Morera Museum: future inventory

Morera Museum: future inventory

In this times of cultural precariousness and spending cuts, I have received a magnificent piece of news: the Jaume Morera Art Museum in Lleida is planning to occupy the Palace of Justice. One hundred and two years after its opening, and having been accommodated in four different buildings, one of the best collections of contemporary Catalan art will have a proper home at last.

I visit the museum in the Casino Principal Building. The exhibition General Inventory is on show on two different floors. It is as if they have raided the storerooms. A series of metallic structures hold the collection – which has changed over the years –and as your eyes get accustomed, you start to discover relationships and close dialogue between the works. It is both a very old and a very modern idea.

View of the exhibition Inventari General. Photo: Jordi V. Pou.

I end up in the office of Jesús Navarro, who has been the museum’s director since 1994. We talk about the future of the Morera.

I’ve just visited the General Inventory exhibition. It’s impressive. The leaflet says it’s been open since 5 April 2018, but it doesn’t say when it will end.

At the moment we are not producing any exhibition or educational programmes. We continue to be permeable, but we are putting most of our effort into the new museum project.

The Jaume Morera Art Museum first opened in 1917, so that 102 years ago. We now have a unique opportunity to rethink the museum. We are currently in a period of transition, of opening up to a new museum, so it doesn’t make much sense to talk about the planning of the collection now.

View of the exhibition Inventari General. Photo: Jordi V. Pou.

So, General Inventory has got some time to go.

The exhibition won’t close for another two or three years. These are collections of modern and contemporary art, from between the end of the nineteenth and the twentieth century. Ours has always been a provisional and a precarious existence. If we count the current one, it has been housed in four different buildings. Now we are faced with the challenge, for the first time, of having a permanent home: the Old Palace of Justice of Lleida, and of working in the area of recent artistic memory.

We want to open a new museum: regenerate discourse, create our own story based on the wealth of our collections: Jaume Morera i Galícia, Miquel Viladrich, Baldomer Gili i Roig, Xavier Gosé, Leandre Cristòfol, Antoni G. Lamolla and so on. Our first point of contact will be with the avant-garde trends of the 1930s. And the post-war period, the concerns expressed in the debate between figuration and abstraction, informalist trends, photography and experimental cinema.

We need to build a vision based on the relationships between the centre and the periphery.

And so how will the Morera Museum be different from other Catalan museums of modern and contemporary art?

We need to build a vision based on the relationships between the centre and the periphery We are very close to Barcelona, and this can lead to complicity and tension. And the same is true for Madrid.

We need to incorporate the most recent advances in theory and museum management. We need to give a voice to the silenced minorities: feminist readings, ethnic and social minorities. Work with the transversality of thought: cultivate other creative areas such as image and dramatic arts. We also need to carry out research into which of these museum advances we can actually incorporate. We cannot exhibit in the same way as we did thirty or forty years ago. We need to look into new activities and channels of diffusion.

View of the exhibition Inventari General. Photo: Jordi V. Pou.

How do you generate a discourse from a situation of tension?

We can use the centre-periphery tension, for example, to talk about the reception of the artistic movements in the twentieth and twenty-first centuries and the contribution of the creators from Lleida to the history of art in our country. We can talk about recent art and culture in Lleida and the surrounding area. Yes, this is a specific territory, but it still exists within the world; we have to be a window which can show the relations between the local and the global. We need to rethink the discourse and the functions of the museum, especially when they are connected with mediation and knowledge.

The new building is enormous, and i imagine that it will require major financing. As Josep Pla said, who is going to pay for it?

We have the opportunity to rethink the museum for the twenty-first century. It is a unique opportunity. We will have to make a qualitative leap – a change of scale. Now our project is exclusively financed by the local council, but with the new building project all different levels of government are involved: Ajuntament, Diputació, Generalitat, Ministry for Culture, European funding, etc.

And we would like to think that there will be involvement by all, or most of those bodies to support our everyday activities once the initial investment has been made.

View of the exhibition Inventari General. Photo: Jordi V. Pou.

Have you set any kind of time limit so that you don’t tread on the toes of la Panera?

There is no point competing with la Panera, we need to share our visions. It is a contemporary arts centre and it needs to take advantage of its role as a centre for production and be aware of emerging artistic trends. In terms of resources, each thing has its place.

View of the exhibition Inventari General. Photo: Jordi V. Pou.

And what will the new museum be like?

It will almost certainly be the biggest collection of modern and contemporary art – outside Barcelona – in Catalonia. The new building is in the Rambla de Ferran, next to the offices of the Diputació, and just a hundred metres from the main railway station and the future bus station. The building is about 3,400 square metres. On the ground floor will be the foyer, storerooms and possibly the shop. On the first floor we will have the temporary exhibitions hall. On the second and third floors, the permanent collection. The fourth floor will contain the offices and storage space. And on the fifth floor there will be spaces for educational purposes and the auditorium.

And once the new building is open how do you see the future collections?

We have to focus not so much on artistic movements as on works and establish stories which may be conclusive or interrogative. This means breaking with the historiographical character of the story (artists and movements) but not the historical side. We believe that the element of time should be fundamental in museums.

Museu Morera: inventari de futur

Museu Morera: inventari de futur

En temps de precarietat cultural i de retallades pressupostàries, arriba una magnífica notícia: el Museu d’Art Jaume Morera, de Lleida, té previst d’instal·lar-se en el Palau de Justícia. Cent-dos anys després d’obrir, i d’ocupar fins a quatre edificis diferents, una de les millors col·leccions d’art modern i contemporani de Catalunya tindrà seu definitiva.

Visito el museu a l’edifici del Casino Principal, al cèntric carrer Major. L’exposició Inventari general està repartida en dues plantes diferents. És com si haguessin despullat els magatzems. Una sèrie d’estructures metàl·liques acullen els fons –que amb el temps van canviant– i quan la vista s’hi acostuma, comença a descobrir relacions, diàlegs de proximitat entre les obres. Una idea molt antiga i molt moderna alhora.

Vista de l’exposició Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

Acabo la visita al despatx de Jesús Navarro, director del Morera des del 1994. Conversem sobre el futur del museu.

Vinc de visitar l’exposició Inventari general. Impressionant. El programa de mà indica que la mostra és oberta des del 5 d’abril de 2018, però no diu quan acaba.

Actualment, hem deixat de produir exposicions i programes educacionals. Continuem sent permeables, però posem el màxim esforç en la generació del nou projecte de museu.

El Museu d’Art Jaume Morera es va inaugurar el 1917, o sigui, fa 102 anys. Som davant d’una oportunitat única de repensar el museu. Ara som en un període de transició, d’obertura vers un nou museu. Per tant, no té sentit d’explicar ara l’ordenació de la col·lecció.

Vista de l’exposició Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

O sigui, l’Inventari general va per llarg.

L’exposició no tancarà en dos o tres anys. Es tracta de col·leccions d’art modern i contemporani, d’entre final del segle XIX i el segle XXI. Sempre hem viscut en la provisionalitat i la precarietat. Si comptem la seu actual, el museu ha passat per quatre edificis diferents. Ara tenim el repte, per primera vegada, de tenir una seu definitiva: L’Antiga Audiència Provincial de Lleida. I de treballar en l’àmbit de la memòria artística recent.

Volem inaugurar un museu nou: regenerar discurs, crear un relat propi basat en la riquesa de les nostres col·leccions: Jaume Morera i Galícia, Miquel Viladrich, Baldomer Gili i Roig, Xavier Gosé, Leandre Cristòfol, Antoni G. Lamolla… Els primers contactes amb els corrents d’avantguarda a la dècada del 1930. I a la postguerra, les inquietuds del debat entre figuració i abstracció, els corrents informalistes, la fotografia i el cinema experimental.

Cal bastir una visió a partir de les relacions entre centre i perifèria.

I què fa el Museu Morera diferent dels altres museus catalans d’art modern i contemporani?

Cal bastir una visió a partir de les relacions entre centre i perifèria. Som molt a prop de Barcelona, podem generar complicitats i tensions. I això mateix és extrapolable a Madrid.

Cal incorporar els avenços teòrics i museogràfics més recents. Hem de donar veu a les minories silenciades: lectures feministes, minories ètniques i socials. Treballar la transversalitat del pensament: cultivar altres àmbits creatius, com la imatge o les arts escèniques. També fer recerca sobre quins avenços museogràfics podem incorporar. No podem exposar de la mateixa manera que fa trenta o quaranta anys. I hem d’endegar noves activitats i canals de difusió.

Vista de l’exposició Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

Com es genera un discurs a partir de tensions?

Per exemple, sobre la tensió entre centre i perifèria, intentarem explicar la recepció dels moviments artístics al llarg dels segles XX i XXI, i què han aportat els creadors de Lleida a la història de l’art del nostre país. Explicarem la cultura i les arts recents de Lleida i del seu territori. Un territori determinat, sí, però alhora dins d’un món global; hem de ser una finestra que expliqui les relacions entre allò local i allò global. Hem de repensar el discurs i les funcions del museu. En especial en allò que té a veure amb la mediació i el coneixement.

El nou edifici és immens, i imagino que exigirà un finançament important. Com deia Josep Pla, això qui ho paga?

Tenim l’oportunitat de repensar el museu del segle XXI. Una oportunitat única. Farem un salt qualitatiu, un canvi d’escala. Ara som un projecte amb suport financer exclusivament municipal. Però en el projecte del nou edifici hi han intervingut totes les administracions: Ajuntament, Diputació, Generalitat, Ministerio de Cultura, fons europeus…

I ens agradaria que, una vegada acomplerta la inversió, en el sosteniment de l’activitat ordinària, hi hagués implicacions de totes aquestes administracions, o de la majoria.

Vista de l’exposició Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

Ha establert alguna mena de límit temporal per no trepitjar-se amb La Panera?

No té sentit la competència amb La Panera, cal compaginar visions. És un centre d’art contemporani, ha d’aprofitar el seu paper com a centre de producció, i estar atent a les emergències artístiques. Pel que fa a l’àmbit dels recursos, cal posar ordre.

Vista de l’exposició Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

I com serà la nova seu?

Es tracta, segurament, de la col·lecció d’art modern i contemporani –fora de Barcelona– més important de Catalunya. El nou edifici està a la Rambla de Ferran, al costat de la Diputació, a cent metres de l’estació de l’AVE i de la futura estació d’autobusos. Ocupa, aproximadament, 3.400 metres quadrats. A la planta baixa, hi haurà el vestíbul, magatzems i possiblement la botiga. Al primer pis, una sala d’exposicions temporals. A la segona i tercera planta, la col·lecció permanent. La quarta planta estarà destinada a oficines i magatzem. I a la cinquena hi haurà espais per a tallers educatius i l’auditori.

I una vegada inaugurat el nou edifici, com es plantegen les col·leccions futures?

Ens hem de centrar no tant en moviments artístics com en obres. I establir relats, conclusius o interrogatius. Això passa per trencar el caràcter historiogràfic –autors i moviments– del relat, que no l’històric. Pensem que l’element temps ha de ser fonamental en els museus.

Museu Morera: inventario de futuro

Museu Morera: inventario de futuro

En tiempos de precariedad cultural y de recortes presupuestarios, llega una magnífica noticia: el Museu d’Art Jaume Morera, de Lleida, tiene previsto instalarse en el Palacio de Justicia. Cien años después de abrir, y de ocupar hasta cuatro edificios diferentes, una de las mejores colecciones de arte moderno y contemporáneo de Cataluña tendrá sede definitiva.

Visito el museo en el edificio del Casino Principal, en la céntrica calle Major. La exposición Inventari general está repartida en dos plantas diferentes. Es como si hubieran desnudado los almacenes. Una serie de estructuras metálicas acogen los fondos –que con el tiempo van cambiando– y cuando la vista se acostumbra, comienza a descubrir relaciones, diálogos de proximidad entre las obras. Una idea muy antigua y, a la vez, muy moderna.

Vista de la exposición Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

Concluyo la visita en el despacho de Jesús Navarro, director del Morera desde 1994. Conversamos sobre el futuro del museo.

Vengo de visitar la exposición Inventari general. Impresionante. El programa de mano indica que la muestra está abierta desde el 5 de abril de 2018, pero no dice cuando termina.

Actualmente, hemos dejado de producir exposiciones y programas educacionales. Continuamos siendo permeables, pero ponemos el máximo esfuerzo en la generación del nuevo proyecto de museo.

El Museu d’Art Jaume Morera se inauguró en 1917, o sea, hace 102 años. Estamos ante una oportunidad única de repensar el museo. Ahora estamos en un período de transición, de apertura hacia un nuevo museo. Por tanto, no tiene sentido de explicar ahora la ordenación de la colección.

Vista de la exposición Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

O sea, el Inventari general va para largo.

La exposición no cerrará en dos o tres años. Se trata de colecciones de arte moderno y contemporáneo, de entre finales del siglo XIX y el siglo XXI. Siempre hemos vivido en la provisionalidad y la precariedad. Si contamos la sede actual, el museo ha pasado por cuatro edificios diferentes. Ahora tenemos el reto, por primera vez, tener una sede definitiva: La Antigua Audiencia Provincial de Lleida. Y de trabajar en el ámbito de la memoria artística reciente.

Queremos inaugurar un museo nuevo: regenerar discurso, crear un relato propio basado en la riqueza de nuestras colecciones: Jaume Morera i Galicia, Miquel Viladrich, Baldomer Gili i Roig, Xavier Gosé, Leandre Cristòfol, Antoni G. Lamolla… Los primeros contactos con las corrientes de vanguardia en la década de 1930. Y en la posguerra, las inquietudes del debate entre figuración y abstracción, las corrientes informalistas, la fotografía y el cine experimental.

Hay que construir una visión a partir de las relaciones entre centro y periferia.

¿Y que hace al Museu Morera diferente de los otros museos catalanes de arte moderno y contemporáneo?

Hay que construir una visión a partir de las relaciones entre centro y periferia. Estamos muy cerca de Barcelona, podemos generar complicidades y tensiones. Y eso mismo es extrapolable a Madrid.

Hay que incorporar los avances teóricos y museográficos más recientes. Debemos dar voz a las minorías silenciadas: lecturas feministas, minorías étnicas y sociales. Trabajar la transversalidad del pensamiento: cultivar otros ámbitos creativos, como la imagen o las artes escénicas. También investigar sobre qué avances museográficos podemos incorporar. No podemos exponer del mismo modo que hace treinta o cuarenta años. Y tenemos que emprender nuevas actividades y abrir canales de difusión.

Vista de la exposición Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

¿Cómo se genera un discurso a partir de tensiones?

Por ejemplo, sobre la tensión entre centro y periferia, intentaremos explicar la recepción de los movimientos artísticos a lo largo de los siglos XX y XXI, y qué han aportado los creadores de Lleida a la historia del arte de nuestro país. Explicaremos la cultura y las artes recientes de Lleida y de su territorio. Un territorio determinado, sí, pero a la vez dentro de un mundo global; tenemos que ser una ventana que explique las relaciones entre lo local y lo global. Debemos repensar el discurso y las funciones del museo. En especial en lo que tiene que ver con la mediación y el conocimiento.

El nuevo edificio es inmenso, e imagino que exigirá una financiación importante. Como decía Josep Pla, ¿esto quién lo paga?

Tenemos la oportunidad de repensar el museo del siglo XXI. Una oportunidad única. Daremos un salto cualitativo, un cambio de escala. Ahora somos un proyecto con apoyo financiero exclusivamente municipal. Pero en el proyecto del nuevo edificio han intervenido todas las administraciones: Ayuntamiento, Diputación, Generalitat, Ministerio de Cultura, fondos europeos…

Y nos gustaría que, una vez cumplida la inversión, en el sostenimiento de la actividad ordinaria, hubiera implicaciones de todas estas administraciones, o de la mayoría.

Vista de la exposición Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

¿Ha establecido algún tipo de límite cronológico para no coincidir con La Panera?

No tiene sentido la competencia con La Panera, hay que compaginar visiones. Es un centro de arte contemporáneo, debe aprovechar su papel como centro de producción, y estar atento a las emergencias artísticas. En cuanto al ámbito de los recursos, hay que poner orden.

Vista de la exposición Inventari General. Foto: Jordi V. Pou.

¿Y cómo será la nueva sede?

Se trata, seguramente, de la colección de arte moderno y contemporáneo –fuera de Barcelona– más importante de Cataluña. El nuevo edificio está en la Rambla de Ferran, junto a la Diputación, a cien metros de la estación del AVE y de la futura estación de autobuses. Ocupa aproximadamente 3.400 metros cuadrados. En la planta baja estará el vestíbulo, almacenes y posiblemente la tienda. En el primer piso, una sala de exposiciones temporales. En la segunda y tercera planta, la colección permanente. La cuarta planta estará destinada a oficinas y almacén. Y en la quinta habrá espacios para talleres educativos y el auditorio.

Y una vez inaugurado el nuevo edificio, ¿como se plantean las colecciones futuras?

Debemos centrarnos no tanto en movimientos artísticos como en obras. Y establecer relatos, conclusivos o interrogativos. Esto pasa por romper el carácter historiográfico –autores y movimientos– del relato, que no el histórico. Pensamos que el elemento tiempo debe ser fundamental en los museos.

Llorenç Balsach: quan Sabadell cavalcava la cultura

Llorenç Balsach: quan Sabadell cavalcava la cultura

Ni Barcelona, ni Olot. Sabadell és l’indret de Catalunya que ha donat més pintors per quilòmetre quadrat. I qui diu pintors, diu creadors, perquè les maleïdes etiquetes ens obliguen a donar sempre una visió esbiaixada del nostre exuberant patrimoni cultural.

Fixem-nos en el cas de Llorenç Balsach Grau. Podríem enganxar-li una pila d’etiquetes: industrial de renom, pintor, numismàtic, mecenes i col·leccionista, sabadellenc de soca i arrel… i quedar-nos curts. No per manca d’etiquetes, ans perquè totes aquestes activitats o facetes estan entrelligades, i les unes no es poden explicar sense les altres.

Autor desconegut, Llorenç Balsach, c. 1950. Foto de carnet. Arxiu Família Balsach.

Això ho podem veure al Museu d’Art de Sabadell, en la sorprenent exposició Llorenç Balsach Grau (1922-1993). Industrial, pintor, col·leccionista, comissariada, precisament, per la seva filla, la historiadora de l’art –i especialista en Miró, i poetessa, i…– Maria Josep Balsach; germana del compositor Llorenç Balsach.

I aquí, tampoc podem oblidar la figura de l’esposa de Llorenç Balsach, Maria Dolors Peig i Plans (1922-2013), introductora de l’art tèxtil a Catalunya. Es van casar el 1945, i a partir d’aquell any, els Balsach comencen a col·leccionar pintura. Gairebé sempre d’artistes sabadellencs o vinculats a Sabadell: Joan Vila Cinca, Joan Vila Puig, Durancamps, Feliu Elias, Camil Fàbregas, Francesc Gimeno…

Antoni Angle, Sense títol, 1961. Col·lecció Família Balsach.

El 1956 li encarreguen a Antoni Vila Arrufat un retrat de Maria Dolors Peig. A partir d’aleshores, adquireixen obra de companys generacionals: Josep Llorens, Antoni Angle, Alfons Borrell, Manuel Duque, Joan Vilacasas, Joan Bermúdez o Joaquim Montserrat.

Gabriel Morvay, Sense títol, 1959. Col·lecció Família Balsach.

Arran d’un viatge a París, el 1959, Llorenç Balsach coneix el pintor polonès Gabriel Stanislas Morvay. Aquest artista, de gran talent però escasses habilitats per a la vida pràctica, residirà gran part de la seva vida a Sabadell, acollit per Balsach. I de tornada de París, la tardor del 1960, Balsach ajudarà a finançar les activitats del grup Gallot.

Més endavant, col·leccionarà obra d’artistes sabadellencs joves, i d’amics dels seus fills, com Antoni Taulé, Perejaume, Benet Rossell, Ramiro Fernández o Oriol Vilapuig.

Llorenç Balsach Grau, Sense títol, 1958. Col·lecció Família Balsach.

Llorenç Balsach s’inicià en la pintura cap a l’any 1956. La guerra civil havia trencat tot contacte amb les avantguardes, i amb la renovació de l’art litúrgic, cap a mitjans de la dècada del 1950, es va despertar un cert interès per l’art expressionista.

Balsach, en aquest sentit, rebé influències del pintor sabadellenc Fidel Trias –que havia realitzat murals per a diverses esglésies–, d’Amedeo Modigliani, de Josep Maria de Sucre, Rouault, i expressionistes alemanys com Schmidt-Rottluf o Max Pechstein. Els seus dibuixos del rostre de Crist, o els retrats femenins a l’oli ho constaten.

Llorenç Balsach Grau, Sense títol, c. 1958. Col·lecció Família Balsach.

L’any 1958 la seva obra dona un gir radical, primer vers l’abstracció geomètrica; després, les seves composicions es van enfosquint fins a quedar gairebé negres, amb un fort component matèric. L’any següent anirà a París, a visitar dos amics pintors: Antoni Angle i Manuel Duque. Allí tractarà de manera assídua Mikhaïl Larionov i la seva dona, Natalia Gontxarova.

En tornar, abraça la pintura gestual i se suma al grup Gallot, integrat per Angle, Bermúdez, Borrell, Duque, Llorens, Joaquim Montserrat i Lluís Vila-Plana. Junts, la tardor del 1960, duran a terme una sèrie de manifestacions de pintura d’acció pública, a la galeria Mirador i a la Plaça Catalunya de Barcelona, on, en vuit minuts, van pintar una bobina de setanta-cinc metres de paper. Hi ha un No-Do que ho constata.

Llorenç Balsach Grau, Sense títol, 1-10-1959. Col·lecció Desveus Duran.

Les activitats de Gallot van deixar exhausts els seus components, que van trigar a recuperar-se’n creativament. Balsach encara pintarà tres anys més, fins el 1963, una sèrie d’obres que aniran derivant cap a un immens patchwork de camps de color, en paral·lel a la tendència del “color field painting”.

A partir del 1964, Balsach es centra gairebé de manera exclusiva en l’empresa familiar tèxtil i en la numismàtica. Pintarà alguna altra obra, però de manera esporàdica.

Llorenç Balsach Grau, Sense títol, 1960. Col·lecció Família Balsach.

Personatges com Llorenç Balsach Grau foren molt habituals a Sabadell: gent que compaginava tasques professionals, alta creativitat i mecenatge. Un exemple d’aquesta confluència seria l’edifici de Balcas, S.A. –Pere Arderiu, 1950–, que Balsach, no content de donar-li un aire Bauhaus, va poblar de mobiliari de Mies van der Rohe; o de la seva activitat pionera en el disseny dels mostraris.

No cal dir que aquesta tipologia de sabadellenc es va extingir fa força temps. Amb un sol passeig per l’antiga “Manchester of Catalonia” n’hi ha prou per constatar-ho. Aquesta exposició, doncs, és elegia per un passat irrepetible. Requiescat in pace.

L’exposició Llorenç Balsach Grau (1922-1993). Industrial, pintor, col·leccionista es pot visitar al Museu d’Art de Sabadell fins al 23 de febrer del 2020.

Llorenç Balsach: when Sabadell was at the centre of culture

Llorenç Balsach: when Sabadell was at the centre of culture

Neither Barcelona nor Olot. Sabadell is the place in Catalonia which has more painters per square kilometre. And when I say painters, I mean creators, because those damn labels always give us a biased view of our cultural heritage.

Take the case of Llorenç Balsach Grau. We could give him any number of labels: well-known industrialist, painter, coin collector, patron and collector, and Sabadellenc through and through…and even then we wouldn’t cover everything about him. Not for a lack of labels but because all of these activities or facets are interlinked and one cannot be explained without the others.

Unknown author, Llorenç Balsach, c. 1950. Passport photo. Arxiu Família Balsach.

You can see this in the Art Museum of Sabadell in the curious exhibition Llorenç Balsach Grau (1922-1993). Industrialist, painter, collector, curated by his daughter, the art historian – specialist in Miró – and poet Maria Josep Balsach, also sister of the composer Llorenç Balsach.

And here, neither should we forget Llorenç Balsach’s wife, Maria Dolors Peig i Plans (1922-2013), who introduced textile art into Catalonia. They married in 1945 and from that year on Balsach began to collect paintings. They were almost always artists from or linked to Sabadell:  Joan Vila Cinca, Joan Vila Puig, Durancamps, Feliu Elias, Camil Fàbregas, Francesc Gimeno, etc.

Antoni Angle, Untitled, 1961. Col·lecció Família Balsach.

In 1956 Antoni Vila Arrufat was commissioned to paint Maria Dolors Peig and from that moment on they bought works by their contemporaries: Josep Llorens, Antoni Angle, Alfons Borrell, Manuel Duque, Joan Vilacasas, Joan Bermúdez and Joaquim Montserrat.

Gabriel Morvay, Untitled, 1959. Col·lecció Família Balsach.

During a visit to Paris in 1959, Llorenç Blasach met the Polish painter Gabriel Stanislas Morvay – a talented artist but a bit of a disaster when it came to the practicalities of everyday life. He would live for most of his life in Sabadell under the patronage of Balsach. On returning to Paris in 1960 Balsach would also finance the activities of the Gallot Group.

He would later collect the work of young artists from Sabadell and work by friends of his children such as Antoni Taulé, Perejaume, Benet Rossell, Ramiro Fernández and Oriol Vilapuig.

Llorenç Balsach Grau, Untitled, 1958. Col·lecció Família Balsach.

Llorenç Balsach started out along his own path in painting around 1956. The Spanish Civil War had broken all contact with the avant-garde and the renewed interest in religious art towards the mid-1950s led to a certain interest in Expressionism.

Balsach was influenced by the Sabadell painter Fidel Trias, who had painted murals for a number of different churches, Amedeo Modigliani, Josep Maria de Sucre, Rouault, and German Expressionists such as Schmidt-Rottluf and Max Pechstein. His sketches of the face of Christ and his female portraits in oil are evidence of this.

Llorenç Balsach Grau, Untitled, c. 1958. Col·lecció Família Balsach.

In 1958 his work took a radical turn, first towards geometric abstraction, followed by a darkening of his works until they were almost completely black with a strong component of Matterism. The following year he went to Paris to visit two painter friends:  Antoni Angle and Manuel Duque. There he met up regularly with Mikhaïl Larionov and his wife, Natalia Goncharova.

When he returned he embraced gestural painting and jointed the Gallot Group, made up of Angle, Bermúdez, Borrell, Duque, Llorens, Joaquim Montserrat and Lluís Vila-Plana. Together in the autumn of 1960 they carried out a series of public painting performances, at the Mirador Gallery and in Plaça de Catalunya in Barcelona where, in eight minutes they painting a seventy-five metre roll of paper. The event is recorded in a No-Do news film from the Franco era.

Llorenç Balsach Grau, Untitled, 1-10-1959. Col·lecció Desveus Duran.

The activities of the Gallot groups left its members exhausted and it took them a long while to recover, creatively-speaking. Balsach would paint for three more years until 1963, producing a series of works showing an immense patchwork along the lines of the trend for “colour field painting”.

From 1964, Balsach concentrated almost exclusively on his family textile business and coin collection. He painted the odd work but very sporadically.

Llorenç Balsach Grau, Untitled, 1960. Col·lecció Família Balsach.

Characters such as Llorenç Balsach Grau were quite usual in Sabadell: people who combined professional jobs with highly creative work and patronage. One example of this combination is the Balcas, S.A. building (Pere Arderiu, 1950) which Balsach, not content just to have a building in the Bauhaus style, filled it with furniture by Mis van der Rohe; or his pioneering activity in the design of showcases.

It goes without saying that this kind of person from Sabadell no longer exists. Just one trip through the old “Manchester of Catalonia” is testament to this. This exhibition, then, is an elegy to an unrepeatable past. Requiescat in pace.

The exhibition Llorenç Balsach Grau (1922-1993). Industrialist, painter, collector can be seen at the Art Museum of Sabadell until 23 February 2020.

Llorenç Balsach: cuando Sabadell cabalgaba la cultura

Llorenç Balsach: cuando Sabadell cabalgaba la cultura

Ni Barcelona, ni Olot. Sabadell es el lugar de Cataluña que ha dado más pintores por kilómetro cuadrado. Y quien dice pintores, dice creadores, porque las malditas etiquetas nos obligan a dar siempre una visión sesgada de nuestro exuberante patrimonio cultural.

Fijémonos en el caso de Llorenç Balsach Grau. Podríamos adherirle un montón de etiquetas: industrial de renombre, pintor, numismático, mecenas y coleccionista, sabadellense de pura cepa… y quedarnos cortos. No por falta de etiquetas, sino porque todas estas actividades o facetas están entrelazadas, y las unas no se pueden explicar sin las otras.

Autor desconocido, Llorenç Balsach, c. 1950. Foto de carnet. Arxiu Família Balsach.

Esto lo podemos ver en el Museu d’Art de Sabadell, en la sorprendente exposición Llorenç Balsach Grau (1922-93). Industrial, pintor, col·leccionista, comisariada, precisamente, por su hija, la historiadora del arte ­–y especialista en Miró, y poetisa, y …– Maria Josep Balsach; hermana del compositor Llorenç Balsach.

Y aquí, tampoco podemos olvidar la figura de la esposa de Llorenç Balsach, María Dolors Peig i Plans (1922-2013), introductora del arte textil en Cataluña. Se casaron en 1945, y a partir de ese año, los Balsach empiezan a coleccionar pintura. Casi siempre de artistas sabadellenses o vinculados a Sabadell: Joan Vila Cinca, Joan Vila Puig, Durancamps, Feliu Elias, Camil Fàbregas, Francesc Gimeno…

Antoni Angle, Sin título, 1961. Col·lecció Família Balsach.

En 1956 le encargan a Antoni Vila Arrufat un retrato de Maria Dolors Peig. A partir de entonces, adquieren obra de compañeros generacionales: Josep Llorens, Antoni Angle, Alfons Borrell, Manuel Duque, Joan Vilacasas, Joan Bermúdez o Joaquim Montserrat.

Gabriel Morvay, Sin título, 1959. Col·lecció Família Balsach.

A raíz de un viaje a París, en 1959, Llorenç Balsach conoce al pintor polaco Gabriel Stanislas Morvay. Este artista, de gran talento pero escasas habilidades para la vida práctica, residirá gran parte de su vida en Sabadell, acogido por Balsach. Y de vuelta de París, en otoño de 1960, Balsach ayudará a financiar las actividades del grupo Gallot.

Más adelante, coleccionará obra de artistas sabadellenses jóvenes, y de amigos de sus hijos, como Antoni Taulé, Perejaume, Benet Rossell, Ramiro Fernández o Oriol Vilapuig.

Llorenç Balsach Grau, Sin título, 1958. Col·lecció Família Balsach.

Llorenç Balsach se inició en la pintura hacia el año 1956. La guerra civil había roto todo contacto con las vanguardias, y con la renovación del arte litúrgico, hacia mediados de la década de 1950, se despertó un cierto interés por el arte expresionista.

Balsach, en este sentido, recibió influencias del pintor sabadellense Fidel Trias –que había realizado murales para diversas iglesias–, de Amedeo Modigliani, de Josep Maria de Sucre, Rouault, y expresionistas alemanes como Schmidt-Rottluf o Max Pechstein. Sus dibujos del rostro de Cristo, o los retratos femeninos al óleo lo constatan.

Llorenç Balsach Grau, Sin título, c. 1958. Col·lecció Família Balsach.

En 1958 su obra da un giro radical, primero hacia la abstracción geométrica; después, sus composiciones se van oscureciendo hasta aparecer casi negras, con un fuerte componente matérico. El año siguiente irá a París, a visitar a dos amigos pintores: Antoni Angle y Manuel Duque. Allí tratará de manera asidua a Mijail Larionov y a su esposa, Natalia Goncharova.

De retorno de París, abraza la pintura gestual y se suma al grupo Gallot, integrado por Angle, Bermúdez, Borrell, Duque, Llorens, Joaquim Montserrat y Lluís Vila-Plana. Juntos, en otoño de 1960, llevarán a cabo una serie de manifestaciones de pintura de acción pública, en la galería Mirador y en la Plaza Cataluña de Barcelona, donde, en ocho minutos, pintaron una bobina de setenta y cinco metros de papel. Hay un No-Do que lo constata.

Llorenç Balsach Grau, Sin título, 1-10-1959. Col·lecció Desveus Duran.

Las actividades de Gallot dejaron exhaustos a sus componentes, que tardaron en recuperarse creativamente. Balsach aún pintará tres años más, hasta 1963, una serie de obras que irán derivando hacia un inmenso patchwork de campos de color, en paralelo a la tendencia del «color field painting».

A partir de 1964, Balsach se centra casi exclusivamente en la empresa familiar textil y en la numismática. Pintará alguna otra obra, pero de manera esporádica.

Llorenç Balsach Grau, Sin título, 1960. Col·lecció Família Balsach.

Personajes como Llorenç Balsach Grau fueron muy habituales en Sabadell: gente que compaginaba tareas profesionales, alta creatividad y mecenazgo. Un ejemplo de esta confluencia sería el edificio de Balcas, S.A. –Pere Arderiu, 1950–, que Balsach, no contento con darle un aire Bauhaus, pobló de mobiliario de Mies van der Rohe; o de su actividad pionera en el diseño de los muestrarios.

Huelga decir que esta tipología de sabadellense se extinguió hace bastante tiempo. Un simple paseo por la antigua «Manchester of Catalonia» basta para constatarlo. Esta exposición, pues, es elegía de un pasado irrepetible. Requiescat in pace.

La exposición Llorenç Balsach Grau (1922 a 1993). Industrial, pintor, col·leccionista se puede visitar en el Museu d’Art de Sabadell hasta el 23 de febrero de 2020.

Artistas en prisión

Artistas en prisión

El espacio natural de un artista es su estudio. Pero aún así muchos artistas han pasado por la cárcel. La disciplina más propensa a los barrotes ha sido la escritura. Por ejemplo, Cervantes fue a la Cárcel Real de Sevilla por quedarse con parte de los impuestos que recaudaba, y se dice que allí empezó a escribir el Quijote.

Oscar Wilde fue condenado, por conducta indecente y sodomía, a dos años de trabajos forzados en la cárcel de Reading. En la celda 3-3 escribió De Profundis.

Ai Weiwei, S.A.C.R.E.D., 2013.

En cuanto a los artistas, podemos citar cuatro casos bastante diferentes: Caravaggio, van Meegeren, Ai Wei Wei y Dalí.

Michelangelo Merisi da Caravaggio tenía un carácter irascible. Además, era bisexual. Tenía todos los números para acabar entre rejas. Fue arrestado numerosas veces por desórdenes públicos y conducta inmoral. En 1606 mutiló y mató a un hombre en una pelea en la zona del Campo Marzio, de Roma. Estaba jugando una partida de pallacorda, una especie de tenis primitivo. Y el juego se le fue de las manos.

Se exilió en Nápoles para evitar la sentencia de muerte. Cuando, finalmente, recibió un indulto papal, pudo volver. Hizo escala en Porto Ercole, donde fue detenido y encarcelado por un guardia español que lo había confundido con otra persona. Al salir de prisión, murió en la playa, en circunstancias misteriosas.

Han van Meegeren ha sido uno de los falsificadores más interesantes de la historia contemporánea. Este pintor holandés no consiguió el favor del público ni de la crítica. Finalmente, como marchante, se inventó una supuesta primera etapa italiana de Vermeer. Él mismo pintaba las obras y las envejecía. Inundó el mercado de Vermeers, Frans Hals, Pieter de Hooks… Durante la Segunda Guerra Mundial, vendió obras de arte al invasor nazi, especialmente al mariscal Goering. Tras la victoria aliada, fue detenido y encerrado en prisión, acusado de haber vendido patrimonio nacional al ocupante. Él se defendió, diciendo que aquellas antigüedades las había pintado él.

Han van Meegeren pintando, en la cárcel, El joven Jesús ante los doctores de la ley, 1945.

No le creyeron. Pidió pinturas, tela y pinceles y creó, en su celda, un último falso Vermeer: El joven Jesús ante los doctores de la ley. Fue sentenciado a un año, que no acabó de cumplir porque murió de un ataque al corazón, en 1946.

Ai Wei Wei es el artista chino más famoso. En abril del 2011 desapareció del mapa. Meses después, el gobierno informó que el artista se encontraba detenido en un lugar indeterminado, acusado de delitos económicos. Cuando fue liberado, se exilió en Berlín. En 2013 expuso una serie de dioramas que mostraban su rutina en la cárcel. Por cierto, se ha reunido con Carles Puigdemont, y ha visitado a los prisioneros políticos de Lledoners.

La guardia civil registró el dormitorio del joven Dalí.

Finalmente, Salvador Dalí. Quizás la gente desconoce que ha estado dos veces en prisión. La primera es culpa de su padre: éste, notario de Figueres, había puesto una denuncia por delito electoral en Boadella d’Empordà en 1923, justo antes de la dictadura de Primo de Rivera. Para presionarlo y que retirara la denuncia le amenazaron con detener a su hijo, por «revolucionario».

Como el notario no cedió, la guardia civil registró el dormitorio del joven Salvador –no encontraron nada, claro– y lo encerraron en la cárcel de Figueres, después en la de Girona, durante veintiún días. Finalmente, el padre retiró la denuncia.

La segunda estancia de Dalí en prisión fue mucho más breve: en marzo de 1939 rompió un escaparate de los grandes almacenes Bonwit Teller de Nueva York. Le habían encargado dos escaparates: Noche y Día. Pero la dirección de Bonwit Teller pensó que eran demasiado eróticos y los «alteraron». Dalí se indignó y, al volcar la bañera de uno de los montajes, rompió la gran luna del escaparate… que por poco lo decapita. Fue detenido y encerrado en prisión. Liberado al día siguiente, ganó el pleito, alegando que un artista tenía el derecho a que nadie alterara su obra, aunque ese alguien fuera su propietario material. Un caso que creó jurisprudencia.

Quizás es por esta razón que Dalí donó una obra a la cárcel de Rikers Island… Una obra que, por cierto, unos guardias acabaron robando. ¡Fíate tú de los carceleros!

Artistes a la presó

Artistes a la presó

L’espai natural d’un artista és el seu estudi. Però tot i això molts artistes han passat per la garjola. La disciplina més propensa als barrots ha estat l’escriptura. Per exemple, Cervantes va anar a la Cárcel Real de Sevilla per quedar-se amb part dels impostos que recaptava, i es diu que va començar-hi el Quixot.

Oscar Wilde va ser condemnat, per conducta indecent i sodomia, a dos anys de treballs forçats a la presó de Reading. A la cel·la 3-3 hi va escriure De Profundis.

Ai Weiwei, S.A.C.R.E.D., 2013.

Pel que fa als artistes, podem citar quatre casos força diferents: Caravaggio, van Meegeren, Ai Wei Wei i Dalí.

Michelangelo Merisi da Caravaggio tenia un caràcter irascible. A més a més, era bisexual. Tenia tots els números per acabar a la garjola. Fou arrestat mantes vegades per desordres públics i conducta immoral. El 1606 mutilà i matà un home en una baralla a la zona del Campo Marzio, de Roma. Hi estava jugant una partida de pallacorda, una mena de tennis primitiu. I el joc se li va anar de les mans.

S’exilià a Nàpols per evitar la sentència de mort. Quan, finalment, rebé un indult papal, pogué tornar. Feu escala a Porto Ercole, on fou detingut i engarjolat per un guàrdia espanyol que l’havia confós amb una altra persona. En sortir de presó, va morir a la platja, en circumstàncies misterioses.

Han van Meegeren ha estat un dels falsificadors més interessants de la història contemporània. Aquest pintor holandès no aconseguí el favor del públic ni de la crítica. Finalment, com a marxant, es va inventar una suposada primera etapa italiana de Vermeer. Ell mateix pintava les obres i les envellia. Va inundar el mercat de Vermeers, Frans Hals, Pieter de Hooks… Durant la Segona Guerra Mundial, vengué obres d’art a l’invasor nazi, especialment al mariscal Goering. Després de la victòria aliada, fou detingut i tancat a presó, acusat d’haver venut patrimoni nacional a l’ocupant. Ell es va defendre, tot dient que aquelles antiguitats les havia pintat ell.

Han van Meegeren pintant, a la presó, El jove Jesús davant els doctors de la llei, 1945.

No se’l van creure. Va demanar pintures, tela i pinzells i va crear, a la seva cel·la, un darrer fals Vermeer: El jove Jesús davant els doctors de la llei. Fou sentenciat a un any, que no acabà de complir perquè morí d’un atac de cor, el 1946.

Ai Weiwei és l’artista xinès mes famós. L’abril del 2011 va desaparèixer del mapa. Mesos després, el govern va informar que l’artista es trobava detingut en un indret indeterminat, acusat de delictes econòmics. Quan fou alliberat, s’exilià a Berlín. El 2013 va exposar una sèrie de diorames que mostraven la seva rutina a la presó. Per cert, s’ha reunit amb Carles Puigdemont, i ha visitat els presoners polítics de Lledoners.

La guàrdia civil va registrar el dormitori del jove Dalí.

Finalment, Salvador Dalí. Potser la gent desconeix que ha estat dues vegades a la presó. La primera és culpa del seu pare: aquest, notari de Figueres, havia posat una denúncia per delicte electoral a Boadella d’Empordà el 1923, just abans de la dictadura de Primo de Rivera. Per pressionar-lo i que retirés la denúncia van amenaçar-lo amb detenir el seu fill, per “revolucionari”.

Com el notari no va cedir, la guàrdia civil va registrar el dormitori del jove Salvador –no hi van trobar res, és clar– i el van tancar a la presó de Figueres, després a la de Girona, durant vint-i-un dies. Finalment, el pare va retirar la denúncia.

La segona estada de Dalí a la presó va ser molt més breu: el març del 1939 va trencar un aparador dels grans magatzems Bonwit Teller de Nova York. Li havien encarregat dos aparadors: Nit i Dia. Però la direcció de Bonwit Teller va pensar que eren massa eròtics i els van “alterar”. Dalí s’indignà i, en bolcar la banyera d’un dels muntatges, va trencar la gran lluna de l’aparador… que de poc el decapita. Fou detingut i tancat a la presó. Alliberat l’endemà, va guanyar el judici, tot al·legant que un artista tenia el dret a que ningú alterés la seva obra, encara que en tingués la propietat material. Un cas que va crear jurisprudència.

Potser és per aquesta raó que Dalí va donar una obra a la presó de Rikers Island… Una obra que, per cert, uns guàrdies van acabar robant. Fia’t tu dels carcellers!

Mirador Gallery: Catalonia as a mirage

Mirador Gallery: Catalonia as a mirage

The weekly Mirador (1929-1938) is undoubtedly the best periodical for culture in Catalonia. Founded by Amadeu Hurtado and directed by Manuel Brunet and Just Cabot, it was requisitioned by the Socialist Party of Catalonia at the beginning of the Civil War and replaced in 1938 with the weekly Meridià.

Mirador spoke through the voices of the best writers and thinkers in the country about literature, theatre, radio, film, music – including the record news – national and international politics, all kind and styles of art…and it even organised two exhibitions: the first was the First Mirador Salon (1933) at the Galeries Laietanes, showing the portraits of the female figure in Catalan painting from 1830 to 1930, and the Second Mirador Salon (1936) on Catalan Gothic art.

View of the Galerie Mirador, at Place Vendôme in Paris. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Photo: Anonymous.

War breaks out and many of the people responsible for Mirador settle in France in exile. While in Paris, Víctor Hurtado, the son of the founder and administrator of the weekly and the journalist Lluís Montanyà set up and import and export company. Rosa Castelucho, the granddaughter of established Paris gallery owner Antoni Castelucho, joined them along with Just Cabot who had brought with him his extensive library.

In December 1948 the Mirador gallery and library opened its doors at 17 Place Vendôme in Paris. The sign for the establishment retained the logo of the weekly magazine. This was one of the most sophisticated addresses in the French capital but if you go there now you’ll see that it has become the mecca for jewellers and designer clothing.

The Mirador Gallery in Paris lasted seven years, from December 1948 to December 1955, in two periods. However, nobody has considered its importance or bothered to decipher its history until now when, under the curatorship of Josep Miquel Garcia,

the Apel·les Fenosa Foundation, in El Vendrell, has put on this exhibition and produced the corresponding catalogue.

Just Cabot in front of the Mirador gallery, with the poster (on the left) of the Audibert exhibition. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Josep Miquel Garcia has had the support of the Montserrat Tarradellas i Macià Archive, in the Monastery of Poblet, and has reconstructed the history of the exhibitions that took place at the Mirador Gallery in a new discovery of the cultural dynamism of the Catalan exiles.

The first phase of the Mirador Gallery closed in 1951 when Just Cabot and Rosa Castelucho left. Castelucho took the entire art collection and Cabot took the books, which he used to set up the Librairie Artistique Espagnole et Latino-Américaine at 125 Boulevard de Montparnasse. In 1952, Cabot and Castelucho got married.

During that first period the Mirador gallery exhibited the work of Catalan painter and printmaker resident in Buenos Aires Pompeu Audivert, the Groupe des XV photography group (with Emmanuel Sougez), Maria Sanmartí – in the first artistic endeavour of the mother of painter Antoni Clavé, the Swiss sculptor Roland Duss, painter Hervé Masson –brother of the surrealist painter André Masson, Ismael Font, and the naïf, anarchist painter Miguel García Vivancos.

The second and final phase of the Mirador Gallery ended in December 1955, more or less when Víctor Hurtado’s partner Lluís Montanyà moved to Geneva to be a translator for the United Nations.

Poster of Maria Sanmartí’s exhibition at the Mirador gallery, 1949.

Exhibitions included the works of Claudine Hurwitz, Antonio Suárez, the French-Brazilian artist Marianne Peretti (who was only twenty-five years old and counted Dalí among the guests at her opening, later moving to Brazil), German-born French painter Rolf Hirschland, Scicilian cubist Nino Giuffrida, Japanese painter Key Sato(who was a friend of the sculptor Apel·les Fenosa), Russian-Polish Jewish painter Zygmunt Landau, figurative painter Pierre-Henry, ceramics by Jean Camberoque, drawing by the Dadaist poet Georges Ribemont-Dessaignes, and a collection of works with a surrealist aesthetic by Léon Tutundjian, Pierre Ino and Mima Indelli.

The programming for the Mirador gallery during those seven years was extremely eclectic.

According to the catalogue, the writer Mercè Rodoreda (1953), and sculptor Josep Granyer (1955) had been due to exhibit at the Mirador but, for different reasons, they never did. According to the news archive of La Vanguardia, the painter Juan de España never got to exhibit at the Mirador Gallery either because of “customs problems”. And Santi Surós had an exhibition there in March 1954.

The programming for the Mirador gallery during those seven years was extremely eclectic. Promising new artists, more or less established artists, Catalans, French, Japanese, Italians, painting, photography, ceramics, and so on. What is most likely is that the book sales propped up economically an establishment that had taken its name from the Catalan heritage of a Catalonia which would never be the same country that its founders had known.

Curiously, Mirador was the name of the gallery in Carrer Casp, Barcelona, that showed the informalist happenings of the Gallot group from Sabadell in 1960. Coincidence? I don’t think so. The Mirador – and the name of our own e-magazine confirms this – continues to be a mirage and a model of cultural excellence.

The exhibition Galerie Mirador, Paris 1948-1955 can be seen at the Apel·les Fenosa Foundation in El Vendrell until February 2020.

Galerie Mirador: Catalunya com a miratge

Galerie Mirador: Catalunya com a miratge

El setmanari Mirador (1929-1938) és, sens dubte, la millor publicació periòdica de caire cultural que hi ha hagut a Catalunya. Fundat per Amadeu Hurtado i dirigit per Manuel Brunet i Just Cabot, a l’inici de la guerra civil fou requisat pel PSUC i substituït, el 1938, pel setmanari Meridià.

Mirador parlava, amb la veu dels millors escriptors i pensadors del país, de literatura, de teatre, de ràdio, de cinema, de música –incloent-hi novetats discogràfiques–, de política –nacional i internacional–, d’art de totes les disciplines i tendències… Fins i tot va arribar a organitzar dues exposicions: el Primer Saló Mirador (1933), a les Galeries Laietanes, dedicat al retrat femení en la pintura catalana de 1830 a 1930; i el Segon Saló Mirador (1936), sobre l’art gòtic català.

Vista de la Galerie Mirador, a la Place Vendôme de París. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Fotografia: Anònim.

Esclatà la guerra, arribà l’exili, i molts dels responsables del Mirador s’establiren a França. Víctor Hurtado, fill del fundador i administrador del setmanari, i el periodista Lluís Montanyà van crear, a París, una societat d’importació i exportació. S’hi afegiren Rosa Castelucho –neta del galerista establert a París Antoni Castelucho– i Just Cabot –el qual aportà la seva voluminosa biblioteca.

El desembre de 1948 obria les seves portes la galeria –i llibreria– Mirador al número 17 de la Place Vendôme de París. El rètol de l’establiment mantenia la tipografia del setmanari. Aquesta plaça era un dels espais més selectes de la capital francesa, però si hi aneu ara mateix, comprovareu que s’ha convertit en la meca de la joieria i de la roba de luxe.

La galeria Mirador de París va durar set anys, del desembre del 1948 fins al desembre del 1955, dividits en dues etapes. Ningú, però, n’havia estudiat la rellevància ni s’havia entretingut a desxifrar-ne la història fins ara que, sota el comissariat de Josep Miquel Garcia, la Fundació Apel·les Fenosa, del Vendrell, li ha dedicat una mostra amb el corresponent catàleg.

Just Cabot davant la galeria Mirador, amb el cartell a l’esquerra de l’exposició d’Audibert. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Josep Miquel Garcia ha comptat amb el suport documental de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, dipositat al Monestir de Poblet, i ha reconstruït la història de les exposicions que van tenir lloc a la galeria Mirador, una descoberta sobre el dinamisme cultural dels exiliats catalans.

La primera etapa de la galeria Mirador es clou el febrer del 1951 amb la sortida de Just Cabot i de Rosa Castelucho. Castelucho s’endú tot el seu fons d’art, i Cabot els llibres, amb els quals funda la Librairie Artistique Espagnole et Latino-Américaine al 125 del Boulevard de Montparnasse. El 1952, Cabot i Castelucho es casen.

En aquest primer període, exposen a la galeria Mirador el pintor i gravador català establert a Buenos Aires Pompeu Audivert, l’agrupació fotogràfica Groupe des XV –amb Emmanuel Sougez–, Maria Sanmartí –primera incursió artística de la mare del pintor Antoni Clavé–, l’escultor suís Roland Duss, el pintor Hervé Masson –germà del pintor surrealista André Masson–, Ismael Font, i el pintor naïf –i anarquista– Miguel García Vivancos.

La segona i darrera etapa de la galeria Mirador conclou el desembre del 1955, més o menys quan Lluís Montanyà, soci de Víctor Hurtado, es trasllada a Ginebra per exercir de traductor a les Nacions Unides.

Cartell de l’exposició de Maria Sanmartí a la galeria Mirador, 1949.

Hi van exposar Claudine Hurwitz, Antonio Suárez, l’artista franco-brasilera Marianne Peretti (tenia tan sols vint-i-cinc anys, Salvador Dalí va anar a la seva inauguració, i després es va instal·lar al Brasil), el pintor francès d’origen alemany Rolf Hirschland, el cubista sicilià Nino Giuffrida, el pintor japonès Key Sato –amic de l’escultor Apel·les Fenosa–, el pintor jueu d’origen russo-polonès Zygmunt Landau, el pintor figuratiu Pierre-Henry, ceràmiques de Jean Camberoque, dibuixos del poeta dadaista Georges Ribemont-Dessaignes, i una col·lectiva amb obres d’estètica surrealista de Léon Tutundjian, Pierre Ino i Mima Indelli.

La programació de la galeria Mirador, durant aquests set anys, fou extremadament eclèctica.

Segons el catàleg de la Fundació Fenosa, l’escriptora Mercè Rodoreda (1953), i l’escultor Josep Granyer (1955) havien previst d’exposar a Mirador però, per raons diverses, aquestes iniciatives no es van arribar a materialitzar. Segons l’hemeroteca de La Vanguardia, el pintor Juan de España tampoc pogué exposar a la galeria Mirador per culpa de “dificultats a la duana”. I Santi Surós hi realitzà una exposició el març del 1954.

La programació de la galeria Mirador, durant aquests set anys, fou extremadament eclèctica. Joves promeses, artistes més o menys consagrats, catalans, francesos, japonesos, italians, pintura, fotografia, ceràmica… El més segur és que la venda de llibres fos el pilar econòmic d’un establiment que havia manllevat el seu nom del patrimoni cultural d’una Catalunya que mai tornaria a ser el mateix país que havien conegut els seus impulsors.

Curiosament, el 1960, una galeria anomenada Mirador acollia al carrer Casp de Barcelona els happenings informalistes del grup sabadellenc Gallot. Casualitat? No ho crec. El Mirador –el nom de la nostra publicació electrònica ho confirma– segueix sent miratge i model d’excel·lència cultural.

L’exposició Galerie Mirador, París 1948-1955 es pot visitar a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell fins al febrer del 2020.

Galerie Mirador: Cataluña como espejismo

Galerie Mirador: Cataluña como espejismo

El semanario Mirador (1929-1938) es, sin duda, la mejor publicación periódica de carácter cultural que ha habido en Cataluña. Fundado por Amadeu Hurtado y dirigido por Manuel Brunet y Just Cabot, al inicio de la guerra civil fue requisado por el PSUC y sustituido, en 1938, por el semanario Meridià.

Mirador hablaba, con la voz de los mejores escritores y pensadores del país, de literatura, de teatro, de radio, de cine, de música –incluyendo novedades discográficas–, de política –nacional e internacional–, de arte de todas las disciplinas y tendencias… Incluso llegó a organizar dos exposiciones: el Primer Saló Mirador (1933), en las Galeries Laietanes, dedicado al retrato femenino en la pintura catalana de 1830 a 1930; y el Segon Saló Mirador (1936), sobre el arte gótico catalán.

Vista de la Galerie Mirador, en la Place Vendôme de París. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Fotografía de autor anónimo.

Estalló la guerra, llegó el exilio, y muchos de los responsables del Mirador se establecieron en Francia. Víctor Hurtado, hijo del fundador y administrador del semanario, y el periodista Lluís Montanyà crearon, en París, una sociedad de importación y exportación. Se añadieron Rosa Castelucho –nieta del galerista establecido en París Antoni Castelucho– y Just Cabot –el cual aportó su voluminosa biblioteca.

En diciembre de 1948 abría sus puertas la galería –y librería– Mirador en el número 17 de la Place Vendôme de París. El rótulo del establecimiento mantenía la tipografía del semanario. Esta plaza era uno de los espacios más selectos de la capital francesa, pero si vais hoy, comprobaréis que se ha convertido en la meca de la joyería y de la ropa de lujo.

La galería Mirador de París duró siete años, de diciembre de 1948 hasta diciembre de 1955, divididos en dos etapas. Nadie, sin embargo, había estudiado su relevancia ni se había entretenido en descifrar su historia hasta ahora que, bajo el comisariado de Josep Miquel Garcia, la Fundació Apel·les Fenosa, de El Vendrell, le ha dedicado una muestra con el correspondiente catálogo.

Just Cabot delante de la galeria Mirador, con el cartel a la izquierda de la exposición de Audibert. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Josep Miquel Garcia ha contado con el soporte documental del Archivo Montserrat Tarradellas i Macià, depositado en el Monasterio de Poblet, y ha reconstruido la historia de las exposiciones que tuvieron lugar en la galería Mirador, un descubrimiento sobre el dinamismo cultural de los exiliados catalanes.

La primera etapa de la galería Mirador se cierra en febrero de 1951 con la salida de Just Cabot y de Rosa Castelucho. Castelucho se lleva todo su fondo de arte, y Cabot los libros, con los que funda la Librairie Artistique Espagnole et Latino-Américaine en el 125 del Boulevard de Montparnasse. En 1952, Cabot y Castelucho se casan.

En este primer periodo, exponen en la galería Mirador el pintor y grabador catalán establecido en Buenos Aires Pompeu Audivert, la agrupación fotográfica Groupe des XV –con Emmanuel Sougez–, María Sanmartí –primera incursión artística de la madre del pintor Antoni Clavé–, el escultor suizo Roland Duss, el pintor Hervé Masson –hermano del pintor surrealista André Masson–, Ismael Fuente, y el pintor naif –y anarquista– Miguel García Vivancos.

La segunda y última etapa de la galería Mirador concluye en diciembre de 1955, más o menos cuando Lluís Montanyà, socio de Víctor Hurtado, se traslada a Ginebra para ejercer de traductor en las Naciones Unidas.

Cartel de la exposición de Maria Sanmartí en la galería Mirador, 1949.

Expusieron en ésta Claudine Hurwitz, Antonio Suárez, la artista franco-brasileña Marianne Peretti (tenía sólo veintidós cinco años, Salvador Dalí fue a su inauguración, y después se instaló en Brasil), el pintor francés de origen alemán Rolf Hirschlanden, el cubista siciliano Nino Giuffrida, el pintor japonés Key Sato –amigo del escultor Apel·les Fenosa–, el pintor judío de origen ruso-polaco Zygmunt Landau, el pintor figurativo Pierre-Henry, cerámicas de Jean Camberoque, dibujos del poeta dadaísta Georges Ribemont-Dessaignes, y una colectiva con obras de estética surrealista de Léon Tutundjian, Pierre Ino y Mima Indelli.

La programación de la galería Mirador, durante estos siete años, fue extremadamente ecléctica.

Según el catálogo de la Fundación Fenosa, la escritora Mercè Rodoreda (1953), y el escultor Josep Granyer (1955) habían previsto exponer en Mirador pero, por razones diversas, estas iniciativas no se llegaron a materializar. Según la hemeroteca de La Vanguardia, el pintor Juan de España tampoco pudo exponer en la galería Mirador por culpa de «dificultades en la aduana». Y Santi Surós realizó una exposición en marzo de 1954.

La programación de la galería Mirador, durante estos siete años, fue extremadamente ecléctica. Jóvenes promesas, artistas más o menos consagrados, catalanes, franceses, japoneses, italianos, pintura, fotografía, cerámica… Lo más seguro es que la venta de libros fuera el pilar económico de un establecimiento que había tomado su nombre del patrimonio cultural de una Cataluña que nunca volvería a ser el mismo país que habían conocido sus impulsores.

Curiosamente, en 1960, una galería llamada Mirador acogía en la calle Caspe de Barcelona los happenings informalistas del grupo sabadellense Gallot. ¿Casualidad? No lo creo. Mirador –el nombre de nuestra publicación electrónica lo confirma– sigue siendo espejismo y modelo de excelencia cultural.

La exposición Galerie Mirador, París 1948-1955 se puede visitar en la Fundación Apel·les Fenosa de El Vendrell hasta febrero de 2020.

Abyss or Refuge?

Abyss or Refuge?

Now that Àngels Ribé has been deservedly recognised with the National Art Prize, the large installation that articulates En caiguda lliure (Freefall) would seem premonitory. It is the first in three exhibitions resulting from the Support for Artistic Creation Programme of “la Caixa” for exhibition projects based on collections at both ”la Caixa” and Barcelona Contemporary Art Museum.

Open in the CaixaForum until 9 February 2020, the show uses the languages of falling as a metaphor for profound change in society and the situation of uncertainty, concern and sometimes even panic which many people are suffering during these times of structural crisis.

Àngels Ribé, Laberint, 1969.

This has guided the choice by curator João Laia (Lisbon, 1981), to include the large yellow maze made by Àngels Ribé, which has only been exhibited twice to date: the first time in Verderonne Castle, in 1969, and then in the Macba in 2011, in the anthology to which it gave its name. Labyrinth, which measures 10 metres in diameter dominates Room 2 to the point of almost swallowing it up. It embraces the visitors and invites them to penetrate its guts, preventing them from walking in a straight line through the space, and thereby presenting the idea of the territory as a source of conflicts, unfortunately as true today as it was in 1969.

As with every participative work the sensations one gets when walking through it are various and, in my case, contradictory. One the one hand  the difficulty in advancing and the impulsive need to look for a way out generate a certain feeling of unease, augmented by the undistinguishable shadows which appear and disappear as you go round, as well as the transparent walls made of plastic – a material which over the 40 years since the creation of the piece, has become charged with a symbolic meaning and an objective danger which produces in me an instinctive sense of rejection. On the other hand, in my mind, the maze evokes a maternal womb, a snail shell, a playful and protected space, a space where you can disappear without hiding.

Andreas Gursky, Theben, West, 1993. Colección ”la Caixa” de Arte Contemporáneo.

 

For the curator, who arrived at Labyrinth via an interesting route which included references to the Endless Fall by Portuguese thinker José A. Bragança, and A Descent into the Maelstrom – a short story by Edgar Allan Poe – the maze is the metaphor of the spiral, the loop, the increasingly accelerated change in which we are living, which makes us feel constantly inadequate and left behind in the face of the technological advances which are sprung on us from all directions. It is no coincidence that Laia takes as the starting point for this general sense of instability and disorientation the abandonment of the Bretton Woods agreement which had regulated the economy since the Second World War. “That abandonment marked the evolution of an economy and finances with the consequent loss of the physical character of monetary transactions”, he explains.

The maze is a conceptual and formal articulation of the presence of the other twelve selected works, very interesting pieces in themselves, and all together they make up a layered story. Laia defines it as “a polyphonic map which describes the present in its macro- and micro-aspects, approaching them from all areas, whether scientific, geographical or political, as well as emotional and personal”.

Georg Baselitz, Schwarze Mutter mit schwarzem Kind, [Black mother with black kid], 1985. Colección ”la Caixa” de Arte Contemporáneo. © Georg Baselitz, 2019.

There are two particularly outstanding pieces: Local TV News Analysis (1980) by Dara Birbaum and Dan Graham which analyses the rhetoric of TV news broadcasts in a context characterised by fake news and media manipulation; and Assault, a film by Runa Islam which evokes the collapse of gender paradigms as an expanded selfie. “They are other kinds of fall”, says Laia, who less than a year ago curated an exhibition for La Casa Encendida in Madrid, called Drowning in a Sea of Data, which is also a reflection on our times, but through more recent works.

Pedro Barateiro, The Audience, 2010. Colección ”la Caixa” de Arte Contemporáneo. © Pedro Barateiro.

 

Added to this polyhedral exhibition – which includes works by Andreas Gursky, Rosemarie Trockel and the Otolith Group, among others – is another layer by the poet and multimedia artist Eduard Escoffet, who has created an atypical audio guide entitled Gravitational Waves, composed of eight sound pieces that can be heard by the visitors – or not – in front of certain pieces in another exercise in participation. As in the case of Labyrinth this work which expands the idea of specific poetry, also generates mixed emotions and reflections. “Here I am with my articulated discourse and coherent narrative and suddenly Escoffet appears and send it all skywards”, concludes Laia.

The exhibition En caiguda lliure (Freefall) can be seen at CaixaForum Barcelona until 9 February 2020.

¿Abismo o refugio?

¿Abismo o refugio?

Ahora que Àngels Ribé ha sido muy merecidamente galardonada con el Premio Nacional de Artes Plásticas, parece premonitoria la gran instalación que articula En caída libre, la primera de las tres exposiciones fruto del Programa de Apoyo a la Creación Artística de “la Caixa” para proyectos expositivos basados en las colecciones de esta institución y del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Abierta en CaixaForum hasta el 9 de febrero, la muestra utiliza la imagen de la caída como metáfora del profundo cambio que vive la sociedad y de la situación de incertidumbre, preocupación y a veces incluso pánico, que padecen muchas personas en este momento de crisis estructural.

Àngels Ribé, Laberint, 1969.

De ahí la elección, por parte del comisario João Laia (Lisboa, 1981), del gran laberinto amarillo de Àngels Ribé que hasta la fecha se ha expuesto sólo en dos ocasiones: cuando se estrenó en el Castillo de Verderonne, en 1969, y en el Macba, en 2011, en la antológica a la que dio título. Laberint, que con sus 10 metros de diámetro domina la Sala 2 hasta casi engullirla, acoge al visitante, le invita a penetrar en sus entrañas, impidiéndole a la vez un progreso lineal en el espacio, lo cual plantea la idea del territorio como fuente de conflictos, desgraciadamente tan actual en 1969 como ahora.

Como toda obra participativa, las sensaciones que se experimentan transitándola son distintas, y en mi caso contradictorias. Por un lado, la dificultad de avanzar y la necesidad impulsiva de buscar una salida genera cierto desasosiego, incrementado por las sombras indistinguibles que aparecen y desaparecen a su alrededor; y por las paredes de plástico trasparente, un material que, en los 40 años transcurridos desde la creación de la pieza, ha ido cargándose de un significado simbólico y un peligro objetivo, que me produce un rechazo instintivo. Por otro lado, en mi imaginario, el laberinto evoca el útero materno, la concha del caracol, un espacio lúdico y protegido, un lugar donde puedes desaparecer sin ocultarte.

Andreas Gursky, Theben, West [Tebes, Oeste], 1993. Fotografía en color. Colección ”la Caixa” de Arte Contemporáneo.

En el caso del comisario, que llega al laberinto a través de un interesante recorrido que pasa por La caída sin fin del pensador portugués José A. Bragança de Miranda, y Un descenso al Maelström –un cuento corto de Edgar Allan Poe–, el laberinto es la metáfora de la espiral, del bucle, de la trasformación cada vez más acelerada en la que vivimos, que nos hace sentir constantemente inadecuados y retrasados frente a los avances tecnológicos que nos acechan por todos lados. No por nada Laia toma como punto de partida de esta sensación generalizada de inestabilidad y desorientación el abandono, en 1971, de los acuerdos de Bretton Woods, que habían regulado la economía desde la II Guerra Mundial. “Este abandono marca la evolución de la economía a las finanzas con la consiguiente pérdida del carácter físico de las transacciones monetarias”, explica.

El laberinto articula conceptual y formalmente la presencia de las otras doce obras seleccionadas, piezas muy interesantes por sí mismas, y entre todas hilvanan un relato a capas. Laia lo define como “un mapa polifónico que describe el presente en sus aspectos micros y macros, abordándolos desde todos los ámbitos, sean científicos, económicos, geográficos y políticos, así como emotivos y personales”.

Georg Baselitz, Schwarze Mutter mit schwarzem Kind, [Madre negra con niño negro], 1985. Óleo sobre tela. Colección ”la Caixa” de Arte Contemporáneo. © Georg Baselitz, 2019.

Destacan dos piezas particularmente relevantes: Local Tv News Analysis (1980) de Dara Birbaum y Dan Graham, que analiza la retórica de los informativos televisivos en un contexto caracterizado por las fake news y la manipulación mediática; y Assault, una película de Runa Islam que evoca el colapso de los paradigmas de género como si fuera un selfie expandido. “Son las otras caídas”, afirma Laia, que hace menos de un año comisarió una exposición para La Casa Encendida de Madrid, titulada Ahogarse en un mar de datos, que reflexionaba también sobre el momento actual, pero a través de obras muy recientes.

Pedro Barateiro, The Audience, [El público], 2010. 15 esculturas. Materiales diversos. Colección ”la Caixa” de Arte Contemporáneo. © Pedro Barateiro.

Añade otra capa a esta poliédrica propuesta –que incluye obras de Andreas Gursky, Rosemarie Trockel y The Otolith Group, entre otros– el poeta y artista multimedia Eduard Escoffet, que ha creado una atípica audioguía, titulada Ondas gravitacionales, compuesta por ocho piezas sonoras que el visitante podrá escuchar –o no– delante de determinadas piezas, en un nuevo ejercicio de participación. Como en el caso de Laberint también esta obra, que expande la idea de poesía concreta, genera emociones y reflexiones encontradas. “Estoy yo, con mi discurso articulado y mi narrativa coherente y de pronto llega Escoffet y lo explota todo”, concluye Laia.

La exposición En caída libre se puede visitar en CaixaForum Barcelona hasta el 9 de febrero de 2020.

Abisme o refugi?

Abisme o refugi?

Ara que Àngels Ribé ha estat molt merescudament guardonada amb el Premio Nacional de Artes Plásticas, sembla premonitòria la gran instal·lació que articula En caiguda lliure, la primera de les tres exposicions fruit del Programa de Suport a la Creació Artística de «la Caixa» per a projectes expositius basats en les col·leccions d’aquesta institució i del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Oberta a CaixaForum fins al 9 de febrer, la mostra utilitza la imatge de la caiguda com a metàfora del profund canvi que viu la societat i de la situació d’incertesa, preocupació i de vegades fins i tot pànic, que pateixen moltes persones en aquest moment de crisi estructural.

Àngels Ribé, Laberint, 1969.

D’aquí l’elecció, per part del comissari João Laia (Lisboa, 1981), del gran laberint groc d’Àngels Ribé que fins a la data s’ha exposat només en dues ocasions: quan es va estrenar al Castell de Verderonne, el 1969, i al Macba, el 2011, en l’antològica a la qual va donar títol. Laberint, que amb els seus 10 metres de diàmetre domina la Sala 2 fins a gairebé engolir-la, acull el visitant, el convida a penetrar en les seves entranyes, tot impedint alhora un progrés lineal en l’espai, la qual cosa planteja la idea de territori com a font de conflictes, malauradament tan actual el 1969 com ara.

Com tota obra participativa, les sensacions que s’experimenten en transitar-la són diferents, i en el meu cas contradictòries. D’una banda, la dificultat d’avançar i la necessitat impulsiva de buscar una sortida genera cert desassossec, incrementat per les ombres indistingibles que apareixen i desapareixen al seu voltant, i per les parets de plàstic transparent, un material que, en els 40 anys transcorreguts des la creació de la peça, ha anat carregant-se d’un significat simbòlic i un perill objectiu, que em produeix un rebuig instintiu. D’altra banda, en el meu imaginari, el laberint evoca l’úter matern, la closca del caragol, un espai lúdic i protegit, un lloc on pots desaparèixer sense ocultar-te.

Andreas Gursky, Theben, West [Tebes, Oest], 1993. Fotografia en color. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani.

En el cas del comissari, que arriba al laberint a través d’un interessant recorregut que passa per La caiguda sense fi del pensador portuguès José A. Bragança de Miranda, i Descens a Maelstrom –un conte curt d’Edgar Allan Poe–, el laberint és la metàfora de l’espiral, del bucle, de la transformació cada vegada més accelerada en què vivim, que ens fa sentir constantment inadequats i endarrerits davant els avenços tecnològics que ens assetgen per totes bandes. No per res Laia pren com a punt de partida d’aquesta sensació generalitzada d’inestabilitat i desorientació l’abandonament, el 1971, dels acords de Bretton Woods, que havien regulat l’economia des de la II Guerra Mundial. «Aquest abandonament marca l’evolució de l’economia a les finances amb la consegüent pèrdua del caràcter físic de les transaccions monetàries», explica.

El laberint articula conceptualment i formal la presència de les altres dotze obres seleccionades, peces molt interessants per elles mateixes, i entre totes enfilen un relat a capes. Laia el defineix com «un mapa polifònic que descriu el present en els seus aspectes micros i macros, abordant-los des de tots els àmbits, siguin científics, econòmics, geogràfics i polítics, així com emotius i personals».

Georg Baselitz, Schwarze Mutter mit schwarzem Kind, [Mare negra amb nen negre], 1985. Oli sobre tela. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. © Georg Baselitz, 2019.

Destaquen dues peces particularment rellevants: Local Tv News Analysis (1980) de Dara Birbaum i Dan Graham, que analitza la retòrica dels informatius televisius en un context caracteritzat per les fake news i la manipulació mediàtica; i Assault, una pel·lícula de Runa Islam que evoca el col·lapse dels paradigmes de gènere com si fos un selfie expandit. «Són les altres caigudes», afirma Laia, que fa menys d’un any va comissariar una exposició per a La Casa Encendida de Madrid, titulada Ahogarse en un mar de datos, que reflexionava també sobre el moment actual, però a través d’obres molt recents.

Pedro Barateiro, The Audience, [El públic], 2010. 15 escultures. Materials diversos. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. © Pedro Barateiro.

Afegeix una altra capa a aquesta polièdrica proposta –que inclou obres d’Andreas Gursky, Rosemarie Trockel i The Otolith Group, entre d’altres– el poeta i artista multimèdia Eduard Escoffet, que ha creat una atípica audioguia, titulada Ones gravitacionals, composta per vuit peces sonores que el visitant podrà escoltar –o no– davant de determinades peces, en un nou exercici de participació. Com en el cas de Laberint també aquesta obra, que expandeix la idea de poesia concreta, genera emocions i reflexions trobades. «Estic jo, amb el meu discurs articulat i la meva narrativa coherent i de sobte arriba Escoffet i ho explota tot», conclou la Laia.

L’exposició En caiguda lliure es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins el 9 de febrer de 2020.

Joaquim Capdevila: precious metals as artistic expression

Joaquim Capdevila: precious metals as artistic expression

Barcelona, according to journalist and writer Gaziel, is one of the most bejewelled cities.

The importance of jewels and precious metals can be seen by the fact that since the medieval period in Barcelona there was the Sant Eloi Guild of metalworkers and silversmiths. This tradition in the art of jewellery making would remain alive in the creative spirit of different dynasties of Barcelona jewellers. One of the most visible and international was the Capdevila family going back four generations and which you can see today in the creation of Joaquim Capdevila i Gaia at the Design Museum.

Brooch, 1977. Museu del Disseny de Barcelona.

The master jeweller celebrates the 60th anniversary of his productive career with a retrospective to coincide with the Enjoia’t event, organised by the A-FAD, which presents a selection of his creations from 1959 to the current day.

You can see how his first pieces combined silver with other less-used metals and also signs of the work of his father, the first master jeweller in the trade, Manuel Capdevila. Manuel had used river stones, wood and copper in civil and religious gold objects – one significant example is the Kolbe Crown and he used urushi in a series of brooches made as part of an aesthetic that did not toe the line at that time.

Brooch, 1987-1988. Collection “Suite Praga”. Museu del Disseny de Barcelona.

However, Joaquim Capdevila soon took his own creative flight and this can been seen in the collection of around 130 works exhibited from the Design Museum’s collection and other private collections which have loaned the pieces for this occasion.

Seen from a birds-eye view it is clear that this is pioneering work: he works with sculpture (creating forms with volumes), painting (colours, shapes, textured surfaces), the traditions of the trade and design. You can find all kinds of pieces such as bracelets, necklaces, brooches, pendants and examples of gold jewellery, from the FAD cup, used for the annual toast by the its members, to the Sant Jordi Cross, awarded by the Generalitat de Catalunya. You will also see that the although he makes series,   Joaquim Capdevila is also loyal to the creation of one-offs. He has never been tempted by the production of multiples like other artists and jewellers of his generation.

Brooch, 1987-1988. Collection “Suite Praga”. Museu del Disseny de Barcelona.

We especially recommend this kind of exhibition in the face of the current monopoly of screens. You have to focus on the small objects. You will discover how he plays with earthy textures, rust, uneven surfaces, shadows, bursts of colour, calligraphy and heterogeneous materials such as plastic, leather, zinc, fabrics, stones, wood, rubber, silk, glass, iron, ceramics, eggshell, acrylic paint and, of course, silver, gold and occasionally the dazzling twinkle of diamonds.

Capdevila’s jewellery goes well beyond corporal embellishment and can never satisfy the vainglorious upper crust.

It is evident that Capdevila’s pieces are the result of a creative act; they go well beyond corporal embellishment and are incapable of satisfying the vainglorious upper crust. There is even a necklace which must be hell to wear.

But in the pieces exhibited there are also aesthetic reflection of a period of change over the years and a series of analogies can be established. There are echoes of informalism, constructivism, the world of science fiction, gadgets – although Capdevila recycles valuable materials to distance himself from banal consumer objects – and the postmodern aesthetic of the 1980s and 1990s.  There is an extraordinary series of colourful brooches in the same vein as the furniture by Ettore Sottsass or Mariscal.

Brooch, 1997. Collection “Els arbres de la memòria”.

The exhibition closes with the latest collections made in the new millennium such as the Memory Trees, Angelic Condition and the powerful Black Light on Silver. These series transport the life experiences and intimate and spiritual reflections of Capdevila.

Brooch, 2011. Collection “Condició angèlica”.

This exhibition has been curated under the expert guidance of Pilar Vélez, the director of the Design Museum and author of the book Joaquim Capdevila. The “New Jewel” in Barcelona, in which she explores Capdevila as a pioneer and promoter of the New Jewellery in Europe. It is a rigorous, luxury edition, published by Arnoldsche Art Publisher in Stuttgart, and covers Capdevila’s international dimension and his connection with the German avant-garde jewellery circles. Don’t forget that Capdevila’s pieces are also present in other institutions, such as the Schmuckmuseum Pforzheim, the Museum für Kunst und Gewerbe Hamburg, and MAK –Museum of Applied Arts / Contemporary Art, in Vienna.

The exhibition Joaquim Capdevila. Jewellery 1959-2019 can be seem at the Design Museum of Barcelona until 17 November.

Joaquim Capdevila: l’orfebreria com a expressió artística

Joaquim Capdevila: l’orfebreria com a expressió artística

Barcelona, escrivia el periodista i escriptor Gaziel, és una de les ciutats europees més enjoiades.

De la importància de les joies i l’orfebreria en parla el fet que des de l’època medieval existís a Barcelona el Gremi de Platers i Argenters de sant Eloi. Una tradició joiera que és manté viva en l’esperit creatiu de diferents nissagues de joiers barcelonins. Una de les més conspíqües i internacionals és la dels Capdevila, capitanejada per quatre generacions, i de la qual podeu conèixer ara les creacions de Joaquim Capdevila i Gaia, en el Museu del Disseny.

Fermall, 1977. Plata i or. Col·lecció Museu del Disseny de Barcelona.

El mestre joier celebra el 60è aniversari de la seva fèrtil trajectòria amb una exposició retrospectiva -coincidint amb Enjoia’t, a cura de l’A-FAD- que presenta un recorregut per les seves creacions des de 1959 fins a l’actualitat.

S’observa com les seves primeres joies combinen la plata amb d’altres materials poc corrents i hi trobem reflexos del treball del seu pare i primer mestre en l’ofici de joier, Manuel Capdevila. Aquest darrer, havia incorporat les pedres de riu, les fustes o el coure en objectes d’orfebreria civil i religiosa- com exemple cal fer notar la Corona Kölbe– i reivindicava l’urushi en una sèrie de fermalls fets dins una estètica a contra corrent, que va donar al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Fermall, 1987-1988. Col·lecció “Suite Praga”. Plata, coure i pintura acrílica. Col·lecció Museu del Disseny de Barcelona

Joaquim Capdevila, però, ben aviat emprèn el seu propi vol creatiu i, això, es percep al llarg de les prop de 130 obres exposades procedents de la pròpia col·lecció del Museu del Disseny i de col·leccions privades reunides en aquesta ocasió.

Contemplades a vol d’ocell, som davant d’una producció fronterera: confina amb l’escultura (crea formes amb volums), la pintura (colors, formes, textures sobre una superfície), la tradició dels oficis i el disseny. Hi trobareu diferents tipologies com ara braçalets, collars, fermalls, penjolls o exemplars de joieria-orfebreria,  des de la copa del FAD, aquella que serveix per fer el brindis anual dels seus socis, passant per la Creu de Sant Jordi, guardó atorgat per la Generalitat de Catalunya. Veureu que, tot i que fa variacions de formes seriades, Joaquim Capdevila es manté fidel en la realització d’exemplars únics. No es veu temptat en la producció de múltiples, com han fet artistes i joiers de la seva generació.

Fermall, 1987-1988. Col·lecció “Suite Praga”. Plata, coure i pintura acrílica. Col·lecció Museu del Disseny de Barcelona.

Recomanem especialment exposicions d’aquesta naturalesa en l’actual monopoli de les pantalles. Ens obliga a fixar-nos en allò petit. Hi descobrireu els jocs de textures tel·lúriques, oxidacions, rugositats, ombres, esclats cromàtics, cal·ligrafies i materials heterogenis: plàstics, pells, zinc, teixits, pedres, fusta, cautxú, seda, coure, vidre, ferro, ceràmica, coquille d’oeuf, pintura acrílica, sense oblidar la plata, l’or i, en ocasions, el reflex resplendent dels diamants.

Les joies de Capdevila van més enllà de l’embelliment corporal i són incapaces de satisfer la vanagloria de la gent d’aupa.

Salta a la vista que les joies de Capdevila són fruit d’un acte creatiu i experimental; van més enllà de l’embelliment corporal i són incapaces de satisfer la vanagloria de la gent d’aupa. Fins i tot hi ha algun collaret que deu ser una mortificació corporal dur-lo posat.

Però, també, en aquestes joies exposades hi ha els reflexos estètics d’uns anys canviants i es pot establir un joc d’analogies. Hi ha ecos de l’informalisme, del constructivisme, del mon de la ciència ficció, del gadget – tot i que l’autor reutilitza els materials nobles per allunyar-se de l’objecte de consum banalitzat- i de l’estètica postmoderna dels anys 1980 i 1990. Hi ha una sèrie extraordinària de fermalls plens de color com els mobles d’Ettore Sottsass o Mariscal.

Fermall, 1997. Col·leció “Els arbres de la memòria”. Or, laca urushi i closca d’ou.

L’exposició clou amb les darreres col·leccions fetes en el nou mil·lenni com ara Els arbres de la memòria, Condició angèlica o la punyent Llum negra sobre argent. Es tracta d’unes series que vehiculen experiències vitals, reflexions intimes i espirituals de Capdevila.

Fermall, 2011. Col·lecció “Condició angèlica”. Plata, fusta i pintura acrílica.

L’exposició és comissariada sota l’expertesa de Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny i autora del llibre Joaquim Capdevila. La “Nova Joia” a Barcelona, on explora el paper de Capdevila com a pioner i promotor de la Nova Joieria a Europa. Es tracta d’una luxosa i rigorosa monografia, editada per Arnoldsche Art Publisher a Stuttgart, que recorda la dimensió internacional del joier i la seva connexió amb els nuclis alemanys de la joieria d’avantguarda.  No oblidem que les joies de Capdevila son presents en nombroses institucions, com ara el Schmuckmuseum Pforzheim, el Museum für Kunst und Gewerbe Hamburg, o el MAK –Museum of Applied Arts / Contemporary Art, Vienna.

L’exposició Joaquim Capdevila. Joies 1959-2019 es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona, fins al 17 de novembre.

Joaquim Capdevila: la orfebrería como expresión artística

Joaquim Capdevila: la orfebrería como expresión artística

Barcelona, escribía el periodista y escritor Gaziel, es una de las ciudades europeas más enjoyadas.

De la importancia de las joyas y de la orfebrería nos habla el hecho de que desde la época medieval existiera en Barcelona el Gremio de Plateros de San Eloy. Una tradición joyera que se mantiene viva en el espíritu creativo de diferentes estirpes de joyeros barceloneses. Una de las más conspicuas e internacionales es la de los Capdevila, capitaneada por cuatro generaciones, y de la que podéis conocer ahora las creaciones de Joaquim Capdevila i Gaia, en el Museo de Diseño.

Broche, 1977. Plata y oro. Colección Museu del Disseny de Barcelona.

El maestro joyero celebra el 60 aniversario de su fértil trayectoria con una exposición retrospectiva –coincidiendo con el Enjoia’t, a cargo del A-FAD– que presenta un recorrido por sus creaciones desde 1959 hasta la actualidad.

Se observa como sus primeras joyas combinan la plata con otros materiales poco corrientes y encontramos reflejos del trabajo de su padre, y primer maestro en el oficio de joyero, Manuel Capdevila. Este último, había incorporado las piedras de río, las maderas o el cobre en objetos de orfebrería civil y religiosa –como ejemplo hay que hacer notar la Corona Kölbe– y reivindicaba el urushi en una serie de broches hechos en una estética a contracorriente , que donó al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Broche, 1987-1988. Colección “Suite Praga”. Plata, cobre y pintura acrílica. Colección Museu del Disseny de Barcelona

Joaquim Capdevila, sin embargo, muy pronto emprende su propio vuelo creativo y, esto, se percibe a lo largo de las cerca de 130 obras expuestas procedentes de la propia colección del Museo del Diseño y de colecciones privadas reunidas en esta ocasión.

Contempladas a vuelo de pájaro, estamos ante una producción fronteriza: colinda con la escultura (crea formas con volúmenes), la pintura (colores, formas, texturas sobre una superficie), la tradición de los oficios y el diseño. Encontraréis diferentes tipologías tales como pulseras, collares, broches, colgantes o ejemplares de joyería-orfebrería, desde la copa del FAD, la que sirve para el brindis anual de sus socios, pasando por la Cruz de Sant Jordi, galardón otorgado por la Generalitat de Cataluña. Veréis que, aunque hace variaciones de formas seriadas, Joaquim Capdevila se mantiene fiel en la realización de ejemplares únicos. No se ve tentado en la producción de múltiples, como han hecho artistas y joyeros de su generación.

Broche, 1987-1988. Colección “Suite Praga”. Plata, cobre y pintura acrílica. Colección Museu del Disseny de Barcelona.

Recomendamos especialmente exposiciones de esta naturaleza en el actual monopolio de las pantallas. Nos obliga a fijarnos en lo pequeño. Descubriréis los juegos de texturas telúricas, oxidaciones, rugosidades, sombras, destellos cromáticos, caligrafías y materiales heterogéneos: plásticos, pieles, zinc, tejidos, piedras, madera, caucho, seda, cobre, vidrio, hierro, cerámica, coquille d’oeuf –cáscara de huevo–, pintura acrílica, sin olvidar la plata, el oro y, en ocasiones, el reflejo resplandeciente de los diamantes.

Las joyas de Capdevila van más allá del embellecimiento corporal y son incapaces de satisfacer la vanagloria de la gente de aupa.

Salta a la vista que las joyas de Capdevila son fruto de un acto creativo y experimental; van más allá del embellecimiento corporal y son incapaces de satisfacer la vanagloria de la gente de aupa. Incluso hay algún collar que debe ser una mortificación corporal llevarlo puesto.

Pero, también, en estas joyas expuestas están los reflejos estéticos de unos años cambiantes y se puede establecer un juego de analogías. Hay ecos del informalismo, del constructivismo, del mundo de la ciencia ficción, del gadget –aunque el autor reutiliza los materiales nobles para alejarse del objeto de consumo banalizado– y de la estética posmoderna de los años 1980 y 1990. Hay una serie extraordinaria de broches llenos de color como los muebles de Ettore Sottsass o Mariscal.

Broche, 1997. Colección “Los árboles de la memoria”. Oro, laca urushi y cáscara de huevo.

La exposición cierra con las últimas colecciones hechas en el nuevo milenio como Los árboles de la memoria, Condición angélica o la desgarradora Luz negra sobre plata. Se trata de unas series que vehiculan experiencias vitales, reflexiones íntimas y espirituales de Capdevila.

Broche, 2011. Colección “Condición angélica”. Plata, madera y pintura acrílica.

La exposición está comisariada bajo el expertizaje de Pilar Vélez, directora del Museo del Diseño y autora del libro Joaquim Capdevila. La «Nova joia» a Barcelona, donde explora el papel de Capdevila como pionero y promotor de la Nueva Joyería en Europa. Se trata de una lujosa y rigurosa monografía, editada por Arnoldsche Arte Publisher en Stuttgart, que recuerda la dimensión internacional del joyero y su conexión con los núcleos alemanes de la joyería de vanguardia. No olvidemos que las joyas de Capdevila están presentes en numerosas instituciones, como el Schmuckmuseum Pforzheim, el Museum für Kunst und Gewerbe Hamburgo, o el MAK -Museum of Applied Arts / Contemporary Art, Vienna.

La exposición Joaquim Capdevila. Joyas 1959-2019 se puede visitar en el Museu del Disseny de Barcelona, hasta el 17 de noviembre.

Marullo, el hombre insatisfecho

Marullo, el hombre insatisfecho

A principios del siglo XVI, durante los mismos años en que Leonardo componía el enigmático rostro de La Gioconda otro retrato, más cauteloso, también consigue desconcertar al espectador. Hoy continúa esa sorpresa, ese hechizo artístico.

Es el prodigioso Retrato de Michele Marullo, de Sandro Botticelli. O lo que es lo mismo, el retrato de un individuo que ya no se deja mirar sin más, como era antigua costumbre, porque ahora ha tomado la iniciativa. Nos examina de cerca, con gesto de contrariedad, severo, incluso con mal genio. Pasa de ser un simple objeto contemplado a ser un sujeto vivo que nos atraviesa espontáneamente con los ojos.

«El retrato de un individuo que ya no se deja mirar sin más».

El planteamiento es audaz, innovador. Parece que nos recrimine porque le estamos mirando. ¿Cómo nos hemos atrevido? Ya no se trata de la mirada desviada, de través, la del siniestro mercader Giovanni Arnolfini que pintó Jan van Eyck sino un rostro que busca el nuestro, que parece que nos reconozca, que nos observe abiertamente como en el Hombre con turbante rojo (c. 1433) —probable autorretrato del mismo Van Eyck— o en el Retrato de Margareta van Eyck, (1439) la esposa del pintor, los primeros retratos de la modernidad que nos miran a los ojos. La pintura te ve, te interroga, te sigue con la mirada porque es como si la figura tomara vida. La prueba es que Marullo te está observando malcarado. Es el virtuosismo de un arte cada vez más verista, más interesado por las personas individuales, concretas, por los temperamentos, y no tanto por las ideas o las alegorías o los ideales de belleza. La Mujer con un tocado de gasa de Rogier van der Weyden (c. 1445) te observa, como lo hacen los retratos de hombres jóvenes y maduros de Petrus Christus, de Antonello da Messina, como el Hombre con medalla de Cosme de Medici, de Sandro Boticelli, (c. 1475) o como el despampanante Autorretrato de Alberto Durero, (1500) tan hipnótico como una aparición milagrosa de Cristo. Antes de estas pinturas sólo el rostro de Jesús o el de los santos habían osado mirarnos a la cara con tanta autoridad.

Sandro Botticelli, Retrato de Michele Marullo, 1491. Detalle.

El hombre que te está mirando con dureza, Michael Tarchaniota Marullus, no es dulce ni hermoso como los muchachos que suele pintar Botticelli, como los muchachos que se gustan y quieren gustar. Marullo no pretende seducirnos ni que simpatizemos. No ha sido pintado como ejemplo de belleza sino de autenticidad. ¿Se puede saber por qué seguimos mirándolo, con tan pocos modales? Es un hombre de acción, un militar, un notable poeta, humanista, un aventurero griego que lleva toda la vida en Italia y que nunca ha olvidado quién es ni la dignidad que le acompaña. Va drapeado todo de negro, va tocado con un bonete del mismo color austero, sólo adivinamos una punta de la camisa blanca, el largo pelo, negro también, bien esponjado a la moda más sofisticada de Florencia, el rostro sombrío y duro, un poco oscuro, los labios cerrados y sin rojez, la narizota gorda, los ojos bañados de una seca tristeza. La pintura, el registro fiel de las características físicas del modelo, la imagen de un hombre en la plenitud de un gesto que le individualiza, que subraya su voluntad de ser. Si en tantos y tantos retratos anteriores a éste se celebra la belleza, la alegría, el encanto de un rostro, aquí lo que se subraya es otra cosa, el realismo, la autenticidad, la identidad de un individuo que no se puede confundir con ningún otro humano, el formidable poder identificativo de un gesto irrepetible que sólo pertenece a Marullo.

Sandro Botticelli, Retrato de Michele Marullo, 1491.

Sí, el retratado hacía exactamente ese gesto. Quienes lo conocieron lo pueden asegurar mientras le identifican señalándole con el dedo, boquiabiertos, al igual que identificarían a un mimo que lograra imitarlo. El gesto es particular. La pintura demuestra ahora que tiene la capacidad de mostrar la psicología de alguien, con la misma eficacia con la que, por ejemplo, hace muchos años que sabe mostrar la calidad de un tejido. Puede decir sin palabras cuál es el carácter de un hombre, e incluso puede volver atrás en el tiempo y reproducir la vida vivida a través de un gesto. La pintura italiana ya sabe reconocer el protagonismo biográfico de lo particular, ya se ha hecho suyas las innovadoras técnicas procedentes de los grandes maestros de Flandes. Probablemente el estudioso Carl Brandon Strehlke tiene razón y esta obra de Sandro Botticelli fue pintada poco después de la muerte del poeta, acaecida el 12 de abril 1500, y se trata, por tanto, de un intenso ejercicio de recuerdo, de un homenaje nostálgico que en recuperara la presencia para los amigos que lo añoraban, para la mujer desconsolada, Alessandra Scala. Sí, sólo con ese gesto característico que lo identificaba, Marullo había regresado, por un instante, y los miraba así, con contrariedad. Con insatisfacción. Y es que el personaje había muerto inesperadamente, ahogado mientras intentaba atravesar el río Cecina a caballo, bajo una lluvia torrencial, sepultado bajo el peso del arnés de guerra. Tenía 47 años.

T. Lucretii Cari de Rerum natura libri VI. Candidi Decembrii cura, Florència, 1512. Portada y anotaciones de Candido con alusiones a Marullo.

La desaparición repentina del humanista causó fuerte impresión. Fue todo un carácter, magnético, poderoso, un creador encantador, brillante, bien protegido por los refinados Médici que lo adoraban, el centro de atención de unos amigos artistas y literatos que no sabían estar sin él. Ludovico Ariosto no quiso creer la noticia y durante un tiempo pensó que, de alguna manera, continuaba vivo, que habría sobrevivido al accidente. No, el griego no creía mucho en Dios y hacía ostentación de ello, pero tampoco era el único en Florencia. En lo que creía, sobre todo, era en sus propias posibilidades, en la fuerza y en la determinación de su carácter impetuoso. No podía ser que se hubiera muerto, así, de repente. Pero si sólo había ido a Volterra, como quien dice allí mismo, a ver a Raffaele Maffei, aquel hombre de letras que conocía bien el griego antiguo y había traducido a Homero. Al final, tuvieron que esperar algunos días para conseguir encontrar el cuerpo de Marullo, enterrado en el barro y, su amigo, el humanista Pietro Candido aporta un detalle precioso. En el zurrón, el ahogado llevaba una copia suya, manuscrita, del De rerum natura de Lucrecio. El fabuloso libro de la antigüedad que acababa de ser recuperado a partir de un solo ejemplar perdido en un monasterio y vuelto a encontrar hacía poco. En 1512 Candido publicó una edición del libro de Lucrecio basada en las notas sabias de Marullo. Nadie lo había entendido como él ni lo conocía tan a fondo. Decían que no iba a ninguna parte sin el libro ni iba a dormir sin haber leído, una vez más, algunas páginas. Mientras algunos se desesperaban y se agotaban en autosugestiones místicas y apocalípticas, mientras algunos se dejaban arrastrar por los delirios integristas e iconoclastas de la espiritualidad extraviada de Savonarola —recientemente depuesto en la ciudad del Arno—, algunos hombres de letras como Marullo continuaban defendiendo la primacía del intelecto por encima del misterio, defendiendo el amor por la vida frente a la pulsión depresiva que adora la destrucción y la muerte.

El mundo había cambiado tanto que ya no podía decir cuáles eran realmente sus ideas, si le quedaba alguna.

Dicen que Sandro Filipepi —llamado Botticelli por la forma de barril del cuerpo de su hermano menor— habría acabado siendo, al final de su vida, un piagnone, un llorón, es decir, un seguidor de Savonarola, arrepentido seguramente de su vida pecaminosa anterior. Y que habría llegado a condenar al fuego algunas de sus extraordinarias pinturas. Lo cierto es que, una vez pasada ya la fiebre destructora, desconcertado, volvió sobre sus pasos, continuó trabajando y pintó el gran retrato de Marullo, un hombre al que conocía bien y con el que había compartido, años atrás, la fascinación por Lucrecio. El mundo había cambiado tanto que ya no podía decir cuáles eran realmente sus ideas, si le quedaba alguna. En cambio, sí que conservaba su oficio, ese trabajo que se parece tanto a una oración. Y es capaz de recuperar para la memoria el retrato fiel del amigo, de poner su técnica al servicio de lo que ha visto y que conserva en su interior. Del mismo modo que la pintura religiosa fomenta la devoción privada, íntima, el retrato de Marullo se propone suscitar el recuerdo privado, humanizar, en definitiva, al poeta humanista, un hombre que es mucho más que un erudito, mucho más que un brillante intelectual.

Sandro Botticelli, La Primavera, c. 1482. Galleria degli Uffizi, Florencia.

Los ojos del retrato son un prodigio, si nos fijamos bien. Miran al espectador, pero a la vez indican que el modelo se ha dado cuenta, también, que hay una tercera presencia, inesperada, procedente de la izquierda. Está a punto de aparecer. Siempre hay alguien o algo más de lo que creíamos, sorprendente. Botticelli es el pintor de la curiosidad, del deseo, del interés por la vida, por el cuerpo y sus trampas, por todo lo que físicamente le rodea. Si alguna vez se pintó una obra influida por la lectura de Lucrecio esa obra fue La primavera de Botticelli (c. 1482) y no parece probable que, ya envejecido, hubiera olvidado que la había pintado y por qué la había pintado. Es la celebración de la estación florida, del buen tiempo, de la fecundidad de la naturaleza, de la renovación constante del mundo, del movimiento, del cambio. Del gozo de vivir. Un mundo que es tan bello como efímero, tan merecedor de pasión como de melancolía, y luego de pasión, de nuevo. Lucrecio es el sabio antiguo que señala el poder de la materia y del materialismo, un poder que puede liberar al hombre del poder intimidatorio de los Dioses. O, mejor dicho, de los que se presentan como portavoces e intérpretes de la divinidad.

Dice Millard Meiss que probablemente la primera sonrisa de la pintura profana está en la boca de dos hombres anónimos, de dos personas que se ríen de un loco en una miniatura de Paul de Limburgo, que se conserva en la British Library de Londres. Probablemente el retrato de Marullo, por su parte, sea una de las primeras representaciones gráficas de la historia de la pintura de la insatisfacción humana. No del llanto o del sufrimiento. De la insatisfacción, de la contrariedad, de la lucha cotidiana del vivir, de la insubordinación contra la fatalidad, contra lo que nos viene dado. De la mala cara. Michele Marullo es un personaje que no se arrodilla, que no se conforma. Parece que después de más de quinientos años aún no haya aceptado su propia muerte, que no se resigne, como tampoco la querían aceptar sus amigos. De hecho, ¿quién estaría dispuesto a que le quiten la vida, a morirse, sin quejarse, sin protestar?

Marullo, l’home insatisfet

Marullo, l’home insatisfet

A principis del segle XVI, durant els mateixos anys en què Leonardo componia l’enigmàtic rostre de La Gioconda un altre retrat, més cautelós, també aconsegueix desconcertar l’espectador. Avui continua la sorpresa, l’encanteri artístic.

És el prodigiós Retrat de Michele Marullo, de Sandro Botticelli. O el que és el mateix, el retrat d’un individu que ja no es deixa mirar sense més ni més, com era l’antic costum, perquè ara ha pres la iniciativa. Ens examina de prop, amb gest de contrarietat, sever, fins i tot amb mal geni. Passa de ser un simple objecte contemplat a un subjecte viu que ens travessa espontàniament amb els ulls.

«El retrat d’un individu que ja no es deixa mirar sense més ni més».

El plantejament és audaç, innovador. Sembla que ens recrimini perquè l’estem mirant. Com hem gosat? Ja no es tracta de la mirada escàpola, de través, la del sinistre mercader Giovanni Arnolfini que va pintar Jan van Eyck sinó un rostre que busca el nostre, que sembla que ens reconegui, que ens observi obertament com en l’Home amb caperó vermell (c. 1433) —probable autoretrat de Van Eyck mateix— o en el Retrat de Margareta van Eyck, (1439) la muller del pintor, els primers retrats de la modernitat que ens miren als ulls. La pintura et veu, t’interroga, et segueix amb la mirada perquè és com si la figura prengués vida. La prova és que Marullo t’està guaitant malcarat. És el virtuosisme d’un art cada cop més verista, més interessat per les persones individuals, concretes, pels temperaments, i no tant per les idees o les al·legories o els ideals de bellesa. La Dona amb un tocat de gasa de Rogier van der Weyden (c. 1445) et fita, com ho fan els retrats d’homes joves i madurs de Petrus Christus, d’Antonello da Messina, com l’Home amb medalla de Cosme de Mèdici, de Sandro Boticelli, (c. 1475) o com l’espaterrant Autoretrat d’Albrecht Dürer, (1500) tan hipnòtic com una aparició miraculosa de Crist. Abans d’aquestes pintures només el rostre de Jesús o dels sants havien gosat mirar-nos a la cara amb tanta autoritat.

Sandro Botticelli, Retrat de Michele Marullo, 1491. Detall.

L’home que t’està mirant amb duresa, Michael Tarchaniota Marullus, no és dolç ni formós com els noiets que sol pintar Botticelli, com els noiets que s’agraden i volen agradar. Marullo no pretén seduir-nos ni que hi simpatitzem. No ha estat pintat com a exemple de bellesa sinó d’autenticitat. Es pot saber per què continuem mirant-lo, amb tan pocs miraments? És un home d’acció, un militar, un notable poeta, humanista, un aventurer grec que porta tota la vida a Itàlia i que mai no ha oblidat qui és ni la dignitat que l’acompanya. Va drapat tot negre, va tocat amb un bonet del mateix color auster, només endevinem una punta de la camisa blanca, els llargs cabells negres també, ben esponjats a la moda més sofisticada de Florència, el rostre ombrívol i dur, una mica fosc, els llavis closos i sense rojor, el nassot gros, els ulls banyats d’una tristesa eixuta. La pintura, el registre fidel de les característiques físiques del model, la imatge d’un home en la plenitud d’un gest que l’individualitza, que subratlla la seva voluntat de ser. Si en tants i tants retrats anteriors a aquest s’hi celebra la bellesa, l’alegria, l’encant d’un rostre, aquí el que se subratlla és una altra cosa, el realisme, l’autenticitat, la identitat d’un individu que no es pot confondre amb cap altre humà, el formidable poder identificatiu d’un posat irrepetible que només pertany a Marullo.

Sandro Botticelli, Retrat de Michele Marullo, 1491.

Sí, el retratat feia ben bé aquest posat. Els que el van conèixer ho poden assegurar mentre l’identifiquen assenyalant amb el dit, bocabadats, de la mateixa manera que identificarien un mim que aconseguís imitar-lo. El gest és particular. La pintura demostra ara que té la capacitat de mostrar la psicologia d’algú, amb la mateixa eficàcia amb què, per exemple, fa molts anys que sap mostrar la qualitat d’un teixit. Pot dir sense paraules quin és el caràcter d’un home, i fins i tot pot tornar enrere en el temps i reproduir la vida viscuda a través d’un posat. La pintura italiana ja sap reconèixer el protagonisme biogràfic del que és particular, ja s’ha fet seves les innovadores tècniques procedents dels grans mestres de Flandes. Probablement l’estudiós Carl Brandon Strehlke té raó i aquesta obra de Sandro Botticelli va ser pintada poc després de la mort del poeta, esdevinguda el 12 d’abril 1500, i es tracta, per tant, d’un intens exercici de record, d’un homenatge nostàlgic que en recuperés la presència per als amics que l’enyoraven, per a la dona desconsolada, Alessandra Scala. Sí, només amb aquest gest característic que l’identificava, Marullo havia tornat, per un instant, i els esguardava així, amb contrarietat. Amb insatisfacció. I és que el personatge havia mort inesperadament, ofegat mentre intentava passar el riu Cecina a cavall, sota una pluja torrencial, sepultat pel pes de l’arnès de guerra. Tenia 47 anys.

T. Lucretii Cari de Rerum natura libri VI. Candidi Decembrii cura, Florència, 1512. Portada i anotacions de Candido amb al·lusions a Marullo.

La desaparició sobtada de l’humanista va causar forta impressió. Fou tot un caràcter, magnètic, poderós, un creador encisador, brillant, ben protegit pels refinats Mèdici que l’adoraven, el centre d’atenció d’uns amics artistes i lletraferits que no se’n sabien estar. Ludovico Ariosto no va voler creure la notícia i durant un temps pensà que, d’alguna manera, continuava viu, que hauria sobreviscut a l’accident. No, el grec no creia gaire en Déu i en feia ostentació, però tampoc era l’únic a Florència. En el que creia, sobretot, era en les seves pròpies possibilitats, en la força i la determinació del seu caràcter impetuós. No podia ser que fos mort, així, de cop i volta. Però si només havia anat a Volterra, com qui diu allà mateix, a veure Raffaele Maffei, aquell home de lletres que coneixia bé el grec antic i havia traduït Homer. Al final, van haver d’esperar alguns dies per aconseguir trobar el cos de Marullo, tot colgat en el fang i, el seu amic, l’humanista Pietro Candido aporta un detall preciós. Al sarró, l’ofegat duia una còpia seva, manuscrita, de De rerum natura de Lucreci. El fabulós llibre de l’antiguitat que acabava de ser recuperat a partir d’un sol exemplar perdut en un monestir i tornat a trobar feia poc. El 1512 Candido va publicar una edició del llibre de Lucreci basada en les notes sàvies de Marullo. Ningú no l’havia entès com ell ni el coneixia tan a fons. Deien que no anava enlloc sense el llibre ni anava a dormir sense haver llegit, una vegada més, algunes pàgines. Mentre alguns es desesperaven i s’esgotaven en autosuggestions místiques i apocalíptiques, mentre alguns es deixaven arrossegar pels deliris integristes i iconoclastes de l’espiritualitat extraviada de Savonarola —recentment derrocat a la ciutat de l’Arno—, alguns homes de lletres com Marullo continuaven defensant la primacia de l’intel·lecte per damunt del misteri, defensant l’amor per la vida enfront de la pulsió depressiva que adora la destrucció i la mort.

El món havia canviat tant que ja no podia dir quines eren realment les seves idees, si li’n quedava alguna.

Diuen que Sandro Filipepi —dit Botticelli per la forma de barril del cos del seu germà petit— hauria acabat esdevenint, al final de la seva vida, un piagnone, un ploramiques, és a dir, un seguidor de Savonarola, penedit segurament de la seva vida pecaminosa anterior. I que hauria arribat a condemnar al foc algunes de les seves extraordinàries pintures. El cert és que, un cop passada ja la febrada destructora, desconcertat, va tornar sobre les seves passes, va continuar treballant i va pintar el gran retrat de Marullo, un home al que coneixia bé i amb el que havia compartit, anys enrere, la fascinació per Lucreci. El món havia canviat tant que ja no podia dir quines eren realment les seves idees, si li’n quedava alguna. En canvi, sí que conservava l’ofici, la feina que s’assembla molt a una pregària. I és capaç de recuperar per a la memòria el retrat fidel de l’amic, de posar la seva tècnica al servei del que ha vist i que conserva dins seu. De la mateixa manera que la pintura religiosa fomenta la devoció privada, íntima, el retrat de Marullo es proposa suscitar el record privat, humanitzar, al capdavall, el poeta humanista, un home que és molt més que un erudit, molt més que un brillant intel·lectual.

Sandro Botticelli, La Primavera, c. 1482. Galleria degli Uffizi, Florència.

Els ulls del retrat són un prodigi, si ens hi fixem bé. Miren l’espectador, però alhora indiquen que el model s’ha adonat, també, que hi ha una tercera presència, inesperada, procedent de l’esquerra. Està a punt d’aparèixer. Sempre hi ha algú o alguna cosa més del que ens pensàvem, sorprenent. Botticelli és el pintor de la curiositat, del desig, de l’interès per la vida, pel cos i els seus paranys, per tot el que físicament l’envolta. Si mai es va pintar una obra influïda per la lectura de Lucreci aquesta obra fou La primavera  de Botticelli (c. 1482) i no sembla probable que, ja gran, hagués oblidat que l’havia pintada i per què l’havia pintada. És la celebració de l’estació florida, del bon temps, de la fecunditat de la naturalesa, de la renovació constant del món, del moviment, del canvi. Del goig de viure. Un món que és tan bell com efímer, tan mereixedor de passió com de malenconia, i encabat de passió un altre cop. Lucreci és el savi antic que assenyala el poder de la matèria i del materialisme, un poder que pot alliberar l’home del poder intimidador dels Déus. O, millor dit, dels que es presenten com portaveus i intèrprets de la divinitat.

Diu Millard Meiss que probablement el primer somriure de la pintura profana és en la boca de dos homes anònims, de dues persones que se’n riuen d’un boig en una miniatura de Paul de Limbourg, que es conserva a la British Library de Londres. Probablement el retrat de Marullo, per la seva banda, és una de les primeres representacions gràfiques de la història de la pintura de la insatisfacció humana. No del plor o del sofriment. De la insatisfacció, de la contrarietat, de la lluita quotidiana del viure, de la revolta contra la fatalitat, contra el que ens ve donat. De la mala cara. Michele Marullo és un personatge que no s’agenolla, que no es conforma. Sembla que després de més de cinc-cents anys encara no hagi acceptat la seva pròpia mort, que no es resigni, com tampoc no la volien acceptar els seus amics. De fet, qui estaria disposat a que li prenguin la vida, a morir-se, sense queixar-se, sense protestar?

Consol Villaubí i el Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona

Consol Villaubí i el Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona

Consol Villaubí i Pons (Badalona, 1932-Barcelona, 2019) ha estat una de les pioneres del ballet contemporani a Catalunya. Estudià a l’Institut del Teatre de Barcelona amb els mestres Joan Magrinyà i Marina Noreg.

Becada per l’ajuntament de Badalona, va continuar els seus estudis a l’Institut Chorégraphique du Théâtre National de l’Opéra de París, amb les mítiques Madame Préobrajenska –mestressa de Ludmilla Tchérina– i Madame Rousanne –mestressa de Maurice Béjart–.

Consol Villaubí.

Actuà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. I formà part de la companyia de Joan Tena (Barcelona, 1923-2007), pioner a l’hora de fundar una companyia independent de dansa a Barcelona. El 1954, exercí de primera ballarina en ballet expressionista de Béla Bartók El Mandarí meravellós, amb figurins de Joan Josep Tharrats.

Entre el 1956 i el 1961, establerta a la capital francesa, balla a la companyia Ballet moderne de Paris. També realitza gires d’investigació coreogràfica i d’intercanvi a Moscú, Nova York, Itàlia, el Regne Unit i Suïssa.

El 1972 funda el Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona, del qual fou directora i coreògrafa, amb l’assessorament artístic del seu company sentimental, el filòsof Arnau Puig (que havia format part del grup Dau al Set).

Segons el web artnobel.es, “Consol Villaubí té una idea ben clara del que pretén: la creació i la comunicació concepte-visual del moviment en l’escena. Per a dur a terme aquest concepte de la dansa, trenca la imatge que l’espectador te d’un ballarí aplomat, rígid i en perpetu equilibri. D’aquesta ruptura neix la gràcia i la força del moviment en l’espai”.

Els ballets estrenats pel Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona, amb coreografia de Consol Villaubí, i escenografia i música de nombrosos artistes catalans, són:

La temptació de Sant Antoni. Estrenat al Saló Comptal de Ripoll el maig de 1979. Guió basat en l’obra homònima de Flaubert. Música escollida de quatre quintets del Pare Antoni Soler. Vestuari i decorats de Francesc Espigolé.

Estrenats al Teatre Bartrina de Reus el 19 de gener de 1980: Negre sobre negre. Pren la música del Queatzalcatl, de Josep Soler. Escenografia i vestuari ideats per Enric Ansesa. Tota l’escena apareixia ambientada en negre, il·luminada tan sols per a permetre visualitzar els moviments coreogràfics. Bipolar. Vestuari i decoració de Joan Hernàndez Pijuan. Test Sonata. Música de Xavier Benguerel. Vestits i decorats de Francesc Espigolé. I Torna el nocturn, amb text i acotacions de Joan Brossa sobre un fons musical de Tres peces per a clarinet, de Joan Guinjoan.

Test Sonata, 1980.

Estrenats a la Fundació Miró, de Barcelona, el 26 de juny de 1980: Quina. Música de Josep Maria Mestres Quadreny. Escenografia i vestuari de Maria Teresa Codina. I Moment musical. Ballet de Joan Brossa dedicat a Joan Prats. Música de Franz Schubert.

Estrenats al Teatre Municipal de Girona, el 15 de gener de 1981: De Caldetes a Moià, i Gran copa especial, amb música de Llorenç Balsach. Escenografia de Josep Guinovart.

Estrenats al Teatre de la Faràndula, de Sabadell, el 6 de febrer de 1981: Primera Simfonia. El títol del ballet era donat per l’obra de Robert Gerhardt, que servia d’il·lustració musical. Decorat i vestuari de Robert Llimós. I Fàtica, amb música d’Andrés Lewin-Richter i escenografia de Robert Llimós.

La Mei del costat de l’erola. Estrenat al Teatre l’Esbarjo, de Cardedeu, el 21 de març de 1981. Música de Benet Casablancas. Escenografia i vestuari a partir d’una maqueta de Leandre Cristòfol.

Vis vitalis. Estrenat a l’Auditòrium de l’ajuntament de Logroño. La música era un acompanyament amb violoncel de Miquel Pujol. Escenografia i vestuari d’Albert Casals, Pujol Grau i Rey Polo.

Estrenats el 1982 al Palau de Congressos de Barcelona dins d’Expocultura 82: Entrant-hi, sense música, i escenografia d’Enric Ansesa. Emmotllaments, amb música de Llorenç Balsach i escenografia d’Agustí Fructuoso. I El ballarí i l’estructura, amb música d’Andrés Lewin-Richter i escenografia de Joan Josep Tharrats.

Finalment, estrenat el 1983 a La Llotja de Barcelona, Ballet onze personatges, amb música de Juan Hidalgo i L. Prudhomme, i escenografia de Josep Uclés.