberes e incidentes que surgen día a día, tanto a nivel profesional como personal. Por poco más de un euro podemos adquirir el bloque clásico.
Chupa-Chups.
Cerramos el círculo con otra aportación catalana: el Chupa-Chups (1958), invento de Enric Bernat y Fontlladonosa, con logotipo diseñado por Salvador Dalí. Y no olvidemos que la familia Bernat es ahora propietaria de la Casa Batlló, para la que se diseñaron las losetas Gaudí.
Enric Bernat, miembro de una familia barcelonesa vinculada a la confitería desde mediados del siglo XIX, tuvo la idea de unir un caramelo a un palo para que los niños no se mancharan. De ahí salió, en 1958, el caramelo con palito que revolucionará el mercado. Desde entonces, la carrera de Chupa-Chups fue tan meteórica que se puede afirmar que ahora mismo 60.000 niños están lamiendo uno de estos caramelos. Bernat, consciente de la importancia de la publicidad y de un logotipo único, encargó el diseño de éste a Salvador Dalí, en 1969. El siempre provocativo e irreverente Dalí, esbozó su idea sobre una hoja de periódico, y al cabo de una hora ya tenía el diseño en forma de margarita conocido en todo el mundo. El precio de los Chupa-Chups varían según la cantidad. Una rueda de 200 unidades cuesta 40 €. O sea, a 20 céntimos de euro la unidad.
We use cookies to ensure that we give you the best experience on our website. If you continue to use this site we will assume that you are happy with it. Accept
Privacy & Cookies Policy
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Recent Comments