por Ricard Mas | Jul 29, 2020 | Articles, home
No s’ho podia creure. Tants anys remenant entre els Encants Vells, però en Manel estava segur: mai havia fet una pescada com aquesta. Els seus ulls savis, avesats a batalles per raons alimentàries, amb el temps s’havien anat afinant fins a extrems de mal dir.
D’altra banda, la seva curiositat innata i la memòria fotogràfica suposo que hi devien fer la resta. Aquell dia, sens dubte, era el seu dia.
Retrat d’Enric Prat de la Riba (1917) per Ismael Smith. Imatge alterada mitjançant dreamdrugs, by Ramon Blanquer.
Entre un lot de revistes pujades de to escampades per terra, una desena de vinils de l’època d’Emili Vendrell, unes gerres petites de calamina d’aires tardomodernistes disposades en fràgil equilibri sobre un alt xifonier de xapa dels anys trenta, es va deixar entreveure un caparró de guix grisós amb un front arrugat i una mirada potent i penetrant, que de seguida el va fer aturar la cerca.
Quan això passa –i no és gaire sovint– és perquè la peça visionada transmet una mena de pulsió, un embat de vida, que va més enllà del que, amb tanta mediocritat, un taller o una fàbrica poden reproduir en sèrie, en motlle, mancats de nervi.
No hi havia dubte, era una escultura del gran Ismael Smith! Sí, el dandi i homosexual artista català elogiat per Eugeni d’Ors com un dels pioners del Noucentisme. I, més tard, exiliat voluntàriament als Estats Units després de la seva aventura parisenca on, a banda de comprar-se corbates de seda, va posar-se à la page de les avantguardes dels seus col·legues com Picasso i la colla barcelonina del Guaiaba. Com no reconèixer aquesta força torbadora de les peces del genial escultor? Aquí, a inicis del segle XX, no hi havia ningú que s’atrevís a fer retrats on els trets individuals dels retratats es deformessin en clau tan expressionista, dotant-los d’una energia vigorosa i paorosa talment fossin miratges grotescos d’ells mateixos. Això només ho podia fer un, l’Ismael Smith.
Però què renoi feia aquell cap de quasi 60 centímetres mig amagat a terra? Com havia anat a parar en aquell racó del mercat que cada dimecres al matí, ben d’hora, visitava a la recerca d’alguna adquisició per treure’s uns quants calerons per anar fent el jornal? Si les peces parlessin, pensava tot sovint, la d’històries rocambolesques que ens explicarien. Li va costar asserenar-se, fer baixar la tensió del moment, i va preguntar al venedor el preu com si res. L’home va contestar amb una xifra baixa, impròpia d’un gran escultor com ell –dels millors de l’època–, i que volia dir una cosa clara: el venedor no tenia ni idea de la joia que tenia a tocar dels peus.
Mirant amb discreció al voltant, per tal de si podia trobar possible competència, en Manel va somriure en veure el camp lliure, i va oferir-li la quantitat indicada sense ni tan sols demanar-li descompte (com gairebé sempre feia, atès que, com és sabut, als Encants res té el preu indicat sinó que una de les gràcies és jugar a l’oferta i la contraoferta). Amb només una bossa blava de l’Ikea que de vegades duia a sobre quan agafava rampoines voluminoses, en Manel va allunyar-se del camp de batalla d’objectes i curiosos, i va anar fent xino-xano amb cura fins a un banc a tocar de la sempre inacabada Plaça de les Glòries. Ell sí que hi estava, a la glòria!
Va ser aleshores, en aquell moment de seure i obrir la bossa, que va poder gaudir de la certesa que era tenir davant dels seus ulls una magnífica testa del mestre Smith! El guix mostrava un home de mitjana edat, amb arrugues al front, les galtes prominents i l’ombra dels ulls i les trames dels cabells pintades amb uns lleus colors blavosos que li atorgaven uns aires irreals, genials. Llavors va recordar que, de vegades, Smith encarregava a alguns amics d’ofici que col·laboressin amb ell com, per exemple, Zuloaga, el qual va il·luminar alguns dels seus fràgils guixos. Però encara tenia un dubte, qui era el retratat? No en tenia ni idea. Li caldria investigar una mica.
Per sort, al seu pis tenia una copiosa biblioteca de llibres d’art que havia anat arreplegant i comprant amb els anys d’ofici, i que venien a formar el seu corpus d’obra on, per descomptat, no hi podia faltar un volum monogràfic dedicat a l’estimat Smith. En obrir el catàleg per les primeres planes, els dubtes es van esclarir. Una fotografia en blanc i negre mostrava tan il·lustre testa amb un text a sota on es llegia: “Busto de Enric Prat de la Riba (paradero desconocido)”. En efecte, aquesta i altres peces del taller de l’artista, situat al Barri Gòtic, van desaparèixer en els tumults de la Guerra (In)civil. I el cap del President de la Mancomunitat de Catalunya era una de les més notables pèrdues.
Doncs vet aquí que no, que passats més de vuitanta anys, la peça havia estat perduda però ara ja no; estava al seu pis petit situat al cor de l’Eixample dret. Qui en devia ser l’antic propietari? Com havia anat a parar en un lloc tan terrenal com els Encants, aquesta peça digna de museu? Aquestes i d’altres qüestions l’assaltaven en aquest moment dolç, amb regust de victòria; alhora que també es barrejaven qüestions sobre temes no tan elevats com, per exemple: quant en podria demanar si la vengués a una venerable institució? Tenia clar que la peça era meravellosa i de gran valor historicoartístic. Però ell, per sobre de tot, era comercial freelance i bé s’havia de guanyar les garrofes (com deia el bo del pintor Jaume Mercadé). Sens dubte aquí tenia un problema. La mitjana de peces amb les quals es barallava eren quincalla per a subhastes i brocanters, però aquesta escultura era insigne, majúscula, i requeria un contacte més potent que tingués tractes amb museus i institucions importants del país.
Troballes com aquesta passen una vegada cada deu anys i calia treballar de pressa.
De nit se li va fer la llum, va pensar en en Joaquim, que tenia botiga a Gràcia. En Joaquim era col·lega seu de feia anys i, precisament, no feia gaire, li havia dedicat una exposició monogràfica al dandi Smith amb el bo i millor de la seva obra gràfica, formada per dibuixos i gravats estrafolaris però genials. L’endemà l’aniria a veure. Fotografiaria bé la peça i la hi ensenyaria, per veure què en podrien fer. Cap a les 10 hores del matí ja era a la botiga del seu amic antiquari, un espai que barrejava peces d’alta època amb d’altres de tipus etnogràfic, això sense descuidar una galeria dedicada al món del paper, que el transformava en un dels pocs especialistes en la matèria. Ambdós van reconèixer que havia estat una trobada excepcional, i després de fer un forat a l’agenda per veure la peça in situ, van creure que de seguida caldria tirar endavant la redacció d’un estudi sobre la història i vicissituds de l’obra. Troballes com aquesta passen una vegada cada deu anys i calia treballar de pressa. Les institucions del país tenien uns pressupostos limitats. Gairebé no comptaven amb inversions per a adquisicions i en acostar-se el calendari electoral calia bellugar-se veloç com un guepard. Els primers contactes amb alguns museus d’àmbit nacional es van iniciar però, sorprenentment, la resposta no va ser l’esperada i va quedar en via morta. En Manel se’n feia creus que una peça com aquesta, la del President de la Mancomunitat, perduda durant tant de temps, no despertés la sensibilitat de les autoritats competents. Tanmateix, no va desesperar, i al cap de pocs dies es va animar quan en Joaquim va trucar-lo per informar-lo que havien rebut una trucada del Museu d’Història; que havien rebut els informes i que havien copsat la rellevància de la trobada, i que volien veure la peça físicament. Aleshores, en Manel va portar la testa a la botiga del seu amic i després de deixar estipulades les condicions de venda –qüestió no menor perquè alguna vegada havia tingut males experiències davant d’altres col·legues que havien passat a ser traïdors perquè, hom sap, les paraules sovint volen davant dels diners–, va esperar amb paciència les bones noves del seu soci; notícies que no van trigar gaire. Els del museu van empal·lidir davant la ferotge testa de Smith que, bruta com estava encara amb la pols, tal com s’havia trobat, li donava una imatge encara més decrèpita i venerable. Estaven interessats. La comprarien, tan aviat com es reunissin amb els del Patronat i es valoressin les diverses opcions en funció dels migrats pressupostos. En Manel va brindar amb cava. Feia unes setmanes d’aquella feliç trobada als Encants i ara sabia que en qüestió de mesos, aquella relíquia tornaria a ser a un lloc digne de l’alçada artística del retratat i del seu creador.
La vida de comprador freelance de vegades et dóna aquestes satisfaccions. La grisor del dia a dia i l’estretor dels temps actuals ens ofeguen moltes jornades però, vés a saber, sigui per qüestió d’estadística, per un cúmul de factors, com la bona mirada (“l’ull” que en diu l’Arnau, un altre bon amic, antiquari) o, senzillament, per la casualitat d’estar en el lloc i el moment oportú, de vegades un cop de sort ens pot canviar temporalment la vida. No, el Manel no es va fer ric, ni multimilionari. Per desgràcia en aquest petit país els grans talents molt sovint no es valoren prou com es mereixen. Aquesta mateixa peça en un altre estat nord-europeu s’hauria venut tranquil·lament per un zero més del que es va fer aquí; però no tot són els diners. La satisfacció que li va donar a en Manel portar el seu fill petit al Museu d’Història un dissabte a la tarda a finals d’octubre, i explicar-li que l’home amb gest seriós arrufant el nas, era una peça que havia passat per les seves mans feia tan poquet, i que havia estat creada per un artista boig genial i que representava un capitost i polític, li va donar una sensació de gaudi i de felicitat que no es tradueix en diners ni amb res d’aquest món. La feina, quan és viscuda amb passió, no és feina, és un plaer.
* Aquesta història està basada en fets reals. L’autor, però, ha canviat els noms dels seus protagonistes. Si voleu gaudir de l’escultura, ho podeu fer adreçant-vos al Museu d’Història de Catalunya, a les sales d’història del segle XX.
por Ricard Mas | Jul 29, 2020 | Artículos, home
No lo podía creer. Tantos años removiendo entre los Encants Vells, pero Manel estaba seguro: nunca había hecho una pescada como ésta. Sus ojos sabios, acostumbrados a batallas por razones alimenticias, con el tiempo se habían ido afinando hasta extremos inconfesables.
Por otra parte, su curiosidad innata y la memoria fotográfica supongo que debían hacer el resto. Ese día, sin duda, era su día.
Retrato de Enric Prat de la Riba (1917) por Ismael Smith. Imagen alterada mediante dreamdrugs, by Ramon Blanquer.
Entre un lote de revistas subidas de tono esparcidas por el suelo, una decena de vinilos de la época de Emili Vendrell, unas jarras pequeñas de calamina de aires tardomodernistas dispuestas en frágil equilibrio sobre un alto sifonier de chapa de los años treinta, se dejó entrever una cabecita de yeso grisáceo con una frente arrugada y una mirada potente y penetrante, que enseguida le hizo detener la búsqueda.
Cuando esto ocurre –y no es muy a menudo– es porque la pieza visionada transmite una especie de pulsión, un embate de vida, que va más allá de lo que, con tanta mediocridad, un taller o una fábrica pueden reproducir en serie, en molde, faltos de nervio.
No había duda, ¡era una escultura del gran Ismael Smith! Sí, el dandy y homosexual artista catalán elogiado por Eugeni d’Ors como uno de los pioneros del Novecentismo. Y, más tarde, exiliado voluntariamente en los Estados Unidos después de su aventura parisina donde, además de comprarse corbatas de seda, se puso à la page de las vanguardias de sus colegas como Picasso y el grupo barcelonés del Guayaba. ¿Como no reconocer esta fuerza turbadora de las piezas del genial escultor? Aquí, a inicios del siglo XX, no había nadie que se atreviera a hacer retratos donde los rasgos individuales de los retratos se deformaran en clave tan expresionista, dotándolos de una energía vigorosa y pavorosa como si fueran espejismos grotescos de ellos mismos. Esto sólo lo podía hacer uno, Ismael Smith.
Pero ¿qué caramba hacía esa cabeza de casi 60 centímetros medio escondida en el suelo? ¿Como había ido a parar a aquel rincón del mercado que cada miércoles por la mañana, muy temprano, visitaba en busca de alguna adquisición para sacarse unos eurillos para ir haciendo el jornal? Si las piezas hablaran, pensaba a menudo, la de historias rocambolescas que nos explicarían. Le costó serenarse, hacer bajar la tensión del momento, y preguntó al vendedor el precio como si nada. El hombre contestó con una cifra baja, impropia de un gran escultor como él –de los mejores de la época–, y que significaba una cosa clara: el vendedor no tenía ni idea de la joya que tenía bajo los pies.
Mirando con discreción alrededor, a ver si podía encontrar posible competencia, Manel sonrió al ver el campo libre, y le ofreció la cantidad indicada sin siquiera pedirle descuento (como casi siempre hacía, dado que, como es sabido, en los Encants nada tiene el precio indicado sino que una de las gracias es jugar a la oferta y la contraoferta). Con sólo una bolsa azul de Ikea que a veces llevaba encima cuando cogía trastos voluminosos, Manel se alejó del campo de batalla de objetos y curiosos, y fue tirado tranquilamente con cuidado hasta un banco a junto a la siempre inacabada Plaza de las Glorias. ¡Él sí que estaba en la gloria!
Fue entonces, en aquel momento de sentarse y abrir la bolsa, que pudo disfrutar de la certeza de tener ante sus ojos ¡una magnífica testa del maestro Smith! El yeso mostraba un hombre de mediana edad, con arrugas en la frente, las mejillas prominentes y la sombra de los ojos y las tramas del pelo pintadas con unos leves colores azulados que le otorgaban unos aires irreales, geniales. Entonces recordó que, en ocasiones, Smith encargaba a algunos amigos de oficio que colaboraran con él como, por ejemplo, Zuloaga, que iluminó algunos de sus frágiles yesos. Pero aún tenía una duda, ¿quién era el retratado? No tenía ni idea. Habría que investigar un poco.
Por suerte, en su piso tenía una copiosa biblioteca de libros de arte que había ido recogiendo y comprando con los años de oficio, y que venían a formar su corpus de obra donde, por supuesto, no podía faltar un volumen monográfico dedicado al estimado Smith. Al abrir el catálogo por las primeras páginas, las dudas se aclararon. Una fotografía en blanco y negro mostraba tan ilustre testa con un texto debajo donde se leía: «Busto de Enric Prat de la Riba (paradero desconocido)». En efecto, esta y otras piezas del taller del artista, en el Barrio Gótico, desaparecieron en los tumultos de la Guerra (In)civil. Y la cabeza del Presidente de la Mancomunidad de Cataluña era una de las más notables pérdidas.
Pues he aquí que no, que pasados más de ochenta años, la pieza había estado perdida pero ahora ya no; estaba en su piso pequeño situado en el corazón del Eixample derecho. ¿Quién sería el antiguo propietario? ¿Como había ido a parar a un lugar tan terrenal como los Encants, esta pieza digna de museo? Estas y otras cuestiones le asaltaban en este momento dulce, con sabor a victoria; al tiempo que también se mezclaban cuestiones sobre temas no tan elevados como, por ejemplo: ¿cuánto podría pedir si la vendiera a una venerable institución? Tenía claro que la pieza era maravillosa y de gran valor histórico-artístico. Pero él, por encima de todo, era comercial freelance y bien tenía que ganarse el pan (como decía el bueno del pintor Jaume Mercadé). Sin duda aquí tenía un problema. La media de piezas con las que se peleaba eran baratijas para subastas y anticuarios, pero esta escultura era insigne, mayúscula, y requería un contacto más potente que tuviera tratos con museos e instituciones importantes del país.
Hallazgos como éste pasan una vez cada diez años y había que trabajar deprisa.
De noche se le hizo la luz, pensó en Joaquín, que tenía tienda en Gracia. Joaquim era colega suyo hacía años y, precisamente, no hacía mucho, le había dedicado una exposición monográfica al dandy Smith con lo mejor de su obra gráfica, formada por dibujos y grabados estrafalarios pero geniales. Al día siguiente iría a verle. Fotografiaría bien la pieza y se la enseñaría, para ver qué podrían hacer. Hacia las 10 horas de la mañana ya estaba en la tienda de su amigo anticuario, un espacio que mezclaba piezas de alta época con otros de tipo etnográfico, eso sin descuidar una galería dedicada al mundo del papel, que lo transformaba en uno los pocos especialistas en la materia. Ambos reconocieron que había sido un encuentro excepcional, y después de hacer un hueco en la agenda para ver la pieza in situ, creyeron que enseguida habría que sacar adelante la redacción de un estudio sobre la historia y vicisitudes de la obra. Hallazgos como éste pasan una vez cada diez años y había que trabajar deprisa. Las instituciones del país tenían unos presupuestos limitados. Casi no contaban con inversiones para adquisiciones y al acercarse el calendario electoral había que moverse veloz como un guepardo. Los primeros contactos con algunos museos de ámbito nacional se iniciaron, pero, sorprendentemente, la respuesta no fue la esperada y quedó en vía muerta. Manuel no daba crédito a que una pieza como ésta, la del Presidente de la Mancomunidad, perdida durante tanto tiempo, no despertara la sensibilidad de las autoridades competentes. Sin embargo, no desesperó, y en pocos días se animó cuando Joaquim le llamó para informarle de que habían recibido una llamada del Museo de Historia; que habían recibido los informes y que habían captado la relevancia del encuentro, y que querían ver la pieza físicamente. Entonces Manel llevó la testa a la tienda de su amigo y después de dejar estipuladas las condiciones de venta –cuestión no menor porque alguna vez había tenido malas experiencias frente a otros colegas que habían pasado a ser traidores porque, uno sabe, las palabras a menudo vuelan ante el dinero–, esperó con paciencia las buenas nuevas de su socio; noticias que no tardaron mucho. Los del museo palidecieron ante la feroz testa de Smith que, sucia como estaba todavía con el polvo, tal como se había encontrado, le daba una imagen aún más decrépita y venerable. Estaban interesados. La comprarían, tan pronto como se reunieran con los del Patronato y se valoraran las diversas opciones en función de los magros presupuestos. Manuel brindó con cava. Hacía unas semanas de aquel feliz encuentro en los Encants y ahora sabía que en cuestión de meses, aquella reliquia volvería a estar en un lugar digno de la altura artística del retrato y de su creador.
La vida de comprador freelance a veces te da estas satisfacciones. La mediocridad del día a día y la estrechez de los tiempos actuales nos ahogan muchas jornadas pero, a saber, sea por cuestión de estadística, por un cúmulo de factores, como la buena mirada («el ojo» que dice Arnau, otro buen amigo, anticuario) o, sencillamente, por la casualidad de estar en el lugar y el momento oportuno, a veces un golpe de suerte nos puede cambiar temporalmente la vida. No, Manuel no se hizo rico, ni multimillonario. Por desgracia en este pequeño país los grandes talentos muy a menudo no se valoran tanto como se merecen. Esta misma pieza en otro estado norte europeo debería haberse vendido tranquilamente por un cero más de lo que hizo aquí; pero no todo es el dinero. La satisfacción que le dio a Manel llevar a su hijo pequeño al Museo de Historia un sábado por la tarde a finales de octubre, y explicarle que el hombre con gesto serio frunciendo el ceño, era una pieza que había pasado por sus manos hacía tan poco, y que había sido creada por un artista loco genial y que representaba a un mandamás y político, le dio una sensación de disfrute y de felicidad que no se traduce en dinero ni con nada de este mundo . El trabajo, cuando se vive con pasión, no es trabajo, es un placer.
* Esta historia está basada en hechos reales. El autor, sin embargo, ha cambiado los nombres de sus protagonistas. Si deseáis disfrutar de la escultura, podéis hacerlo dirigiéndoos al Museo de Historia de Cataluña, a las salas de historia del siglo XX.
por Ricard Mas | Jul 27, 2020 | Artículos, home
Acostumbro a desayunar en Casa Alfonso de la calle Llúria de Barcelona. Viví muy cerca de allí, y enseguida me acostumbré a esta taberna antigua que te recibe con las patas de jamón colgadas del techo, como bailarinas invertidas del Crazy Horse.
Me gustan sus mesas de mármol blanco, que contrastan con los cafés con leche servidos en vaso de cristal, y sus sabrosos bocadillos. Entre los camareros, sobresalía Joaquín, un hombre recio de verbo suelto que se parecía a Pedro Picapiedra. Nunca estaba contrariado o al menos lo simulaba bien, con sus bromas de maño y su sonrisa de bonachón.
Vincent van Gogh, La Méridienne ou La sieste, 1889. Musée d’Orsay, París.
Hace semanas regresé a Casa Alfonso después del paréntesis del confinamiento. Al entrar, ya noté que aquello no era lo mismo. Unas mamparas de metacrilato separaban las mesas como si estuviésemos en una sucursal bancaria, mucho gel y poco jamón: la nueva normalidad le llaman. Al pagar pregunté si mi amigo estaba en casa debido a un ERTE, y con voz muy baja me comunicaron que Joaquín había fallecido a principios de marzo victima del coronavirus.
Al salir pensé en todos los joaquines que se ha llevado esta peste negra. Pensé en amigos, como Juan, conservador del Museo del Prado, que fue a un hospital y no lo pudieron ingresar y murió aquella misma noche, solo en casa. Recordé a la madre de uno de mis mejores amigos que falleció en plena pandemia y que no llegué a conocer. Me acordé de mi amigo Jaime, secuestrado en una residencia de ancianos sin sus libros ni sus puros. ¿Cuántas personas se fueron solas entre médicos y enfermeras que parecían astronautas, sin poderse despedir? Nadie pudo cerrar bien el doloroso círculo del duelo.
También pienso en los que lo han padecido, amigos y conocidos, con la congoja de no saber qué pasará o qué secuelas les quedarán, quizá para siempre. También pensé en los sanitarios, los que han estado en primera línea desprotegidos, en los que han enfermado y en los que han muerto, y en los que han trabajado a destajo sin recursos, también en los políticos desorientados con sus rostros de miedo, en los maestros que han reconvertido diligentemente las aulas en nubes virtuales. A todos ellos no hay que aplaudirles tanto sino más bien valorar su esfuerzo sobrehumano, y sobretodo pagarles mejor: no hay mejor reconocimiento que un sueldo digno.
No sabemos qué será de nosotros ni del mundo, no dentro de un año sino en setiembre.
El verano es el simulacro de la felicidad, y para ser feliz hay que tener futuro. Estamos perdidos en medio del océano mientras aún no ha remitido la tormenta, y no sabemos donde vamos: no vemos ni la costa de día, ni faros en la noche oscura. Pero hay algo hermoso en el vértigo que supone vivir el carpediem de Horacio. Disfrutar del momento y no preocuparnos demasiado por lo que vendrá después porque nadie sabe nada; no sabemos qué será de nosotros ni del mundo, no dentro de un año sino en setiembre. Sigo pensando que el virus nos dejará cuando él quiera, no cuando nosotros queramos. La gran paradoja es ésta: un patógeno anda suelto y la humanidad tecnológica y soberbia es incapaz de controlarlo; la peste en tiempos modernos. Se irá como llegó, sin avisar. Los virus se parecen mucho a nosotros: nacen, se reproducen y mueren. Simples organismos son.
Mientras, el mundo va avanzando o mejor mutando, lentamente, como siempre. Sueño en volver al ayer y me equivoco. El ayer no volverá. Es la sombra de un recuerdo tan lejano como feliz: nostalgia. Refugiémonos en la cultura como salvavidas, en los libros que todo lo contienen, en la música como camino a la emoción, en el arte para comprender mundos perdidos.
Este es mi último articulo en el Mirador de les Arts. De momento. Sé que aquí está mi casa y Ricard Mas siempre me deja la puerta abierta. Ha sido un gusto escribir para un amigo, para ustedes. ¡Feliz verano (no es ironía) y mucha suerte (que la necesitaremos)!
por Ricard Mas | Jul 27, 2020 | Artículos, home
El ciclo Noches de Verano de CaixaForum se ha transformado y tiene lugar exclusivamente online, con propuestas de artes escénicas que reivindican la capacidad transformadora del arte. El miércoles 29, a las 20 horas, se presenta una nueva versión de Las Muchísimas, el proyecto de la compañía Mariantònia Oliver.
¿Qué pasa cuando reúnes en un escenario una decena de mujeres de cierta edad que no son bailarinas profesionales? «Pueden explotar muchos contenidos, hay tantas diferencias y tanto en común», dice la coreógrafa mallorquina. «Las Muchísimas habla del vigor y la belleza que tenemos las mujeres a partir de los 60 años, de nuestra vigencia», añade Oliver.
Las Muchísimas.
El espectáculo de título superlativo tira del hilo del relato que inició con Las Muchas (2012); en aquella ocasión colaboró con mujeres de 70 a 87 años, para reflexionar sobre la identidad común y la fragilidad de las personas que, a pesar de estar invisibilizadas por la edad y sus cuerpos no normativos, se sienten vivas y lo demuestran bailando. El clamor por la diversidad y el enfoque social sigue presente –de hecho, el trabajo con personas mayores, personas con diversidades funcionales y colectivos en riesgo de exclusión social es una de las líneas de su compañía–, pero Oliver considera que Las Muchísimas es un «proyecto artístico» más que una reivindicación.
«Mujeres no profesionales, pero lo suficientemente valientes como para exponerse y enfrentarse a un trabajo con el cuerpo».
El registro sonoro juega un papel fundamental en la obra. Por un lado, oímos la música de Joana Gomila, que es fruto de la colaboración estrecha con la coreógrafa, y por el otro, los jadeos y las palabras de las artistas que participan, mujeres mallorquinas, catalanas y eslovenas que Oliver ha conocido y seleccionado en talleres; las describe como «mujeres no profesionales, pero lo suficientemente valientes como para exponerse y enfrentarse a un trabajo con el cuerpo».
Las Muchísimas ha girado por Europa y se ha visto en festivales como el OFF de Aviñón y el Namur en Mai, en Bélgica. Tiene un formato teatral –con hasta 17 intérpretes sobre el escenario– pero también se ha realizado una adaptación más ligera y de calle, que se presentó en el metro de Barcelona en el marco del Grec 2019. Este último formato es escogido para el CaixaForum, y tendrá lugar en un rincón emblemático del museo, ante el mural de Sol LeWitt: «Bailamos nuestra pieza teniendo en cuenta el movimiento del mural, es un telón de fondo que vibra, es muy potente, hay momentos de mucha energía», concluye Oliver.
por Ricard Mas | Jul 27, 2020 | Article, Home
The Summer Nights at CaixaForum have changed and are now taking place exclusively on line, offering a range of performing arts which reclaim the transformative capacity of art. On Wednesday 29 July at 8pm there is a new version of Las Muchísimas, a project of the Mariantònia Oliver company.
What happens when you bring together on the stage a dozen women of a certain age who are not professional dancers? “They can exploit a lot of content, there are as many differences as there are things in common”, say Mallorcan choreographer Oliver. «Las Muchísimas is about the vigour and beauty of women over 60”, she adds.
Las Muchísimas.
This show with the superlative title continues the thread of a story which began with Las Muchas (2012), in which women between 70 and 87 years old took part to reflect on the common identity and fragility of people who, despite being invisibilised because of their age and their non-standard bodies, feel alive and show it by dancing. The call for diversity and the social focus remain present in this new work – in fact working with older people, with functional diversity and groups at risk of social exclusion is one of the lines of the company – but Oliver considers that Las Muchísimas is an “artistic project” more than an act of vindication.
«Non-professional but brave women exposing themselves to and confronting work with their bodies».
The soundtrack plays a fundamental role in the work. On the one hand we hear the music of Joana Gomila, which is the result of a close working relationship with the choreography, and on the other the panting and the words of the artists taking part: Mallorcan, Catalan and Slovenian women who Oliver got to know and select in her workshops. She describes them as non-professional women who are brave enough to expose themselves to and confront working with their bodies”.
Las Muchísimas has toured Europe and has been see in festivals such as the OFF in Avignon and the Namur in May festival, Belgium. With a theatre-style format – and up to 17 people on the stage – there is also a lighter adaptation for street performances, which was presented in the Barcelona metro as part of the Grec festival in 2109. This latter format is that chosen for the CaixaForum performance, which will take place in a corner of the museum, in front of the mural by Sol LeWitt: «We dance our piece with the movement in the mural in mind; it is a quivering backdrop, really powerful, there are moments of really high energy”, says Oliver.
por Ricard Mas | Jul 27, 2020 | Articles, home
El cicle Nits d’Estiu del CaixaForum s’ha transformat i té lloc exclusivament online, amb propostes d’arts escèniques que reivindiquen la capacitat transformadora de l’art. Dimecres 29, a les 20 hores, es presenta una nova versió de Las Muchísimas, el projecte de la companyia Mariantònia Oliver.
Què passa quan reuneixes en un escenari una desena de dones d’una certa edat que no són ballarines professionals? «Poden explotar molts continguts, hi ha tantes diferències i tant de comú», diu la coreògrafa mallorquina. «Las Muchísimas parla del vigor i la bellesa que tenim les dones a partir dels 60 anys, de la nostra vigència», afegeix Oliver.
Las Muchísimas.
L’espectacle de títol superlatiu estira el fil del relat que va iniciar amb Las Muchas (2012); llavors va col·laborar amb dones dels 70 als 87 anys, per reflexionar sobre la identitat comuna i la fragilitat de les persones que, tot i estar invisibilitzades per l’edat i els seus cossos no normatius, se senten vives i ho demostren ballant. El clam a la diversitat i l’enfocament social segueix present –de fet, el treball amb persones grans, persones amb diversitats funcionals i col·lectius de risc d’exclusió social és una de les línies de la seva companyia–, però Oliver considera que Las Muchísimas és un «projecte artístic» més que una reivindicació.
«Dones no professionals, però prou valentes com per exposar-se i enfrontar-se a un treball amb el cos».
El registre sonor juga un paper fonamental a l’obra. D’una banda, hi sentim la música de Joana Gomila, que és fruit de la col·laboració estreta amb la coreògrafa, i de l’altra, els alenars i les paraules de les artistes que hi participen, dones mallorquines, catalanes i eslovenes que Oliver ha conegut i seleccionat en tallers; les descriu com a «dones no professionals, però prou valentes com per exposar-se i enfrontar-se a un treball amb el cos».
Las Muchísimas ha girat per Europa i s’ha vist en festivals com l’OFF d’Avinyó i al Namur en Mai, a Bèlgica. Té un format teatral –amb fins a 17 intèrprets sobre l’escenari– però també se n’ha fet una adaptació més lleugera i de carrer, que es va presentar al metro de Barcelona en el marc del Grec 2019. Aquest darrer format és l’escollit per al CaixaForum, i tindrà lloc en un racó emblemàtic del museu, davant del mural de Sol LeWitt: «Ballem la nostra peça tenint en compte el moviment del mural, és un teló de fons que vibra, és molt potent, hi ha moments de molta energia», conclou Oliver.
por Ricard Mas | Jul 27, 2020 | Articles, home
Acostumo a esmorzar a Casa Alfonso del carrer Llúria de Barcelona. Vaig viure molt a prop d’allà, i de seguida em vaig acostumar a aquesta taverna antiga que et rep amb les potes de pernil penjades del sostre, com ballarines invertides del Crazy Horse.
M’agraden les seves taules de marbre blanc, que contrasten amb els cafès amb llet servits en got de vidre, i els seus saborosos entrepans. Entre els cambrers, sobresortia Joaquín, un home fort àgil de paraula que s’assemblava a Pedro Picapedra. Mai estava contrariat o al menys ho simulava bé, amb les seves bromes d’aragonès i el seu somriure de bon jan.
Vincent van Gogh, La Méridienne ou La sieste, 1889. Musée d’Orsay, París.
Fa setmanes vaig tornar a Casa Alfonso després del parèntesi del confinament. En entrar, ja vaig notar que allò no era el mateix. Unes mampares de metacrilat separaven les taules com si estiguéssim en una sucursal bancària, molt de gel i poc pernil: la nova normalitat en diuen. En pagar vaig preguntar si el meu amic era a casa a causa d’un ERTO, i amb veu molt baixa em van comunicar que Joaquín havia mort a principis de març víctima del coronavirus.
En sortir vaig pensar en tots els joaquines que s’ha endut aquesta pesta negra. Vaig pensar en amics, com Juan, conservador del Museu del Prado, que va anar a un hospital i no el van poder ingressar i va morir aquella mateixa nit, sol a casa. Vaig recordar la mare d’un dels meus millors amics que va morir en plena pandèmia i que no vaig arribar a conèixer. Em vaig recordar del meu amic Jaime, segrestat en una residència d’avis sense els seus llibres ni els seus purs. Quantes persones se’n van anar soles entre metges i infermeres que semblaven astronautes, sense poder-se acomiadar? Ningú va poder tancar bé el dolorós cercle del dol.
També penso en els que l’han patit, amics i coneguts, amb l’angoixa de no saber què passarà o quines seqüeles els quedaran, potser per sempre. També vaig pensar en els sanitaris, els que han estat en primera línia desprotegits, en els que han emmalaltit i en els que han mort, i en els que han treballat a preu fet sense recursos, també en els polítics desorientats amb els seus rostres de por, en els mestres que han reconvertit diligentment les aules en núvols virtuals. A tots ells cal no aplaudir-los tant sinó més aviat valorar el seu esforç sobrehumà, i sobretot pagar-los millor: no hi ha millor reconeixement que un sou digne.
No sabem què serà de nosaltres ni del món, no d’aquí a un any sinó al setembre.
L’estiu és el simulacre de la felicitat, i per ser feliç cal tenir futur. Estem perduts enmig de l’oceà mentre encara no ha remès la tempesta, i no sabem on anem: no veiem ni la costa de dia, ni fars en la nit fosca. Però hi ha alguna cosa bella en el vertigen que suposa viure el carpediem d’Horaci. Gaudir del moment i no preocupar-nos massa pel que vindrà després perquè ningú no sap res; no sabem què serà de nosaltres ni del món, no d’aquí a un any sinó al setembre. Segueixo pensant que el virus ens deixarà quan ell vulgui, no quan nosaltres vulguem. La gran paradoxa és aquesta: un patogen vaga lliure i la humanitat tecnològica i supèrbia és incapaç de controlar-lo; la pesta en temps moderns. Se n’anirà com va arribar, sense avisar. Els virus s’assemblen molt a nosaltres: neixen, es reprodueixen i moren. Simples organismes són.
Mentrestant, el món va avançant o millor mutant, lentament, com sempre. Somnio amb tornar a l’ahir i m’equivoco. L’ahir no tornarà. És l’ombra d’un record tan llunyà com feliç: nostàlgia. Refugiem-nos en la cultura com a salvavides, en els llibres que tot ho contenen, en la música com a camí a l’emoció, en l’art per comprendre mons perduts.
Aquest és el meu últim article al Mirador de les Arts. De moment. Sé que aquí està la meva casa i el Ricard Mas sempre em deixa la porta oberta. Ha estat un gust escriure per a un amic, per a vostès. Bon estiu (no és ironia) i molta sort (que la necessitarem)!
por Ricard Mas | Jul 23, 2020 | Artículos, home
Aquella noche Denise Sandell apareció por sorpresa en el hall del hotel donde estábamos todos reunidos. Dijo que había llegado desde Nueva York con su viejo descapotable después de una larga jornada conduciendo sin parar.
Enseguida se sentó con nosotros y empezó a relatarnos la historia de su encuentro con Salvador Dalí allá por el año 1969, y cómo éste había visto en ella al doble de Marilyn. En los ojos relucientes de la provecta mujer que nos hablaba, todavía quedaba algo de aquella Esfinge camuflada de muñeca virginal en la que se había fijado el ínclito pintor de los relojes blandos.
Imagen original de autor no identificado (cortesía de Denise Sandell) alterada mediante dreamdrugs by Ramon Blanquer.
Después de amenizarnos con sus palabras, entre copas y risas, alrededor de las once, Denise nos invitó a unos cuantos a recorrer las calles de St. Petersburgo con el descapotable que había dejado aparcado a las puertas del hotel. La noche era cálida. Todas las estrellas parecían estar pendientes de nosotros y la brisa del atlántico acariciando nuestros rostros era como si los dioses nos abanicaran desde el paraíso.
Cuando volvimos al hotel, al cabo de un rato, algo inesperado había sucedido y todo el mundo empezó a comportarse de una manera extraña sin motivo aparente. William Jeffett se frotaba los ojos insistentemente a la búsqueda de fosfenos fluorescentes que pudieran cristalizar en perlas marinas. Pilar Parcerisas hablaba con un torero alucinógeno que sólo ella podía ver y balbuceaba frases inconexas que nadie podía entender. David Lomas daba saltos de alegría y decía ser Leonardo Da Vinci. Elliott King se había hecho tan pequeño como el increíble hombre menguante y sus gafas parecían dos ventanales modern style. Frédérique deambulaba desnuda con una clámide sobre los hombros y Ricard Mas bailaba un charlestón completamente solo con su gorra habitual de bateador de béisbol. El sexo de Tani era una langosta americana que me miraba desafiante. La princesa Astrid caminaba del brazo de Guillermo Tell, que había cambiado el arco y las flechas por un revólver del calibre 38. Dawn Ades gesticulaba con un solo brazo porque el otro se lo habían robado en una tienda de suvenires. Y mi buen amigo Haim Finkelstein me mostraba sus pinturas y me hablaba en hebreo y catalán al mismo tiempo. Mientras tanto, yo me emborrachaba con la refrescante agua de piel de naranja que me recordaba a mi país natal.
Al final, todos nos fuimos a dormir y nos volvimos a encontrar con Denise, que se había convertido en El Monstruo de los Sueños. Y a media voz nos dijo: «Yo no soy, como pensaba Homero, un hermano de la muerte sino más bien un hermano de la vida».
por Ricard Mas | Jul 23, 2020 | Articles, home
Aquella nit Denise Sandell va aparèixer per sorpresa al hall de l’hotel on estàvem tots reunits. Va dir que havia arribat des de Nova York amb el seu vell descapotable després d’una llarga jornada conduint sense parar.
De seguida es va asseure amb nosaltres i va començar a relatar-nos la història de la seva trobada amb Salvador Dalí allà cap a l’any 1969, i com aquest havia vist en ella el doble de Marilyn. En els ulls resplendents de la dona que ens parlava, encara quedava alguna cosa d’aquella Esfinx camuflada de nineta virginal en la qual s’havia fixat el famós pintor dels rellotges tous.
Imatge original d’autor no identificat (cortesia de Denise Sandell) alterada mitjançant dreamdrugs by Ramon Blanquer.
Després d’amenitzar-nos amb les seves paraules, entre copes i riures, al voltant de les onze, Denise ens va convidar a uns quants a recórrer els carrers de St. Petersburg amb el descapotable que havia deixat aparcat a les portes de l’hotel. La nit era càlida. Tots els estels semblaven estar pendents de nosaltres i la brisa de l’Atlàntic acariciant-nos el rostre era com si els déus ens ventaren des del paradís.
Quan vam tornar a l’hotel, al cap d’una estona, una cosa inesperada havia succeït i tothom va començar a comportar-se d’una manera estranya sense motiu aparent. William Jeffett es fregava els ulls insistentment a la recerca de fosfens fluorescents que pogueren cristal·litzar en perles marines. Pilar Parcerisas parlava amb un torero al·lucinogen que només ella podia veure i balbotejava frases inconnexes que ningú podia entendre. David Lomas feia salts d’alegria i deia ser Leonardo da Vinci. Elliott King s’havia fet tan petit com l’increïble home minvant i les seves ulleres li semblaven dos finestrals modern style. Frédérique deambulava nua amb una clàmide sobre les espatlles i Ricard Mas ballava un xarleston completament sol amb la seva gorra habitual de batedor de beisbol. El sexe de Tani era una llagosta americana que em mirava desafiadora. La princesa Astrid caminava del bracet de Guillem Tell, que havia canviat l’arc i les fletxes per un revòlver del calibre 38. Dawn Ades gesticulava amb un sol braç perquè l’altre l’hi havien robat en una botiga de souvenirs. I el meu bon amic Haim Finkelstein em mostrava les seves pintures i em parlava en hebreu i català al mateix temps. Mentrestant jo m’emborratxava amb la refrescant aigua de pell de taronja que em recordava el meu país natal.
Al final, tots ens en vam anar a dormir i vam tornar a trobar-nos amb Denise, que s’havia convertit en El Monstre dels Somnis. I a sota veu ens va dir: «Jo no sóc, com pensava Homer, un germà de la mort sinó més aviat un germà de la vida».
por Ricard Mas | Jul 22, 2020 | Crítica, home
Si enguany celebrem Sant Jordi tres mesos tard, per què no fer-ho recuperant llibres publicats poc abans del confinament? La proposta, l’aposta del Mirador, és interessant i interessada: Art trobat, d’Artur Ramon (Comanegra).
Si sou lectors habituals del Mirador de les Arts sabreu que alguns dels vint textos que conformen Art trobat van ser creats per a la secció “Històries d’antiquaris i de fames”. Però, encara que l’Artur Ramon no hagués publicat mai al Mirador, recomanaria amb igual passió la seva lectura.
Artur Ramon, antiquari i escriptor.
No cal que estigueu familiaritzats amb el món de l’art. Es tracta de vint històries bastides a l’entorn de la professió d’antiquari, un ofici en perill d’extinció que exigeix als seus membres, més que coneixements d’art, altes dosis de psicologia, instint assassí i un bri de ludopatia. Un antiquari és, abans que res, un murri que coneix l’ànima humana, amb les seves grandeses i misèries.
L’Artur Ramon, antiquari de tercera generació, és un hàbil pintor d’escenes i situacions, d’ambients, de personatges. De vegades no importa tant com acaba una història sinó el regust, el retall d’ànima humana que deixa al descobert i que, ai las! resulta que podem identificar amb massa facilitat en algun raconet interior.
L’escriptura d’Artur Ramon és molt visual, gairebé cinematogràfica. D’un cinema de sensacions i situacions, com el de Fellini o el de Buñuel. Fins i tot se’n podria fer una sèrie, del conjunt d’històries d’Art trobat.
Amb quatre pinzellades, Ramon és capaç d’esbossar un personatge, com l’Aitor, “un antiquari basc hiperbòlic, dels de la vella escola. Calb –quatre pèls encolats al crani amb gomina–, fa metre noranta, té el ventre de Buda i se subjecta els pantalons amb elàstics. Parla pels descosits i acompanya el seu discurs fent gestos amb les mans d’un pelotari”.
Els habitants de l’univers ramonià han estat caricaturitzats amb ironia i afecte, indestriables l’un de l’altre. I la seva prosa és plena de petites observacions que –als qui el coneixem una mica– expliquen l’entorn de l’autor. Per exemple, Ramon és molt amic del pintor Miquel Barceló. En una de les històries, una jove antiquària és a la seu de Mallorca i “s’endinsa en la cova de fang que Miquel Barceló va pintar: una cosmologia de pans i peixos i al mig el Crist, tot blanc, com si fos fruit d’una còpula impossible entre Floquet de Neu i una medusa”. Què en devia opinar, Barceló, d’aquesta observació? El mateix que Manolo Hugué, que afirmava que quan volia esculpir una venus li sortia una granota?
Sospito que l’autor acabarà escrivint novel·les, a la manera de la Patricia Highsmith.
I sense entrar en massa detalls, hom detecta a la majoria d’aquestes històries una sèrie de patrons, de constants: l’estafador estafat, la gent que ho aposta gairebé tot a una obra, o els fills que han de demostrar constantment la seva vàlua professional als pares (o a l’inrevés).
També s’hi endevinen algunes de les dèries de l’autor, com la seva tírria a la cuina molecular. En un sopar pantagruèlic, un antiquari i el seu client “prenen un caputxino de suquet, una solitària espardenya amb pil-pil de pernil ibèric (agermanament simbòlic de les cuines catalana, basca i andalusa), una ventresca de verat amb amanida líquida, entre altres menges extraordinàries, gustoses, excelses, i després arriba el festival de les postres: cornet de pebrot amb xocolata, homenatge a Chiapas, i el cel de Tòquio (núvol de iuzu i granissat de cedre)”. El sopar no acaba bé, i el client se’n va de Barcelona, “aquella ciutat a l’est de Manhattan on es confon l’art amb la cuina”.
Foto de Jordi Baron, que il·lustra la història «El caçador caçat».
Aquest és el novè llibre d’Artur Ramon, però el primer de narrativa. I em fa sospitar que l’autor acabarà escrivint novel·les, aneu a saber si thrillers ambientats en el mercat de l’art, a la manera de la Patricia Highsmith.
D’altra banda, cadascuna de les vint històries del llibre està il·lustrada –no sé si seria millor dir “acompanyada”– d’una fotografia en blanc i negre de Jordi Baron, antiquari de segona generació, fotògraf i expert en fotografia. El cas del Jordi és digne de llibre propi: un jove antiquari que reflexiona sobre el seu ofici no pas amb paraules, sinó amb fotografies. M’atreviria a dir que Baron és un filòsof “de” la imatge –que no pas “sobre” la imatge– i del pas del temps. Bé, en realitat som nosaltres, els que passem pel temps…
Si us agrada el món de l’art i creieu que és quelcom viu, que flueix més enllà dels magatzems dels museus, Art trobat és lectura recomanable. Si no us interessa el món de l’art però us apassionen les bones històries, aquelles que mentre llegiu es materialitzen davant dels vostres ulls, i que us descobreixen el bo i el pitjor de la condició humana, Art trobat és candidat al binge-reading.
por Ricard Mas | Jul 22, 2020 | Crítica, home
Si este año celebramos Sant Jordi tres meses tarde, ¿por qué no hacerlo recuperando libros publicados poco antes del confinamiento? La propuesta, la apuesta del Mirador, es interesante e interesada: Art trobat, de Artur Ramon (Comanegra).
Si sois lectores habituales del Mirador de les Arts sabréis que algunos de los veinte textos que conforman Art trobat (Arte encontrado) fueron creados para la sección «Historias de anticuarios y de famas». Pero, aunque Artur Ramon no hubiera publicado nunca en el Mirador, recomendaría con igual pasión su lectura.
Artur Ramon, anticuario y escritor.
No es necesario que estéis familiarizados con el mundo del arte. Se trata de veinte historias bastidas en torno a la profesión de anticuario, un oficio en peligro de extinción que exige a sus miembros, más que conocimientos de arte, altas dosis de psicología, instinto asesino y una brizna de ludopatía. Un anticuario es, ante todo, un pícaro que conoce el alma humana, con sus grandezas y miserias.
Artur Ramon, anticuario de tercera generación, es un hábil pintor de escenas y situaciones, de ambientes, de personajes. A veces no importa tanto como acaba una historia, sino el sabor, el retal de alma humana que deja al descubierto y que, ¡ay! resulta que podemos identificar con demasiada facilidad en algún rincón interior.
La escritura de Artur Ramon es muy visual, casi cinematográfica. De un cine de sensaciones y situaciones, como el de Fellini o el de Buñuel. Incluso se podría hacer una serie, del conjunto de historias de Art trobat.
Con cuatro pinceladas, Ramon es capaz de esbozar un personaje, como Aitor, «un anticuario vasco hiperbólico, de los de la vieja escuela. Calvo –cuatro pelos encolados al cráneo con gomina–, hace metro noventa, tiene el vientre de Buda y se sujeta los pantalones con elásticos. Habla por los codos y acompaña su discurso haciendo gestos con las manos de un pelotari».
Los habitantes del universo Ramon han sido caricaturizados con ironía y afecto, inseparables lo uno de lo otro. Y su prosa está llena de pequeñas observaciones que –los que lo conocemos un poco– explican el entorno del autor. Por ejemplo, Ramon es muy amigo del pintor Miquel Barceló. En una de las historias, una joven anticuaria está en la seo de Mallorca y «se adentra en la cueva de barro que Miquel Barceló pintó: una cosmología de panes y peces y en medio el Cristo, todo blanco, como si fuera fruto de una cópula imposible entre Copito de Nieve y una medusa». ¿Qué debía opinar, Barceló, de esta observación? ¿Lo mismo que Manolo Hugué, que afirmaba que cuando quería esculpir una venus le salía una rana?
Sospecho que el autor acabará escribiendo novelas a la manera de Patricia Highsmith.
Y sin entrar en demasiados detalles, se detecta en la mayoría de estas historias una serie de patrones, de constantes: el estafador estafado, la gente que lo apuesta casi todo a una obra, o los hijos que tienen que demostrar constantemente su valía profesional a los padres (o al revés).
También se adivinan algunas de las obsesiones del autor, como su ojeriza a la cocina molecular. En una cena pantagruélica, un anticuario y su cliente «toman un capuchino de suquet, una solitaria espardeña con pil-pil de jamón ibérico (hermanamiento simbólico de las cocinas catalana, vasca y andaluza), una ventresca de caballa con ensalada líquida, entre otras comidas extraordinarias, sabrosas, excelsas, y después llega el festival de los postres: cornete de pimiento con chocolate, homenaje a Chiapas, y el cielo de Tokio (nube de yuzu y granizado de cedro)». La cena no acaba bien, y el cliente se va de Barcelona, «aquella ciudad al este de Manhattan donde se confunde el arte con la cocina».
Foto de Jordi Baron, que ilustra la historia «El caçador caçat» (El cazador cazado).
Este es el noveno libro de Artur Ramon, pero el primero de narrativa. Y me hace sospechar que el autor acabará escribiendo novelas, id a saber si thrillers ambientados en el mercado del arte, a la manera de Patricia Highsmith.
Por otra parte, cada una de las veinte historias del libro está ilustrada –no sé si sería mejor decir «acompañada»– con una fotografía en blanco y negro de Jordi Baron, anticuario de segunda generación, fotógrafo y experto en fotografía. El caso de Jordi es digno de libro propio: un joven anticuario que reflexiona sobre su oficio no con palabras, sino con fotografías. Me atrevería a decir que Baron es un filósofo «de» la imagen –que no «sobre» la imagen– y del paso del tiempo. Bueno, en realidad somos nosotros, los que pasamos por el tiempo…
Si os gusta el mundo del arte y creéis que es algo vivo, que fluye más allá de los almacenes de los museos, Art trobat es lectura recomendable. Si no os interesa el mundo del arte, pero os apasionan las buenas historias, aquellas que mientras leéis se materializan ante vuestros ojos, y que os descubren lo bueno y lo peor de la condición humana, Art trobat es candidato al binge -reading.
por Ricard Mas | Jul 20, 2020 | Artículos, home
El pasado jueves 16 de julio por la noche en el patio de la fábrica Lehmann presentamos el libro de Manuel Llanas, , La Canuda i el comerç del llibre vell. Converses amb Santi Mallafré (ed. Comanegra). Era el primer acto al que asistía después de la malicia, y pasó como un soplo de aire fresco, una celebración de la vida en tiempos inciertos.
La Canuda fue una librería singular. Puerta con puerta con el Ateneo y junto a las Ramblas, se desplegaba un espacio lleno de libros al que se entraba libremente en un viaje al pasado. Montones de libros de arte convivían con atlas y manuales de cocina, y con libros de bolsillo, y primeras ediciones, y libros de alta bibliofilia que se publicaban en los catálogos que los enfermos del papel íbamos a buscar en una cámara de las maravillas, a medio camino de la sacristía y el tesoro de un templo antiguo. El parqué crujía al pasar, y hacía ese olor indescriptible, tan barcelonés, del tiempo mezclado con la humedad.
Interior de la librería Canuda.
A Santi Mallafré, propietario de la librería, –hombre de cabeza leonina, cabello y barba plateados que contrastan con su piel yodada todo el año bajo el sol de Arenys de Mar–, le gusta decir que era la librería más popular de Barcelona. Creo que era mucho más. La Canuda era una institución cultural de primer orden, un dispensario intelectual que poco tenía que ver con el cementerio de los libros que perpetró el malogrado autor de La sombra del viento.
Recién casado, cuando los libros eran mis hijos, iba a menudo a buscar las obras que había encargado en el catálogo, y al entrar en la sala ya citada te sentías como uno de los escogidos. Después fui muy a menudo, en el camino que me llevaba del trabajo a casa o viceversa, a veces diariamente. Y entre libros hablaba con Santi, y él, obsesivo del orden como es, alineaba simétricamente los libros que alguien había revuelto. Él y Ramón Gómez, su mano derecha, te hacían sentir como en casa.
A la Canuda no ibas a buscar un libro en concreto, pero acostumbrabas a salir con uno entre las manos porque que el libro te escogía a ti, movido por los hilos invisibles e inenarrables de la poética del azar. Era el territorio perfecto para los que tenemos vocación de flâneurs literarios en el sentido más estrictamente baudeleriano de la palabra. Nunca podía mirar los libros bien mientras hablábamos en las horas robadas, y siempre me quedaba con las ganas de tener más tiempo, lo mismo que me pasa ahora cuando quedo a comer con Santi y tenemos un montón de temas en común que no acabamos nunca: la literatura, el arte y la belleza, en el orden que deseéis. Si Josep Pla viviera, le escribiría un homenot a este hombre genuinamente bueno y sobre todo generoso, lleno de vida y de historias que cuenta con una gracia extraordinaria, como un galán de teatro, tal como hizo el día de la presentación, ante la admiración de la audiencia.
La Barcelona globalizada y low-cost sustituyó la Canuda por una franquicia de ropa con nombre de fruta exótica.
El 23 de noviembre de 2013, –tras sesenta y seis años–, la Canuda cerró sus puertas para siempre jamás. La Barcelona globalizada y low-cost la sustituyó por una franquicia de ropa con nombre de fruta exótica. Muchos, también nosotros, tuvimos que emigrar de Ciutat Vella por la presión del turismo, que había convertido nuestro barrio en un parque temático. Inverosímilmente, aquel mundo que hervía no hace ni seis meses tampoco es el de hoy. Hace poco paseé por el Barrio Gótico –sin pasar ni por la calle Canuda, ni por la de la Palla para no caer en el abismo de la nostalgia– y parecía que caminara por un cuadro de De Chirico: silencio y vacío que han borrado de un solo golpe, por ahora, al homo turisticus.
A medida que avanzamos por el camino de nuestra vida la memoria nos habla. Por suerte, este libro de Manuel Llanas, que recoge metódicamente las conversaciones con Santi Mallafré, cristaliza y preserva el legado de la Canuda para las próximas generaciones. Cuando no queden librerías y la cultura sea un reducto marginal, como ocurría en la Edad Media, algún lector descubrirá que en Barcelona había una librería popular, singular y emblemática, y tras él un hombre de piedra picada, de primera, que abría cada día la persiana y de los que entonces se clasificarán como especies extinguidas.
por Ricard Mas | Jul 20, 2020 | Articles, home
2020El passat dijous 16 de juliol al vespre al pati de la fabrica Lehmann vam presentar el llibre de Manuel Llanas, La Canuda i el comerç del llibre vell. Converses amb Santi Mallafré (ed. Comanegra). Era el primer acte al qual assistia després de la malvestat, i va passar com una alenada d’aire fresc, una celebració de la vida en temps incerts.
La Canuda fou una llibreria singular. Porta amb porta amb l’Ateneu i a tocar de les Rambles, es desplegava un espai ple de llibres al qual s’entrava lliurement en un viatge al passat. Piles de llibres d’art convivien amb atles i manuals de cuina, i amb llibres de butxaca, i primeres edicions, i llibres d’alta bibliofília que es publicaven en els catàlegs que els malalts del paper anàvem a cercar en una cambra de les meravelles, a mig camí de la sagristia i el tresor d’un temple antic. El parquet cruixia en passar, i feia aquella olor indescriptible, tant barcelonina, del temps barrejat amb la humitat.
Interior de la llibreria Canuda.
Al Santi Mallafré, propietari de la llibreria, -home de cap lleoní, cabell i barba platejats que contrasten amb la seva pell iodada tot l’any sota el sol d’Arenys de Mar-, li agrada dir que era la llibreria més popular de Barcelona. Crec que era molt més. La Canuda era una institució cultural de primer ordre, un dispensari intel·lectual que poc tenia a veure amb el cementiri dels llibres que perpetrà el malaguanyat autor de L’ombra del vent.
Acabat de casar, quan els llibres eren els meus fills, hi anava sovint a buscar les obres que havia encarregat al catàleg, i en entrar a la sala ja citada et senties com un dels escollits. Després hi vaig anar molt sovint, en el camí que em portava de la feina a casa o viceversa, de vegades diàriament. I entre llibres parlava amb el Santi, i ell, obsessiu de l’ordre com és, alineava simètricament els llibres que algú havia remenat. Ell i en Ramon Gómez, la seva mà dreta, et feien sentir com a casa.
A la Canuda no hi anaves a buscar un llibre en concret, però acostumaves a sortir-ne amb un entre les mans perquè el llibre t’escollia a tu, mogut pels fils invisibles i inenarrables de la poètica de l’atzar. Era el territori perfecte per als que tenim vocació de flâneurs literaris en el sentit més estrictament baudelarià del mot. Mai podia mirar els llibres bé mentre parlàvem en les hores robades, i sempre em quedava amb les ganes de tenir més temps, el mateix que em passa ara quan quedo a dinar amb el Santi i tenim un munt de temes en comú que no acabem mai: la literatura, l’art i la bellesa, en l’ordre que vulgueu. Si Josep Pla visqués, li escriuria un homenot a aquest home genuïnament bo i sobretot generós, ple de vida i d’històries que explica amb una gràcia extraordinària, com un galant de teatre, tal com va fer el dia de la presentació, davant l’admiració de l’audiència.
La Barcelona globalitzada i low-cost va substituir la Canuda per una franquícia de roba amb nom de fruita exòtica.
El 23 de novembre de 2013, –després de seixanta-sis anys–, la Canuda va tancar les seves portes per sempre més. La Barcelona globalitzada i low-cost la va substituir per una franquícia de roba amb nom de fruita exòtica. Molts, també nosaltres, vam haver d’emigrar de Ciutat Vella per la pressió del turisme, que havia convertit el nostre barri en un parc temàtic. Inversemblantment, aquell món que bullia no fa ni sis mesos tampoc és el d’avui. Fa poc vaig passejar per el Barri Gòtic –sense passar ni pel carrer Canuda, ni pel de la Palla per no caure en l’abisme de la nostàlgia– i semblava que caminés per un quadre de De Chirico: silenci i buidor que han esborrat d’un sol cop, per ara, l’homo turisticus.
A mesura que avancem pel camí de la nostra vida la memòria ens parla. Per sort, aquest llibre de Manuel Llanas, que recull metòdicament les converses amb en Santi Mallafré, cristal·litza i preserva el llegat de la Canuda per a les properes generacions. Quan no quedin llibreries i la cultura sigui un reducte marginal, com passava a l’Edat Mitjana, algun lector descobrirà que a Barcelona hi havia una llibreria popular, singular i emblemàtica, i al seu darrera un home de pedra picada, de primera, que obria cada dia la persiana i dels que llavors es classificaran com a espècies extingides.
por Ricard Mas | Jul 15, 2020 | Crítica, home
La reanudación del Teatro-Museo Dalí de Figueres, después de su cierre forzado por la COVID-19, llega marcada por la exposición temporal «¡El Surrealismo soy yo!». Paisajes fuera de tiempo.
Se exponen 12 deliciosas pequeñas telas de la etapa surrealista del pintor, procedentes de los fondos del museo, que van desde 1926 hasta 1937. Con el salto temporal de Poesía de América, de 1943, como clausura de la muestra, que evidencia la permanencia de la estética surrealista en la obra del genio ampurdanés.
Salvador Dalí, Singularidades, c. 1935. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Tal y como explicaba la directora de los Museos Dalí y comisaria de la exposición, Montse Aguer, «es el momento de reivindicar el surrealismo de Dalí». Junto a Carmen Ruíz, comisaria adjunta, escogió 12 obras, las más significativas del pintor, y partió de Hombre con la cabeza llena de nubes (1936), que es un ejemplo de «simbiosis entre el hombre y el paisaje». Así es como presentan los diversos paisajes que explican hasta qué punto Dalí fue toda una revelación para los surrealistas franceses, tal y como manifestaba André Breton en 1929 en el texto del catálogo de la exposición inicial del pintor en París: «Es tal vez con Dalí, la primera vez que las ventanas mentales abren de par en par…»
Salvador Dalí,Hombre con la cabeza llena de nubes, c. 1936. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Toda una invitación, en plena post-pandemia del COVID-19, a abrir nuestras propias ventanas mentales, dejándonos seducir por los paisajes oníricos, paranoicos, pintados a mano, enigmáticos o de invenciones imaginarias, tal como las liga el hilo conductor de la muestra. El espectador tiene la libertad absoluta de adentrarse en estas obras, y por un instante uno se puede sentir como uno de los visitantes de la galería Pierre Colle de París, donde Dalí exhibía sus obras en los años treinta, observando tela a tela, con sus pequeños detalles preciosistas, y sumergiéndonos en la búsqueda de un zapato perdido en medio del paisaje, un niño de la mano de su padre, o bien la torre roja alzándose hacia el cenit, recordando el Molino de la Torre de la familia Pichot, en el Far d’Empordà. Se invita al espectador a perderse en medio de horizontes infinitos, tomados prestados de la pintura metafísica de De Chirico, y a experimentar la melancolía espacio-temporal que tanto angustiaba a Dalí.
Salvador Dalí, El espectro del sex-appeal, c. 1934. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Es toda una propuesta de evasión avant la lettre, en estos momentos enigmáticos de nuestro presente. De hecho, para Dalí y para todos los miembros del cenáculo artístico surrealista, el universo interior de los sueños, las interpretaciones del subconsciente de Freud y Lacan, fueron una gran y maravillosa evasión.
El título de la exposición parte de una de las frases más conocidas de Dalí, que expresa cuando ha sido expulsado del grupo surrealista por André Breton, y se reivindica como la manifestación absoluta de este movimiento. De hecho, hoy, en pleno siglo XXI, el surrealismo en buena parte se identifica con su obra, él es una pieza imprescindible y trascendente de este movimiento. Sus textos son hoy claves para entender la esencia del surrealismo, su sistema de pensamiento creativo, el método paranoico-crítico.
Nunca se habían visto juntas estas 12 obras.
Se trata de un final contundente a la visita del Teatro-Museo Dalí, que muy posiblemente nos hará ver a Dalí con otros ojos. Ciertamente, tal como afirmaban las comisarias, haber desplazado algunas de las telas de sus lugares habituales, como El espectro del sex-appeal o Poesía de América, hace que las percibamos con otra mirada, y dialoguen entre ellas. Nunca se habían visto juntas estas 12 obras, tal como indicaba Aguer y posiblemente no se las vuelva a ver nunca más, 8 de las cuales han sido adquiridas por la Fundación Gala-Salvador Dalí en estos últimos años y bajo el criterio del anterior director y amigo del pintor Antoni Pitxot. Observándolas, uno percibe la angustia existencial de Dalí, que expresaba en las sombras alargadas del atardecer, la hora del crepúsculo atávico, en los cipreses böcklinianos, en las nubes de Mantegna, y las pequeñas esferas, herederas de Cranach, y el ying y el yang, reposando en el horizonte infinito.
Salvador Dalí, Estudio para «La miel es másdulce que la sangre», 1926. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Estudio para “La miel es más dulce que la sangre” (1926) contiene el inicio del periplo de la creación de su alfabeto artístico, que deviene en la base para su obra posterior, con los asnos putrefactos, la sangre, los aparatos, y la cabeza cortada en alusión a su buen amigo poeta Federico García Lorca. En Elementos enigmáticos en un paisaje (1934), o bien en Figura y drapeado en un paisaje (1935), se hace referencia a las apariciones, los fantasmas y espectros, que son en esencia simulacros, y los juegos que hacían juntos con René Crevel y Gala en Portlligat los veranos de principios de los años treinta.
La presencia de Gala es intensa como inspiración en algunas de estas obras, con la firma del pintor, como en El sentimiento de velocidad (1931), que contiene la inscripción «olive salvador Dalí», y seis de las obras expuestas están firmadas como «Gala Salvador Dalí». Singularidades (c. 1935), un óleo y collage con un reloj blando pintado por el mismo artista y superpuesto a la tela, contiene una densa carga iconográfica relacionada con el proyecto de la película La mujer surrealista para los Hermanos Max. En Paisaje pagano medio (1937) emergen las dobles imágenes, el rostro de Sigmund Freud en la parte izquierda de la pantalla, en las formas de las rocas, y la niña que salta a cuerda, que es su prima, la Carolineta, transformada en una campana. También está presente la nodriza, el niño vestido de marinero y el pensador catalán con la barretina catalana, encerrado en sí mismo, muy probablemente un elemento referente a su admirado Francesc Pujols.
Salvador Dalí, Poesía de Amèrica, 1943. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Cierra el periplo Poesía de América (1943), ya realizada desde los Estados Unidos, donde busca paisajes similares a los del Empordà en el desierto californiano, y representa el inicio del clasicismo de su surrealismo, con su inspiración en la obra de Rafael Los desposorios de la Virgen, y haciendo referencia, con el mapa de África, a los conflictos raciales que se suceden en los Estados Unidos. En sus palabras: «del reloj de la historia cuelga la vieja piel de África, metamorfosis de la llanura del Ampurdán».
Desde miles de kilómetros, Dalí seguía pensando en el Ampurdán, en su entorno natural, donde hoy podemos admirar y disfrutar de su obra, tal como fue voluntad del genio ampurdanés, cuando decidió crear su último gran objeto surrealista, el Teatro-Museo Dalí, en Figueres, un patrimonio de gran valor de país y universal. Este verano hay que redescubrir a Dalí más que nunca, para que el sueño siga viajando con toda su intensidad.
por Ricard Mas | Jul 15, 2020 | Crítica, home
La represa del Teatre-Museu Dalí de Figueres, després del seu tancament forçat per la COVID-19, arriba marcada per l’exposició temporal “El Surrealisme soc jo!”. Paisatges fora de temps.
S’hi exposen 12 delicioses petites teles de l’etapa surrealista del pintor, procedents dels fons del museu, que van des del 1926 fins el 1937. Amb el salt temporal de Poesia d’Amèrica, del 1943, com a cloenda de la mostra, que evidencia la permanència de l’estètica surrealista en l’obra del geni empordanès.
Salvador Dalí, Singularitats, c. 1935. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Tal com explicava la directora dels Museus Dalí i comissària de l’exposició, Montse Aguer, “és el moment de reivindicar el surrealisme de Dalí”. Juntament amb Carme Ruíz, comissària adjunta, va escollir 12 obres, les més significatives del pintor, i va partir d’Home amb el cap ple de núvols (1936), que és un exemple de “simbiosi entre l’home i el paisatge”. Així és com presenten els diversos paisatges que expliquen fins a quin punt Dalí fou tota una revelació per als surrealistes francesos, tal i com manifestava André Breton el 1929 en el text del catàleg de l’exposició inicial del pintor a París: “És potser amb Dalí, la primera vegada que les finestres mentals s’obren de bat a bat…”
Salvador Dalí, Home amb el cap ple de núvols, c. 1936. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Tot una invitació, en plena post-pandèmia de la COVID-19, a obrir les nostres pròpies finestres mentals, deixant-nos seduir pels paisatges onírics, paranoics, pintats a mà, enigmàtics o d’invencions imaginàries, tal com les lliga el fil conductor de la mostra. L’espectador té la llibertat absoluta d’endinsar-se en aquestes obres, i per un instant hom es pot sentir com un dels visitants a la galeria Pierre Colle de París, on Dalí exhibia les seves obres als anys trenta, tot observant tela a tela, amb els seus petits detalls preciosistes, i submergint-nos en la recerca d’una sabata perduda al bell mig del paisatge, un nen agafat de la mà del seu pare, o bé la torre vermella enfilant-se vers el zenit, recordant el Molí de la Torre de la família Pichot, a El Far d’Empordà. Es convida l’espectador a perdre’s al bell mig d’horitzons infinits, manllevats de la pintura metafísica de De Chirico, i a experimentar la malenconia espai-temporal que tant angoixava Dalí.
Salvador Dalí, L’espectre del Sex-Appeal, c. 1934. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
És tot una proposta d’evasió avant la lettre, en aquests moments enigmàtics del nostre present. De fet, per a Dalí i per a tots els membres del cenacle artístic surrealista, l’univers interior dels somnis, les interpretacions del subconscient de Freud i Lacan, foren una gran i meravellosa evasió.
El títol de l’exposició parteix d’una de les frases més conegudes de Dalí, que expressa quan ha estat expulsat del grup surrealista per André Breton, i es reivindica com la manifestació absoluta d’aquest moviment. De fet, avui, en ple segle XXI, el surrealisme en bona part s’identifica amb la seva obra, ell n’és una peça imprescindible i transcendent d’aquest moviment. Els seus textos són avui claus per entendre l’essència del surrealisme, el seu sistema de pensament creatiu, el mètode paranoic-crític.
Mai s’havien vist juntes aquestes 12 obres.
Es tracta d’un final contundent a la visita del Teatre-Museu Dalí, que molt possiblement ens farà veure Dalí amb uns altres ulls. Certament, tal com afirmaven les comissàries, haver desplaçat algunes de les teles dels seus llocs habituals, com L’espectre del sex appeal o bé Poesia d’Amèrica, fa que les copsem amb una altra mirada, i dialoguin entre elles. Mai s’havien vist juntes aquestes 12 obres, tal com indicava Aguer i possiblement no se les hi torni a veure mai més, 8 de les quals han estat adquirides per la Fundació Gala-Salvador Dalí en aquests darrers anys i sota el criteri de l’anterior director i amic del pintor Antoni Pitxot. Observant-les hom percep l’angoixa existencial de Dalí, que expressava en les ombres allargassades del cap vespre, l’hora del crepuscle atàvic, en els xiprers böcklinians, en els núvols de Mantegna, i les petites esferes, hereves de Cranach, i el ying i el yang, reposant en l’horitzó infinit.
Salvador Dalí, Estudi per a La mel és més dolça que la sang, 1926. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Estudi per a “La mel és més dolça que la sang” (1926) conté l’inici del periple de la creació del seu alfabet artístic, que esdevé la base per a la seva obra posterior, amb els ases putrefactes, la sang, els aparells, i el cap tallat en al·lusió al seu bon amic poeta Federico García Lorca. A Elements enigmàtics en un paisatge (1934), o bé a Figura i drapejat en un paisatge (1935), es fa referència a les aparicions, els fantasmes i espectres, que són en essència simulacres, i als jocs que feien plegats amb René Crevel i Gala a Portlligat els estius de principis dels anys trenta.
La presència de Gala és intensa com inspiració en algunes d’aquestes obres, amb la signatura del pintor, com en El sentiment de velocitat (1931), que conté la inscripció “olive salvador Dalí”, i sis de les obres exposades són signades com “Gala Salvador Dalí”. Singularitats (c. 1935), un oli i collage amb un rellotge tou pintat pel mateix artista i superposat a la tela, conté una densa càrrega iconogràfica relacionada amb el projecte de la pel·lícula La dona surrealista per als Germans Max. A Paisatge pagà mitjà (1937) emergeixen les dobles imatges, el rostre de Sigmund Freud a la part esquerra de la tela, en les formes de les roques, i la nena que salta a corda, que és la seva cosina, la Carolineta, transformada en una campana. També hi és present la dida, el nen vestit de mariner i el pensador català amb la barretina catalana, reclòs en sí mateix, molt probablement un element referent al seu admirat Francesc Pujols.
Salvador Dalí, Poesia d’Amèrica, 1943. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.
Tanca el periple Poesia d’Amèrica (1943), ja realitzada des dels Estats Units, on cerca paisatges similars als de l’Empordà en el desert californià, i representa l’inici del classicisme del seu surrealisme, amb la seva inspiració en l’obra de Rafael Els desposoris de la Verge, i fent referència, amb el mapa d’Àfrica, als conflictes racials que es succeeixen en els Estats Units. En les seves paraules: “del rellotge de la història penja la vella pell de l’Àfrica, metamorfosi de la plana de l’Empordà”.
Des de milers de quilòmetres, Dalí seguia pensant en l’Empordà, en el seu entorn natural, on avui, podem admirar i gaudir de la seva obra, tal com va ésser voluntat del geni empordanès, quan va decidir crear el seu darrer gran objecte surrealista, el Teatre-Museu Dalí, a Figueres, un patrimoni de gran vàlua de país i universal. Aquest estiu cal redescobrir Dalí més que mai, perquè el somni segueixi viatjant amb tota la seva intensitat.
por Ricard Mas | Jul 13, 2020 | Artículos, home
Si tuviese un perro y lo quisiera peinar, no se me ocurriría ir a una peluquería canina con mi mascota y largarme sin pagar. Si se me rompe la lavadora tampoco espero a que el operario me la arregle por la cara.
En cambio, sorprende que cuando alguien me llama diciendo que tiene un cuadro que no sabe de quién es, una vez le he dicho lo que pienso no me pregunte si me debe algo.
Norman Rockwell, Art Connoisseur, 1962.
Se conoce que mi trabajo es gratis. ¿Por qué? Antes pensaba que el trabajo intelectual, al revés del manual, no estaba valorado entre nosotros, pero no es del todo cierto cuando veo lo que pagan a algunos intelectuales por perpetrar cosas extrañas que muchas veces no entienden ni ellos mismos: sólo basta con leer los obtusos textos que escriben para las exposiciones de los museos, niebla espesa. Se trata de algo más profundo. Una atribución es una aproximación, una idea o incluso una intuición o una ocurrencia, algo muy frágil. Y lo débil no se paga. Comprendo que hay casos peores. Una amiga mía, doctora en un hospital, que luchó en primera fila contra el coronavirus, me contó que les pagaban treinta euros como complemento al sueldo por el riesgo que habían contraído: simplemente un insulto. O los maestros de escuela que en veinticuatro horas han tenido que reconvertir una escuela presencial en una virtual y lo han hecho extraordinariamente y sin rechistar, no creo que hayan tenido una bonificación por las horas extras y el esfuerzo. En un país dónde lo primero que abren son los bares y lo último las escuelas o bibliotecas, no hay nada que hacer.
Lo peor es cuando desmontas una atribución.
Volviendo a mi terreno, a mí me llaman personas que se quieren vender obras de arte. Normalmente me traslado a domicilio como un repartidor de comida rápida, pero no me pagan cuando entro porque no llevo nada en las manos. Me piden que valore las obras y no me preguntan cuánto cuesta el tiempo y el trabajo que requiere, o mejor toda una carrera, para llegar a conocer el mercado y poder dar un precio. Si eres el primero en llegar, malo, porque utilizaran tu nombre y tus precios para vendérselo a otro un poco más caro. Si llegas el último mejor, porque tendrás la oportunidad de hacer lo mismo. Darwinismo puro. Naturalmente, ni te darán las gracias, ni te llamarán para contarte lo que ha pasado. Lo peor es cuando desmontas una atribución. Por ejemplo, cuando aparece una pintura en cuyo marco hay una cartela dorada con el nombre de “Goya” y resulta que es una copia, o es falso. Nada es peor que desvelar la verdad allí donde había un deseo. Nunca recuerdo que el hombre es un animal que a menudo prefiere vivir engañado. Entonces, si dices que no es autógrafo, te miran con ojos de acero y te invitan a qué te vayas. Lo siento, pero ya me he hecho mayor y ahora sólo hablo/hago cuando me pagan como a un peluquero canino o a un operario de electrodomésticos, profesiones tan respetables como la mía, creo. Por favor, absténgase de contactar conmigo quien quiera mi opinión (si es que ésta sirve para algo) gratis. Game over.
por Ricard Mas | Jul 13, 2020 | Articles, home
Si tingués un gos i el volgués pentinar, no se m’acudiria d’anar a una perruqueria canina amb la meva mascota i marxar sense pagar. Si se m’espatlla la rentadora tampoc espero que l’operari me l’arregli per la cara.
En canvi, sorprèn que quan algú em truca dient que té un quadre que no sap de qui és, una vegada li he dit el que penso no em pregunti si em deu alguna cosa.
Norman Rockwell, Art Connoisseur, 1962.
Es veu que el meu treball és gratis. Per què? Abans pensava que el treball intel·lectual, a l’inrevés del manual, no estava valorat entre nosaltres, però no és de el tot cert quan veig el què paguen a alguns intel·lectuals per perpetrar coses estranyes que moltes vegades no entenen ni ells mateixos: només n’hi ha prou amb llegir els obtusos textos que escriuen per a les exposicions dels museus, boira espessa. Es tracta d’alguna cosa més profunda. Una atribució és una aproximació, una idea o fins i tot una intuïció o una pensada, una cosa molt fràgil. I allò feble no es paga. Comprenc que hi ha casos pitjors. Una amiga meva, doctora en un hospital, que va lluitar a primera fila contra el coronavirus, em va explicar que els pagaven trenta euros com a complement al sou pel risc que havien contret: simplement un insult. O els mestres d’escola que en vint-i-quatre hores han hagut de reconvertir una escola presencial en una de virtual i ho han fet extraordinàriament i sense dir ni piu, no crec que hagin tingut una bonificació per les hores extres i l’esforç. En un país on el primer que obren són els bars i l’últim les escoles o biblioteques, no hi ha res a fer.
El pitjor és quan desmuntes una atribució.
Tornant al meu terreny, a mi em truquen persones que es volen vendre obres d’art. Normalment em trasllado a domicili com un repartidor de menjar ràpid, però no em paguen quan entro perquè no porto res a les mans. Em demanen que valori les obres i no em pregunten quant costa el temps i la feina que requereix, o millor tota una carrera, per arribar a conèixer el mercat i poder donar un preu. Si ets el primer a arribar, malament, perquè utilitzaran el teu nom i els teus preus per vendre-li a algú altre una mica més car. Si arribes l’últim millor, perquè tindràs l’oportunitat de fer el mateix. Darwinisme pur. Naturalment, ni et donaran les gràcies, ni et trucaran per explicar-te el que ha passat. El pitjor és quan desmuntes una atribució. Per exemple, quan apareix una pintura en el marc de la qual hi ha una cartel·la daurada amb el nom de «Goya» i resulta que és una còpia, o és fals. No hi ha res pitjor que desvetllar la veritat allà on hi havia un desig. Mai recordo que l’home és un animal que sovint prefereix viure enganyat. Llavors, si dius que no és autògraf, et miren amb ulls d’acer i et conviden a que te’n vagis. Ho sento, però ja m’he fet gran i ara només parlo/faig quan em paguen com un perruquer caní o un operari d’electrodomèstics, professions tan respectables com la meva, crec. Si us plau, que s’abstingui de contactar amb mi qui vulgui la meva opinió (si és que aquesta serveix per a alguna cosa) gratis. Game over.
por Ricard Mas | Jul 10, 2020 | Breviari, home
L’Anna Belsa exposa a la seva galeria, el quadern robat, Latung La La, poemes i epopeies, de David Ymbernon. L’exposició es va inaugurar poc abans del confinament a causa de la COVID-19, però encara la podeu visitar.
Parlem amb ella del seu recorregut i experiències com a galerista, els seus anys a la Joan Prats-Artgràfic, i del seu propi projecte, una galeria de nom literari i evocacions misterioses.
Anna Belsa davant l’obra d’Ymbernon, a la galeria el quadern robat.
Com vas arribar a tenir galeria pròpia?
La galeria el quadern robat neix l’abril del 2014. Li dono el nom del blog que vaig començar a escriure quan treballava a la galeria Joan Prats. Va haver-hi un moment en que m’hi avorria perquè ja no podia programar exposicions. Van utilitzar l’espai de Joan Prats-Artgràfic (on jo estava) per exposar-hi obra gràfica de la Polígrafa. A la Joan Prats hi havia dos espais: el de la Rambla de Catalunya, i el de Balmes (Joan Prats-Artgràfic), amb dues propostes expositives diferents.
Jo començo a programar l’espai del carrer Balmes cap al 93, i de forma regular el 96-97. Sempre d’acord amb en Joan de Muga, el propietari. Alternava els clàssics de la galeria amb artistes nous.
Quins artistes vas “descobrir”?
El primer, en Jordi Alcaraz. Quan em vaig casar, el 1992, l’Alfons Borrell ens volia fer un regal, i ens va convidar al seu estudi. Vam anar a a Sabadell, i vam decidir passejar una estona. Vam passar pel davant de la galeria Negre. A la Joan Prats els havíem deixat obra gràfica i volia preguntar si l’havien venut. Vam entrar, i mentre les galeristes xerraven, jo no les escoltava, només veia l’obra que tenien exposada, i pensava que era molt bona. Vaig preguntar qui era l’artista: “un noi tot callat, discret… és de Calella…” –em van dir- . Pel que em van explicar, vaig veure que el coneixia de la galeria. El vaig trucar per felicitar-lo. Després també vaig trucar a en Lluís Maria Riera per explicar-li que havia vist un artista fora de sèrie. En Riera havia estat el primer director artístic de la Joan Prats, i un bon amic de Tàpies i de tota la colla del Dau al Set. Tenia molt bagatge cultural i una sensibilitat per l’art exquisida.
En Riera va anar l’endemà mateix a Sabadell a veure l’exposició de Jordi Alcaraz. “Has de convèncer el gran jefe i fer-li una exposició a Balmes”, em va dir quan va tornar. Però en Joan de Muga només em va dir que s’ho havia de mirar l’Helena Tatay, que llavors era la directora artística de la galeria.
Aquella reunió amb la directora no va acabar d’anar bé, però en Jordi no es va endur les obres que havia portat per ensenyar, me les va deixar al magatzem. Aquell mateix dia, en Lluís Maria Riera em va dir: “vaig a trucar gent”. I va trucar el Manel Viñas –la mà dreta de Brossa, que tenia una fàbrica de bijuteria, i al seu taller li resolia problemes tècnics– i altres coneguts seus. L’endemà era dissabte, i van venir totes les persones que havia trucat en Riera, més tots els visitants habituals dels dissabtes, que per aquella època eren molts. Ho vam vendre tot en un dia, al magatzem, unes 8-10 peces. El dimarts, quan va arribar en Joan de Muga, li vaig explicar : “Deixa’m pensar”, va dir.
Mesos després, hi va haver una iniciativa d’Art Barcelona. Calia exposar un artista de menys de trenta anys que no hagués exposat mai a Barcelona. I en Joan de Muga em va proposar d’exposar-hi “el meu” (en Jordi Alcaraz). Ho vam vendre, tot :unes 40 obres, i fins i tot es va fer una llista d’espera. Ara, els preus eren molt assequibles.
Anna Belsa al davant de Latung La la i els 16 comensals, 2020.
No m’has explicat d’on ve el nom de la galeria, encara.
L’últim any i mig que vaig passar a la galeria Joan Prats, s’havia cedit l’espai de Balmes a la Polígrafa, perquè algunes fires a les que anaven, els exigien de tenir galeria. Els vaig dir que si volien obrir galeria a Barcelona havien de pensar en el públic d’aquí, però em van dir que “Barcelona no ens interessa, ens interessa allò internacional”. Vam exposar xinesos, sud-americans, sense cap ressò. Vaig informar-me sobre els autors a fons, per poder explicar-los, però una vegada, una crítica d’art em va tirar els meus arguments per terra: “El que m’expliques no té res a veure amb l’art: només és mercat”. Tenia raó. El públic, que ja era escàs, tampoc coneixia aquells artistes. Jo m’avorria molt.
Què podia fer? Deprimir-me? Se’m va acudir que havia de salvar els bons records del meu pas per la galeria. Com ho podia fer? Havia sentit a parlar dels blogs. Una bona cosa seria escriure aquests records en un blog. I quin títol li posava? El que jo escriuria seria una mena de diari, la narració d’unes experiències…
La meva tesina de final de carrera d’història de l’art a la UB es titulava Viena: introducció d’una estètica arquitectònica, i tractava sobre la influència dels arquitectes de la Secessió vienesa en la segona generació d’arquitectes modernistes catalans. El 1908 a Viena va haver-hi un congrés d’arquitectura i hi va anar una expedició d’arquitectes catalans. Meravellats, en tornar van escriure molts articles, s’estava covant el noucentisme. La passió per Viena me la va inocular en José María Valverde, que havia estat professor meu a la Universitat.
Aquell episodi em va servir per entendre que s’havia de tractar bé els artistes quan em portaven el seu dossier.
En acabar, vaig decidir novel·lar la tesina: una noia que el 1908 anava a Viena amb la colla d’arquitectes catalans. La vaig titular El quadern robat. Situo l’inici: una historiadora de l’art va a una casa particular, la mestressa la deixa sola en una biblioteca que havia estat de l’àvia. Enmig dels llibres hi troba un quadern titulat Viena 1908. En un gest incontrolat, se’l fica a la bossa. La “novel·la” era la transcripció d’aquell quadern robat.
Anys després el meu germà va retrobar el manuscrit. Jo ho explicava a tothom, com a la Beatriu Castellet, la dona de l’Eduard Castellet i Díaz de Cossío, president del patronat de la Fundació Joan Miró i mare de l’Eduard Castellet a qui jo havia substituït a la Joan Prats. Li vaig passar, i ella al seu cunyat Josep Maria Castellet. Un dia ve la Beatriu i m’explica que el seu cunyat l’ha portat a Edicions 62. Alguns mesos més tard, vaig tenir una reunió bastant desagradable amb una noia que feia d’editora, i que em va dir de manera prou humiliant, que el meu llibre no es podia publicar. Aquell episodi em va servir per entendre que s’havia de tractar bé els artistes quan em portaven el seu dossier. Jo no podia actuar com aquella editora. El curiós del cas va ser que em van tornar el manuscrit amb un informe del lector. I aquest informe recomanava la publicació de la novel·la… Bé, allà es va acabar la història. Amb el títol d’aquella novel·la, vaig posar nom al blog, i posteriorment a la galeria.
Entrada a l’exposició de David Ymbernon “Latung La la, poemes i epopeies”.
Poc després decideixes d’abandonar la galeria Joan Prats.
Vaig decidir marxar perquè ja no era la galeria on jo havia estat feliç, on havia après. Econòmicament, les coses tampoc anaven bé. Per poder fer tot allò que m’omplia havia de marxar. Canviar-ho tot per seguir fent el mateix. La direcció havia instaurat uns canvis amb els que no hi estava d’acord, i per ser honesta amb tothom, però sobretot amb mi mateixa havia de marxar. Però prendre aquesta decisió va ser molt difícil, i jo vaig sortir molt tocada emocionalment. Hi havia entrat l’octubre del 1987, i en surto el 21 de gener del 2014. Eren molts anys. A la Joan Prats m’hi havia implicat com si fos la meva galeria, amb entrega total i fidelitat màxima. Però les coses canvien. Quan vaig plegar no sabia què seria de la meva vida. No tenia clar quin seria el pas següent. Va ser el meu marit, que em va dir: “Continua fent el que t’agrada!” L’endemà de plegar, vam agafar el metro i vam veure un cartell, “Es lloga”.
Començar en plena crisi és de valents o d’inconscients.
El 3 d’abril del 2014 obro la nova galeria. Jo buscava un entresol. Havia viscut l’experiència de la baixada de públic. No hi ha prou volum de negoci per pagar un lloguer a peu de carrer al centre de Barcelona. I encara que estiguis en un pis, qui té interès et troba igual. Finestres al carrer, això sí. També em feia il·lusió provar un altre format de galeria, més íntim, en el que les obres lluïssin més “com a casa”.
Sabia on em ficava i coneixia el panorama de Barcelona. La situació era poc propícia per a l’art. “Durarem el que durarem”, vam pensar. Però ara ja portem sis anys. El meu marit m’empeny. Ens vam conèixer a la galeria Joan Prats. Els dissabtes, quan obríem a les 10:30, era el primer que entrava.
David Ymbernon, L’odissea de Latung la La, 2020, impressió digital.
I com t’ho fas per “reclutar” artistes?
Quan Joan de Muga va planificar el futur de la galeria Joan Prats, tenia clar que hi havia alguns artistes amb els que ja no comptaria. Dels que havia proposat jo només es van quedar amb en Jordi Alcaraz i en Chema Madoz. Quan ho va comunicar a la resta, alguns em van venir a veure, i els vam exposar. Després de tot, allà havien estat proposta meva. Penso ara amb en Joan Furriols, en David Ymbernon… També comptava amb Jorge R. Pombo, que havia deixat la galeria dos anys abans que jo marxés per discrepàncies i falta de “feeling” amb el galerista. A més, m’interessaven molts artistes d’altres àmbits amb els que no havia treballat mai, com l’Elena Kervinen, l’Oriol Jolonch, en Jordi Casañas, en Jesús Galdón, en Salvador Juanpere…
És de bojos obrir galeria enmig d’aquesta deblacle.
La sensació és d’estar nedant contra corrent. Al principi, no tant. Abans, anàvem a contracorrent en un riu dòcil on només calia remar més fort. Ara, amb tot en contra, l’economia que mai va remuntar, la classe mitjana, que eren compradors, desapareguda…
Arribat el cas, o tanques o sempre queda la teva actitud. L’art et continua oferint mil finestres per veure el món d’una manera diferent. Si a tu l’art et serveix per viure, penso que la gent es despertarà. Per això continuem.
Després hi ha esdeveniments polítics com el 2017. Esdeveniments que atreuen l’atenció de les persones. Ara la gent ocupa el temps en altres coses, temes que cremen a les xarxes socials, als mòbils. Tot això pren molt de temps.
Potser sí que la gent va als museus, però a les galeries… Ja vam notar molt la baixada de públic quan van obrir el CCCB i el MACBA. De fet, el temps lliure de les persones és limitat.
“A ARCO hi exposen el millor, no?” et preguntaven.
No em puc creure que una activitat resti visitants a l’altra.
A Barcelona hi havia pocs llocs per veure-hi art. Amb la diversificació de centres i exposicions… arriba menys públic. A més hi ha allò de que fa respecte entrar en una galeria. Quan estava a peu de carrer ho notava.
Les galeries han deixat de tenir la importància d’abans. Els artistes tenen webs i xarxes. Al públic li agrada accedir a l’artista directament, fins i tot creu que els farà més bon preu.
David Ymbernon, Equilibri tres dones, 2019-2020, oli sobre tela.
Quantes crisis has viscut, com a galerista?
Del 87 al 91-92 va haver-hi molta bonança. Amb la crisi post-olímpica moltes galeries van tancar. Una altra bona època, va ser la que va del 96 al 2007-8.
Apart de les crisis múltiples, hi ha un altre problema: la gent és insegura i necessita que li diguin el que han de comprar. Hi ha molta gent que compra marques, vull dir artistes coneguts, nacional o internacionalment. També compren a ARCO (com a marca). Gent de Barcelona comprava a ARCO i recollia a la galeria. “A ARCO hi exposen el millor, no?” et preguntaven. Però això era relatiu, i allà només hi havia dues o tres obres d’un artista. En canvi, si venies al magatzem podies triar entre moltes més obres.
Per acabar-ho de complicar, ara alguns antics compradors s’han convertit en artistes i comissaris, i altres, que enlloc de comprar, venen!
Sobre la inseguretat dels compradors, en Lluís Mª Riera sempre explicava que si poses un punt vermell en una exposició, la gent diu “Mira, el més bo, ja l’has venut”. Encara que l’hagis posat aleatòriament per fer la prova.
T’explicaré una anècdota dels “temps bojos” de finals dels 80: Un dissabte van venir uns possibles compradors. Tenien moltes parets per omplir. Els havíem de deixar obres, per veure com els quedaven a casa seva i decidir amb calma. Van triar uns quants, i es va contractar un transport. El dimarts va tornar el transportista amb tots els quadres. Els compradors van dir que els quadres no els havien acabat d’encaixar. Un dia, poc temps després, estava amb un client al magatzem de la galeria, i em va explicar que havia estat en una festa, i que tots els quadres de la casa eren nostres. Mentre parlàvem, anàvem passant mampares, i tot d’un plegat, va veure els quadres de la festa allà penjats. Així vaig descobrir que ens havien pres el pèl. A partir d’aquell dia, si havíem de provar quadres a una casa, també hi anàvem nosaltres. Aquesta argúcia es fa molt amb la roba. La compren, l’estrenen amb l’etiqueta amagada i després la tornen.
Com és ser galerista a la Barcelona del 2020?
Com córrer una cursa d’obstacles. I ara, a sobre, la pandèmia!
Però no totes les galeries en viuen, d’això. Algunes tenen altres fonts d’ingressos. És molt lícit. Si et fa il·lusió tenir una galeria d’art, doncs molt bé. Però viure exclusivament d’això, és francament heroic.
Durant la crisi del 2008-2010 no van tancar moltes galeries, però els que només vivien de l’art… ho van passar malament.
I ara què?
Continuarem lluitant contra corrent. A mi el món del David Ymbernon, que és el que tenim ara exposant, em dona vida. L’esperança és que es despertin les persones al fet que l’art és una via que obre finestres a mil universos possibles, i que val la pena de conviure-hi. Però sense una bona situació econòmica general això és difícil. Sense una situació tranquil·la econòmicament, políticament, sanitàriament… i ara no hi és.
Però com diuen, Déu proveirà. I proveeix. Esperem que el miracle continuï.
por Ricard Mas | Jul 10, 2020 | Breviario, home
Anna Belsa expone en su galería, el quadern robat, Latung La La, poemas y epopeyas, de David Ymbernon. La exposición se inauguró poco antes del confinamiento debido a la Covid-19, pero todavía se puede visitar.
Hablamos con Anna de su recorrido y experiencias como galerista, sus años en la Joan Prats-Artgràfic, y de su propio proyecto, una galería de nombre literario y evocaciones misteriosas.
Anna Belsa ante la obra de Ymbernon, en la galería el quadern robat.
¿Cómo llegaste a tener galería propia?
La galería el quadern robat nace en abril de 2014. Le doy el nombre del blog que empecé a escribir cuando trabajaba en la galería Joan Prats. Hubo un momento en que me aburría porque ya no podía programar exposiciones. Utilizaron el espacio de Joan Prats-Artgràfic (donde estaba yo) para exponer obra gráfica de la Polígrafa. En la Joan Prats había dos espacios: el de Rambla Catalunya, y el de Balmes (Joan Prats-Artgràfic), con dos propuestas expositivas diferentes.
Yo comienzo a programar el espacio de la calle Balmes hacia el 93, y de forma regular el 96-97. Siempre de acuerdo con Joan de Muga, el propietario. Alternaba los clásicos de la galería con artistas nuevos.
¿Qué artistas «descubriste»?
El primero, Jordi Alcaraz. Cuando me casé, en 1992, [el pintor] Alfons Borrell nos quería hacer un regalo, y nos invitó a su estudio. Fuimos a Sabadell, y decidimos pasear un rato. Pasamos por delante de la galería Negre. En la Joan Prats les habíamos dejado obra gráfica, y quería preguntar si la habían vendido. Entramos, y mientras las galeristas hablaban, yo no escuchaba, sólo veía la obra que tenían expuesta, y pensaba que era muy buena. Pregunté quién era el artista: “un chico callado, discreto… es de Calella…” –me dijeron–. Por lo que me explicaron, vi que lo conocía de la galería. Lo llamé para felicitarlo. Después también llamé a Lluís Maria Riera para explicarle que había visto a un fuera de serie. Riera había sido el primer director artístico de la Joan Prats, y un buen amigo de Tàpies y del grupo de Dau al Set. Tenía mucho bagaje cultural y una sensibilidad exquisita para el arte.
Riera fue al día siguiente a Sabadell a ver la exposición de Jordi Alcaraz. «Tienes que convencer al gran jefe y hacerle una exposición en Balmes», me dice cuando volvió. Pero Joan de Muga me dice que tenía que verlo Elena Tatay, que entonces era la directora artística de la galería.
Aquella reunión con la directora no acabó de ir bien, pero Jordi no se llevó las obras que había traído para enseñar, me las dejó en el almacén. Lluís Maria Riera me dice: «voy a llamar a gente». Y llama a Manel Viñas –la mano derecha de Brossa, que tenía una fábrica de bisutería, y en su taller le resolvía problemas técnicos– y a otros conocidos suyos. El día siguiente era sábado y acudieron todas las personas que había llamado Riera, más todos los visitantes habituales de los sábados, que por aquella época eran muchos. Lo vendimos todo en un día, en el almacén, unas 8-10 piezas. El martes, cuando llegó Muga, se lo expliqué: «Déjame pensarlo», dijo.
Meses después, hubo una iniciativa de Art Barcelona. Había que exponer a un artista de menos de treinta años que no hubiera expuesto nunca en Barcelona. Y Muga me propuso exponer “el mío» (Jordi Alcaraz). Lo vendimos todo: unas 40 obras, e incluso se hizo una lista de espera. Ahora, los precios eran muy asequibles.
Anna Belsa ante Latung La La i els 16 comensals, 2020. Óleo sobre tela.
No me has explicado de dónde viene el nombre de la galería, todavía.
El último año y medio que pasé en la galería Joan Prats-Artgràfic se había cedido el espacio de Balmes a la Polígrafa, porque algunas ferias a las que iban les exigían tener galería. Les dije que si querían abrir galería en Barcelona tenían que pensar en el público de aquí, pero me dijeron que «Barcelona no nos interesa, nos interesa lo internacional». Expusimos artistas chinos, sudamericanos, sin ningún eco. Me informé sobre los autores a fondo para poder explicarlos, pero una vez, una crítica de arte tiró por el suelo mis argumentos: “Lo que me explicas no tiene nada que ver con el arte: sólo es mercado”. Tenía razón.
El público, que ya era escaso, tampoco conocía aquellos artistas. Yo me aburría mucho.
¿Qué podía hacer? ¿Deprimirme? Se me ocurrió que tenía que salvar los buenos recuerdos de mi paso por la galería. ¿Cómo lo podía hacer? Había empezado a oír hablar de los blogs. Una buena cosa sería escribir estos recuerdos en un blog. ¿Y qué título le ponía? Lo que yo escribiría sería una especie de diario, la narración de unas experiencias…
Mi tesina de final de carrera de historia del arte en la UB se titulaba Viena: introducción de una estética arquitectónica, y trataba sobre la influencia de los arquitectos de la Secesión vienesa en la segunda generación de arquitectos modernistas catalanes. En 1908 en Viena hubo un congreso de arquitectura y fue una expedición de arquitectos catalanes. Maravillados, al volver escribieron muchos artículos, se estaba incubando el novecentismo. La pasión por Viena me la inoculó José María Valverde, que había sido profesor mío en la Universidad.
Aquel episodio me sirvió para entender que había que tratar mejor a los artistas cuando me llevaban su dossier.
Al terminar, decidí novelar la tesina: una chica que en 1908 iba a Viena con el grupo de arquitectos catalanes. La titulé El cuaderno robado. Sitúo el inicio: una historiadora del arte va a una casa particular, el ama la deja sola en una biblioteca que había sido de la abuela. En medio de los libros encuentra un cuaderno titulado Viena 1908. En un gesto incontrolado, se lo mete en el bolso. La “novela” era la transcripción de aquel cuaderno robado.
Años después mi hermano reencontró el manuscrito. Yo se lo explicaba a todo el mundo, a Beatriu Castellet, la mujer de Eduard Castellet i Díaz de Cossío, presidente del patronato de la Fundación Joan Miró y madre de Eduard Castellet, a quien yo había sustituido en la Joan Prats. Se la pasé, y ella a su cuñado Josep Maria Castellet, y a la madre de Eduard Castellet, a quien yo había sustituido en la Joan Prats. Un día viene Beatriu y me cuenta que su cuñado la ha llevado a Edicions 62. Algunos meses más tarde tuve una reunión bastante desagradable con una muchacha que hacía de editora, y que me dijo de un modo bastante humillante que mi libro no se podía publicar. Aquel episodio me sirvió para entender que había que tratar mejor a los artistas cuando me llevaban su dossier. Lo curioso del caso es que me devolvieron el manuscrito con un informe del lector. Y este informe recomendaba la publicación de la novela… Bien, ahí se acabó la historia. Con el título de aquella novela puse nombre al blog, y posteriormente a la galería.
Entrada a la exposición de David Ymbernon «Latung La La, poemas y epopeyas».
Poco después decides abandonar la galería Joan Prats.
Decidí marchar porque ya no era la galería donde yo había sido feliz, donde había aprendido. Económicamente, las cosas tampoco iban bien. Para continuar haciendo aquello que me llenaba tenía que marchar. Cambiarlo todo para seguir haciendo lo mismo. La dirección había instaurado unos cambios con los que no estaba de acuerdo, y para ser honesta con todo el mundo, pero sobre todo conmigo misma, tenía que marchar. Pero tomar aquella decisión fue muy difícil, y yo salí muy tocada emocionalmente. Había entrado en octubre de 1987, y salgo el 21 de enero de 2014. Eran muchos años. En la Joan Prats me había implicado como si fuera mi galería, con entrega total y fidelidad máxima. Pero las cosas cambian. Cuando marché no sabía qué sería de mi vida. No tenía claro cual sería el siguiente paso. Fue mi marido quien me dijo: “¡Continúa haciendo lo que te gusta!” Al día siguiente de dejarlo, cogimos el metro y vimos un cartel, “Se alquila”.
Empezar en plena crisis es de valientes, o de inconscientes.
El 3 de abril de 2014 abre la nueva galería. Yo buscaba un entresuelo. Había vivido la experiencia del descenso de público. No hay suficiente volumen de negocio para pagar un alquiler a pie de calle en el centro de Barcelona. Y aunque estés en un piso, quien tiene interés te encuentra igual. Ventanas a la calle, eso sí. También me hacía ilusión probar otro formato de galería, más íntimo, en el que las obras lucieran más “como en casa”.
Sabía dónde me metía y conocía el panorama de Barcelona. La situación era poco propicia para el arte. «Duraremos lo que duraremos», pensamos. Pero ahora ya llevamos seis años. Mi marido me empuja. Nos conocimos en la galería Joan Prats. Los sábados, cuando abríamos a las 10:30, era el primero que entraba.
David Ymbernon, L’odissea de Latung la La, 2020, impresión digital.
¿Y como lo haces para «reclutar» artistas?
Cuando Joan de Muga planificó el futuro de la galería Joan Prats, tenía claro que había algunos artistas con los que ya no contaría. De los que había propuesto yo sólo se quedaron con Jordi Alcaraz y Chema Madoz. Cuando se lo comunicaron al resto, algunos vinieron a verme, y los expusimos. Después de todo, allí habían sido mi propuesta. Pienso ahora en Joan Furriols, en David Ymbernon… También contaba con Jorge R. Pombo, que había dejado la galería dos años antes que yo marchara por discrepancias y falta de “feeling” con el galerista. Además, me interesaban muchos artistas de otros ámbitos con los que no había trabajado nunca, como Elena Kervinen, Jordi Casañas, Jesús Galdón, Salvador Juanpere…
Es de locos abrir galería en medio de esta debacle.
La sensación es de estar nadando contra corriente. Al principio, no tanto. Antes, íbamos a contracorriente en un río dócil donde sólo había que remar más fuerte. Ahora, con todo en contra, la economía que nunca remontó, la clase media, que eran compradores, desaparecida…
Llegado el caso, o cierras o siempre queda tu actitud. El arte te sigue ofreciendo mil ventanas para ver el mundo de una manera diferente. Si a ti el arte te sirve para vivir, pienso que la gente se despertará. Por eso seguimos.
Después hay eventos políticos como el de 2017 [Referéndum independentista en Cataluña]. Acontecimientos que atraen la atención de las personas. Ahora la gente ocupa el tiempo en otras cosas, temas que queman en las redes sociales, los móviles. Todo esto toma mucho tiempo.
Tal vez sí que la gente va a los museos, pero a las galerías… Ya notamos mucho la bajada de público cuando abrieron el CCCB y el MACBA. De hecho, el tiempo libre de las personas es muy limitado.
“En ARCO exponen lo mejor, ¿no?”, te preguntaban.
No me puedo creer que una actividad reste visitantes a la otra.
En Barcelona había pocos lugares para ver arte. Con la diversificación de centros y exposiciones… llega menos público. Además, está aquello de que da respeto entrar en una galería. Cuando estaba a pie de calle lo notaba.
Las galerías han dejado de tener la importancia de antes. Los artistas tienen webs y redes. Al público le gusta acceder al artista directamente y hasta cree obtendrá mejor precio.
David Ymbernon, Equilibri tres dones, 2019-2020, óleo sobre tela.
¿Cuántas crisis has vivido, como galerista?
Del 87 al 91-92 hubo mucha bonanza. Con las crisis post-olímpica muchas galerías cerraron. Otra buena época, fue la que va del 96 al 2007-8.
Aparte de las crisis múltiples, hay otro problema: la gente es insegura y necesita que le digan lo que tiene que comprar. Hay mucha gente que compra marcas, quiero decir artistas conocidos, nacional o internacionalmente. También compran en ARCO (como marca). Gente de Barcelona compraba en ARCO y recogía en la galería. “En ARCO exponen lo mejor, ¿no?”, te preguntaban. Pero esto era relativo, y allí sólo había dos o tres obras de un artista. En cambio, si venías al almacén podías elegir entre muchas más obras.
Para acabarlo de complicar, ahora algunos antiguos compradores se han convertido en artistas y comisarios, y otros, en vez de comprar, ¡venden!
Sobre la inseguridad de los compradores, Lluís Maria Riera siempre explicaba que, si pones un punto rojo en una exposición, la gente dice: “¡Mira, el mejor, ya lo has vendido!”
Te contaré una anécdota de los “tiempos locos” de finales de los 80: Un sábado vinieron unos posibles compradores. Tenían muchas paredes que llenar. Les teníamos que dejar obras, para ver como les quedaba en casa y decidir con calma. Escogieron unos cuantos, y se contrató un transporte. El martes volvió el transportista con todos los cuadros. Los compradores dijeron que los cuadros no les habían acabado de encajar. Un día, poco tiempo después, estaba con un cliente en el almacén de la galería, y me explicó que había estado en una fiesta, y que todos los cuadros de la casa eran nuestros. Mientras hablábamos, íbamos pasando mamparas, y de repente, vio los cuadros de la fiesta allí colgados. Así descubrí que nos habían tomado el pelo. A partir de aquel día, si teníamos que probar cuadros en una casa, también íbamos nosotros. Esta argucia se emplea mucho con la ropa. La compran, la estrenan con la etiqueta escondida, y después la devuelven.
¿Como es ser galerista en la Barcelona del 2020?
Como correr una carrera de obstáculos. ¡Y ahora, encima, la pandemia!
No todas las galerías viven, de esto. Algunas tienen otras fuentes de ingresos. Es muy lícito. Si te hace ilusión tener una galería de arte, pues muy bien. Pero vivir exclusivamente de esto, es francamente heroico.
Durante la crisis del 2008-2010 no cerraron muchas galerías, pero los que sólo vivían del arte… lo pasaron mal.
¿Y ahora qué?
Continuaremos luchando contra corriente. A mí el mundo de David Ymbernon, que es al que tenemos ahora expuesto, me hace vivir. La esperanza es que se despierten las personas al hecho de que el arte es la única vía que abre ventanas a mil universos posibles, y que vale la pena convivir con él. Pero sin una buena situación económica general esto es muy difícil. Sin una situación tranquila económicamente, políticamente, sanitariamente… y ahora no se da.
Pero como dicen, Dios proveerá. Y provee. Esperamos que el milagro continúe.
por Ricard Mas | Jul 6, 2020 | Articles, home
Ja a l’escola no m’agradaven els companys que tiraven la pedra i amagaven la mà, i amb els anys he anat detestant cada vegada més als que no van de cara.
Hi ha persones que davant d’un micròfon s’embalen (l’ego floreix a la llum dels mitjans) i no mesuren el que diuen i es fiquen en jardins pantanosos. Li va passar a la senyora Araceli Pereda, presidenta d’Hispania Nova, una associació de defensa del patrimoni artístic. En l’entrevista d’El País del dissabte 8 de febrer declara en titular: «Se segueix venent patrimoni, només cal veure subhastes i antiquaris». De quin patrimoni parla Doña Araceli, quines subhastes el venen, quins antiquaris hi trafiquen?. Potser hauria de centrar el debat amb exemples il·lustratius, donar noms concrets, perquè amb la seva formulació abstracta tira la pedra i amaga la mà, alhora que difama el mercat de l’art espanyol d’art antic, i cau en l’error de fer pagar a justos per pecadors.
Cadira de Sant Ramon (segle IX), abans de ser sostreta a Roda d’Isàvena.
També llegeixo als mitjans que René Alphonse van den Berghe, conegut com Erik el Belga, mort el 19 de juny a Màlaga, va començar com antiquari per esdevenir lladre i a la fi mecenes: curiosa evolució. Per sobre de tot, va ser un delinqüent que va atemptar contra el patrimoni històric-artístic i després va arribar a un acord amb la Guàrdia Civil per sortir de la presó a canvi de rescatar les peces que ell mateix havia sostret. Fabulosa història: és com si un fos piròman i bomber alhora. Va perpetrar més de sis-cents atracaments en esglésies i museus entre Navarra, Aragó i Catalunya; va desmuntar retaules i arquetes i va mutilar peces com la cadira de sant Ramon de segle XII, tresor del mobiliari espanyol de tots els temps, que el 1979 es va endur a trossos (només cal veure com era i com va quedar: un revister en metacrilat) de la catedral de Roda d’Isàvena (Osca). També va desmuntar les set peces que formaven amb la seva creu l’Arqueta de Sant Martirià de Sant Esteve de Banyoles, una de les joies de l’orfebreria catalana del Renaixement. És veritat que després la policia les va anar recuperant amb la seva inestimable ajuda (només ell podia saber a qui les havia venut), previ pagament, però l’arqueta mai més serà la que era abans de la intervenció del belga.
La cadira de Sant Ramon, en l’actualitat: poc més que un revister de metacrilat.
Quan el 2012 va publicar les seves memòries, amb el cínic títol Por amor al arte (Planeta), vaig escriure una crítica a La Vanguardia exposant les seves malifetes i denunciant que el seu llibre estigués en totes les llibreries dels museus de l’Estat. Com a resposta, van den Berghe em va enviar un correu electrònic acusant-me de corrupte, la qual cosa venint d’un lladre vaig pensar que era una mena d’elogi. Com el vaig criticar en vida i va poder defensar-se i es va defensar, no m’importa res escriure el que penso ara que és mort. Quan va sortir el seu llibre ningú el va criticar, a la seva mort tampoc. En temes patrimonials el nostre país pateix una amnèsia crònica i incomprensible que explica el nostre substrat psicològic, una rara barreja de picaresca i d’ignorància, que combina allò romàntic amb allò sinistre. Erik el Belga responia al patró de personatge de novel·la, de vida plena d’adrenalina, però darrere hi havia un saquejador del patrimoni artístic. Quan, a meitat dels vuitanta, va sortir de la presó convertit en un col·laborador de la Guàrdia Civil, va voler netejar la seva imatge delictiva amb el seu aspecte d’ancià venerable que explicava batalletes i mostrava les seves habilitats de pintor-falsificador. Deia, amb un espanyol llimat pel francès i el seu somriure sarcàstic, que robava art per protegir-lo de la ignorància dels espanyols, conservar-lo millor i apartar-lo dels corruptes antiquaris com jo. El greu no és el que va dir, sinó que s’ho van creure tots, des de la Guàrdia Civil fins als rectors de les esglésies que va espoliar, passant pels mitjans de comunicació que en la seva obsessió per la frivolitat van acceptar el personatge, el van encimbellar sense preguntar-se què havia fet.
«Posaria vostè la mà al foc per tots els antiquaris?»
Algú com Erik el Belga només podia triomfar en un país com Espanya, ple d’obres d’art i buit de cultura. Va ser el seu vedat de caça des de mitjans dels seixanta fins a meitat dels vuitanta quan el van detenir, vint anys de cops i saquejos al patrimoni. Els mitjans el van tractar com a un Robin Hood de l’art, va ser portada dels millors suplements dominicals i entrevistat per televisions públiques i privades. Fins i tot en un dels llocs on més mal va fer, Roda d’Isàvena, el 1995 va ser rebut com un heroi i va entrar al poble amb el repicar de les campanes per inaugurar una exposició dels seus quadres de pintor aficionat. Com és possible? Des del Lazarillo de Tormes ens agrada la picaresca i ens en riem de tot el que ignorem. Som així i no canviem.
L’Arqueta de Sant Martirià de Sant Esteve de Banyoles (segle XV) abans de ser sostreta per Erik el Belga.
Una vegada el periodista Josep Cuní em va preguntar a la ràdio: «¿posaria vostè la mà al foc per tots els antiquaris?» I li vaig respondre amb una altra pregunta: «¿Vostè la hi posaria per tots els periodistes?» Ja està bé que els antiquaris siguin sempre els sospitosos habituals. N’hi hi ha de bons, de dolents i de regulars com en totes les professions. També seria un detall que algú expliqués d’una vegada per totes que molts antiquaris recuperem sovint part del patrimoni que altres van malvendre, van espoliar i van robar. N’hi hauria prou amb acostar-se al sector i conèixer-lo abans de jutjar amb la lleugeresa de neci. Per cert, no he sentit cap declaració de Doña Araceli sobre Erik el Belga. M’estranya.
Recent Comments