por Ricard Mas | Nov 20, 2018 | Home, Reviews
She was no “femme fatale”, she was a “femme différente”, assures David E. Scherman, a great friend of Lee Miller, in the documentary made by French director Sylvain Roumette in 1995 and shown at the Filmoteca de Catalunya as part of the exhibition at the Miró Foundation in Barcelona.
Lee Miller left almost 60,000 images. They were found in a number of shoe boxes in the attic of her Sussex home, Farley Farm House. We are told this by her son Tony Penrose, who presented the documentary and who for some years did not realise that his mother had had a life before becoming a fashion photographer, photojournalist and surrealist. “She was almost a great war photographer. The decisive moment was not hers, like it was for Capa and Cartier-Bresson. But she knew how to capture the extraordinary like nobody else. She could detect incongruence, which is the basis for humour. That’s why she was a great surrealist”, explains Scherman.
Scherman was the American photographer who encouraged Lee Miller to gain accreditation as a was photojournalist for the US Army when, in 1942, living in London with the surrealist painter Roland Penrose, she refused to continue photographing fashion while Europe was collapsing. Miller was born in 1907 close to New York and had started to work as an advertising model when she realised that her place was on the other side of the mirror. In 1929 she moved to Paris to learn photography with Man Ray, to whom she became both muse and lover, but above all laboratory assistant.
As a war reporter in 1944 and 1945 – these are the only years when Lee Miller’s photographs do not show profound sadness – she went round hospitals in the Normandy campaign, she was at the liberation of the Dachau and Buchenwald extermination camps (UK Vogue decided not to publish the photographs she sent back, but the US version did) and in Munich, where one of the most iconic images of her was taken: Lee Miller in the bath in Hitler’s apartment. It was taken by her friend Scherman, who covered the war for Life magazine. “While we were taking that photo, Hitler and Eva Braun were committing suicide in their bunker in Berlin”, Scherman remembers. There is another photograph that has not been as widely published. This was taken by Miller and is a second portrait of somebody in Hitler’s bath: Scherman, who was of Jewish.
Lee Miller and Surrealism in Great Britain is on show at the Miró Foundation in Barcelona and includes a good part of Miller’s photographic production. With great fidelity to the title of the exhibition it swings constantly between Miller’s photography and the constellation that made up British Surrealism when it was displaced by the war from Paris to London. Roland Penrose was a decisive figure in that displacement. In 1937 he had met Lee Miller in Paris and the same year he organised a Surrealism meeting at the home of his cousin in Cornwall. Miller was there, alongside Paul and Nush Éluard, Max Ernst and Leonora Carrington, Man Ray and Ady Fidelin, among others. Miller’s photographs show very clearly the tendency of the surrealist core members to mix art and life, humour and the absurd, desire and friendship. It was in Cornwall that the Surrealism was consolidated in the Britain, and Roland Penrose and Lee Miller played a central part.
One of the virtues of the exhibition are the things that are shown without being said. With the availability of some exemplary works, it shows how Surrealism operated, like a network of connections and nods of the head; an I’ll-leave-this-here-and-you’ll-take-it-up-later; or, in the words of the surrealists themselves, like a huge cadavre exquis. However, the danger of such a multi-faceted view is that the details are sometimes lost. Who was it that would rather take a photo than be one? What does it tell us about the incongruencies and humour of somebody who rejected being an object to position herself as the subject? Of course, maybe that is a different exhibition. It probably is. But the question remains: who was Lee Miller?
The exhibition Lee Miller and Surrealism in Britain can be seen at the Joan Miró Foundation in Barcelona until 20 January 2019.
por Ricard Mas | Nov 19, 2018 | home, Opinió
Que un caçador, -un antiquari o cronopio-, vulgui caçar un altre caçador, -un fama que va per aquests mons rifle en mà matant animals-, és missió impossible.
Em dirigeixo a una finca a Marbella amb grans finestrals que projecten una vista panoràmica sobre Puerto Banús. Allí hi viu un constructor-caçador, un individu de cabells blancs i somriure fals, en una mansió folrada de trofeus de caça.
Johannes Stradanus, Escena de cacera.
Em sorprenen els ullals d’un elefant gegant que mesuren com Pau Gasol. Em presenta la seva esposa que llueix com un trofeu més. Mentre m’ensenyen un bell dibuix de Miró dels anys vint – una dona estrella, meitat poesia i meitat sexe-, un ós polar em mira desconfiat per la cua del seu ull de vidre. Em sorprèn que els cendrers de la casa, -encara queden en l’ambient restes de l’olor amarg de l’havà-, estiguin fets de potes tallades d’elefant.
Penso que tot és mentida, els trofeus no els va caçar en intrèpides aventures sinó els va comprar a un caçador veritable; com són mentida els animals dissecats: si amb un cúter obrís els seus abrics de pell no em trobaria amb els seus esquelets de fins ossos sinó amb models de poliestirè expandit.
L’individu és un seductor i jo m’ho crec. Vol que dugui el Miró a una gran fira i el vengui sense que jo hi guanyi res. Li explico que el meu treball ha de ser remunerat. Arribem a un acord de mínims: el tindré sis mesos en exclusiva.
Passades dues setmanes em crida inquiet i em pregunta si ja l’ he venut. Li dic que no. Comencem malament.
Honoré Daumier, Escena de cacera.
Un mes després el retira tot justificant que ha de donar-lo com a aval al banc per a un crèdit que ha demanat per finançar una promoció. No entenc res però m’ho crec i l’hi dono.
Passats sis mesos em retrobo amb el Miró a l’estand que hi ha davant del meu a la fira on havíem quedat que jo el vendria: l’exposa un antiquari francès que l’ha comprat a través d’un agent a Barcelona.
¿El caçador caçat ? Doblement. Ell en la seva mentida d’home sense moral i jo en la meva ingenuïtat de pensar que el món és perfecte com un poema antic o el dibuix d’una dona de Miró.
por Ricard Mas | Nov 19, 2018 | home, Opinión
Que un cazador, -un anticuario o cronopio-, quiera cazar a otro cazador, -un fama que va por estos mundos rifle en mano matando animales-, es misión imposible.
Me dirijo a una finca en Marbella con grandes ventanales que proyectan una vista panorámica sobre Puerto Banús. Allí vive un constructor-cazador, un individuo de cabello cano y sonrisa falsa, en una mansión forrada de trofeos de caza.
Johannes Stradanus, Escena de caza.
Me sorprenden los colmillos de un elefante gigante que miden como Pau Gasol. Me presenta a su esposa que luce como un trofeo más. Mientras me enseñan un bello dibujo de Miró de los años veinte, -una mujer estrella, mitad poesía y mitad sexo-, un oso pardo me mira desconfiado por el rabillo de su ojo de cristal. Me sorprende que los ceniceros de la casa, -aún quedan en el ambiente restos del olor amargo del habano-, estén hechos de patas cortadas de elefante.
Pienso que todo es mentira, los trofeos no los cazó en intrépidas aventuras sino los compró a un cazador verdadero como son mentiras los animales disecados, si con un cúter abriese sus abrigos de piel no me encontraría con sus esqueletos de finos huesos sino con modelos de poliestireno expandido.
El individuo es un seductor y me lo creo. Quiere que me lleve el Miró a una gran feria y lo venda sin que yo gane nada. Le explico que mi trabajo debe ser remunerado. Llegamos a un acuerdo de mínimos: lo tendré por seis meses en exclusiva.
Pasadas dos semanas me llama inquieto y me pregunta si ya lo he vendido. Le digo que no. Empezamos mal.
Honoré Daumier, Escena de caza.
Un mes después lo retira justificándose en que debe darlo como aval al banco para un crédito que ha pedido para financiar una promoción. No entiendo nada, pero me lo creo y se lo doy.
Pasados seis meses me reencuentro con el Miró en el stand que hay delante del mío en la feria donde habíamos quedado que lo vendería: lo expone un anticuario francés que lo ha comprado a través de un agente en Barcelona.
¿El cazador cazado? Doblemente. Él en su mentira de hombre sin moral y yo en mi ingenuidad de pensar que el mundo es perfecto como un poema antiguo o el dibujo de una mujer de Miró.
por Ricard Mas | Nov 19, 2018 | Home, Opinion
That a hunter – whether it be an antiquarian or a cronopio – would wish to hunt another (the kind of fame that accompanies those worlds of rifle-bearing animal hunters) is an impossible mission.
I go to a house on a large estate in Marbella, one with those huge windows that give onto Puerto Banús. This is the home of a builder-hunter, a white-haired individual with a false smile, surrounded in his mansion by hunting trophies.
Johannes Stradanus, Hunting scene.
I am surprised by the elephant tusks that are little short of the height of Pau Gasol. He introduces me to his wife who seems like another of his trophies. While he is showing me a beautiful drawing by Miró from the twenties –a star woman, half poetry and half sex– a polar bear looks down on me with suspicion out of its glass eye. I am also surprised that the ashtrays in the house (which still smells of cigars) are made of elephants’ feet.
I think it must all be a lie, that the trophies are not the result of intrepid hunting adventures but purchases from some real hunter just like the lies of the dissected animal: if I opened up their coats with a Stanley knife, I wouldn’t find fine-boned skeletons but polystyrene models.
The individual is a seducer and I know it. He wants me to take the Miró to a big fair and sell it, with no gain for me. I tell him that my work is paid work. We come to a minimal agreement: I will have it exclusively for six months.
After two weeks he calls me, worried, to ask if I have sold it. I tell him that I have not. It is a bad start.
Honoré Daumier, Hunting sketch.
One month later he reclaims it, saying that he has to use it as a guarantee for some bank credit that he needs for a promotion. I don’t understand anything, but I believe him, and I return it.
Six months later I find the Miró again in a stand at the fair where we had agreed I would sell it: it is exhibited by a French antiquarian who had bought it through an agent in Barcelona.
The hunter hunted? Doubly. In his lies as a man without morals and in my naivety in thinking that the world is as perfect as an old poem or a drawing of a woman by Miró.
por Ricard Mas | Nov 16, 2018 | Breviari, home
Després de 16 anys sense exposar a la galeria Senda, Antoni Miralda (Terrassa, 1942), recentment guardonat amb el premi Velázquez d’arts plàstiques, mostra en aquesta sala barcelonina obra relacionada amb tres dels seus projectes cerimonials a Nova York, Miami i Barcelona.
Miralda és l’artista mestre de cerimònies per excel·lència. L’artista que ha sofisticat i a la vegada ha convertit en lúdica i popular la performance a gran escala. Art col·laboratiu, art participatiu, art que desfila pel carrer i que traspassa les parets de museus, centres d’art i galeries per acabar implicant molts sectors de la societat. Miralda fa dècades que s’hi dedica molt abans que tot aquesta manera de treballar “en xarxa”, com a ell li agrada anomenar-ho, estigués en boca de molts artistes.
Si el resultat dels projectes de Miralda sol ser espectacular, no ho és menys tenir accés al seu procés de treball. Ho podeu comprovar en l’exposició a la galeria Senda, centrada en tres projectes concrets, amb els seus esbossos previs, objectes-relíquia de l’acció, fotografies i vídeos. Un rètol lluminós sobre la porta de galeria, al carrer, va anunciant alguns dels “productes” que apareixen en un moment o altre de l’exposició. “Potser la gent des de fora pensarà que aquí venem moniatos o pinyes, però ja m’està bé això”, bromeja Miralda, sempre acompanyat per la seva inseparable parella i col·laboradora Montse Guillén, i amb una energia envejable als seus 76 anys.
Comencem pel projecte més recent, Santa Eulalia. 175, un projecte inaudit perquè va ser un encàrrec d’una empresa privada, la històrica botiga de moda del passeig de Gràcia barceloní, amb motiu del seu 175è aniversari. Miralda va organitzar el passat mes d’abril una llarga processó que anava des del Pla de la Boqueria, on hi havia la seu històrica de la botiga, fins a la seu actual del passeig de Gràcia. S’hi van implicar més de 150 alumnes de teatre, dansa i disseny, portadors d’estendards, 80 músics i un centenar de convidats que van fer un peculiar pelegrinatge pel centre de la ciutat. “Vaig poder triar i remenar en l’arxiu de l’empresa i d’aquí vaig poder extreure imatges per elaborar els estendards. A partir de patrons, l’arquitectura del vestit, vaig fer la part posterior dels estendards. Al final de la desfilada, es va projectar a la façana de l’edifici de la botiga, la imatge de Santa Eulàlia, màrtir que va ser crucificada i que, segons la llegenda, quan va morir va caure una gran nevada. En l’acció vaig representar-ho amb tot de paperets que anaven caient sobre el públic amb maneres de dir en català que inclouen mots relacionats amb el món del tèxtil. Això em toca molt a prop pel meu origen terrassenc, on la indústria tèxtil va fer créixer la ciutat”.
El projecte de Miami, The Last Ingredients, en canvi, es basa un dels puntals fonamentals de l’obra de Miralda: el menjar. En aquest cas, la processó, el 2016, va recórrer una de les avingudes principals de Miami Beach, amb un banquet públic ofert per food trucks a partir de set ingredients fonamentals de la dieta simbòlica dels indígenes del sud de Florida, des del blat de moro a la carn de cocodril, passant per la pinya, els margallons i el gall dindi. “Són ingredients que han anat perdent el seu potencial. Era fer, en certa manera, una feina de memòria històrica. D’altra banda, els food trucks estan prohibidíssims en aquesta zona de Miami perquè és una zona molt turística on es concentren molts restaurants. Vam demanar la col·laboració d’un xef de restaurant de primera categoria per elaborar la cuina de carrer. Trobo que aquesta barreja és un element de reflexió interessant”.
Antoni Miralda a la galeria Senda.
I ara que s’acaba de retirar el monument a Colom a Los Angeles, és apropiat revisar el projecte més antic de l’exposició, Apocalypsis Lamb, una desfilada realitzada a la 5ena Avinguda de Nova York el 1989 i a Barcelona el 1995, passejant el cobrellit nupcial de 18×15 m. de Honeymoon, les noces entre Colom i l’estàtua de la Llibertat, un dels treballs més recordats de Miralda. La gran vànova, amb la gran figura de l’anyell de l’Apocalipsi que apareix a les pintures de l’absis romànic de Sant Climent de Taüll, està als magatzems del MNAC però tornarà a penjar-se a la Sala Oval del museu del 3 al 7 d’abril, com ja es va fer el 1995 amb motiu de l’exposició Agnus Dei, sobre la influència del romànic en l’art contemporani, comissariada per Pilar Parcerisas. “Ja era hora que es tornés a alimentar l’anyell”, diu l’artista.
Miralda troba molt estimulant que part del projecte del casori de Colom i Miss Liberty s’activi de nou. Recorda com durant la cerimònia matrimonial a Las Vegas “ja hi va haver manifestacions de grups anticolonials al voltant i això és fantàstic perquè l’art ha de servir per aquest tipus de reflexions”. Des dels seus soldadets de joguina a principis de la seva carrera al mateix projecte Food Cultura, l’obra de Miralda té un component polític molt fort però sempre des de la metàfora i sovint des del sentit de l’humor. “Una obra no pot deixar de ser política però m’interessa explicar les coses des de la deformació”, assegura.
D’altra banda, per Miralda, implicar a tanta gent en els seus projectes ja és part crucial de la seva forma de treballar i també que les obres arribin de manera directa a la gent. “M’agrada saber coses com que algú, per casualitat, topa amb una desfilada meva, no sap què és allò, pregunta i acaba interessant-se per la meva obra. En aquest sentit la meva obra té molts nivells, que implica a persones amb preparació intel·lectual i artística però també als que no la coneixen. No penso renunciar al component lúdic i festiu del meu treball perquè quan ets artista, has de regalar coses. L’art no només es tracta de fer negoci o de vendre obres en una galeria”, conclou.
L’exposició Miralda. Tres projectes (NYC-MIA-BCN) es pot visitar a la galeria Senda, de Barcelona, fins al 5 de gener de 2019.
por Ricard Mas | Nov 16, 2018 | Breviary, Home
After 16 years without exhibiting in the Senda Gallery, Antoni Miralda (Terrassa, 1942), who recently won the Velázquez Art Prize, is showing the work related to three of his ceremonial projects in New York, Miami and Barcelona.
Miralda is the artistic MC par excellence. He is an artist who has sophisticated and, at the same time, made playful and popular large-scale performances. Collaborative art, participative art, art which parades in the street and which occupies the walls of the museums, art centres and galleries to end up involving many sectors of society. Miralda worked decades ago “in networks”, as he liked to call it – long before it was on the lips of almost every artist.
If the results of Miralda’s projects tend to be spectacular, his working process is no less impressive. You can see for yourself in the exhibition at the Senda Gallery which focuses on three specific projects, with preparatory sketches, objects and relics used in actions, photographs and videos. A back-lit sign over the street door of the gallery, announces some of the “products” that appear at one time or another in the exhibition. “Perhaps from the outside people are thinking we sell sweet potatoes or pine nuts, but that’s fine with me”, jokes Miralda, always accompanied by his inseparable partner and collaborator Montse Guillén, and an enviable level of energy for his 76 years.
We begin with the most recent project, Santa Eulalia. 175, never before seen as it was a private commission by the historic fashion shop in Barcelona’s Passeig de Gràcia on the occasion of its 175th anniversary. Last April Miralda organised a long procession which went from the Pla de la Boqueria, where the shop was located in the past to its current location in Passeig de Gràcia. Over 150 students of drama, dance and design, standard-bearers, 80 musicians and over a hundred guests made their way through the centre of the city in an unusual pilgrimage. “I was allowed to rummage through the company archives and choose the images that I wanted to make the standards. I used the sewing patterns, the architecture of the clothes for the rear side of the standards. At the end of the procession, the image of Santa Eulàlia was projected onto the façade of the shop. Santa Eulàlia was the crucified martyr whose death, according to the legend, caused a great snowfall. I represented this is the action with strips of paper containing Catalan expressions and words related to the textile industry that fell onto the audience. This brings me very close to my Terrassa origins, where it was the textile industry that made the city grow”.
The Miami project, The Last Ingredients, on the other hand, is based on the fundamental pillars of Miralda’s work: food. In this case, the procession in 2016 went along one of the main avenues of Miami Beach, with a public banquet offered by food trucks using the seven basic ingredients of the indigenous peoples of southern Florida, from wheat to crocodile meat, pineapple, palm hearts and turkey. “They are ingredients that have lost their potential over time. In a sense it was a work of historical memory. Also, food trucks are completely prohibited in this area of Miami which is very touristy and has a large concentration of restaurants. We asked the chef of one of the top-class restaurants of the area to work with us in preparing the street food. I think this is in interesting element for reflection”.
Antoni Miralda in the Senda Gallery.
And now that they have removed the Columbus statues from Los Angeles, it is appropriate that we should look at the oldest project in the exhibition, Apocalypsis Lamb, a parade which took place in New York’s 5th Avenue in 1989 and in Barcelona in 1995, with the 18x15m nuptial bedspread from Honeymoon, the marriage between Columbus and the Statue of Liberty, and one of Miralda’s best-known works. The huge bedspread with the large figure of the lamb of Apocalypse which appears in the Romanesque church of Sant Climent de Taüll, is currently stored in the MNAC but will return to the Oval Room of the museum from 3 to 7 April, just as it was hung in 1995 for the Agnus Dei exhibition about the influence of the Romanesque on contemporary art, curated by Pilar Parcerisas. “It was about time we brought the lamb out again”, says the artist.
Miralda finds it very stimulating that part of the marriage project of Columbus and Miss Liberty is being reactivated. He remembers how during the marriage service in Las Vegas “there were already anti-colonial groups around it and that is fantastic because art has to serve that kind of reflection”. From the toy soldiers at the beginning of his career to the Food Cultura project, Miralda’s work has always had a very strong political component, but always using metaphors and often a sense of humour. “A work cannot not be political, but I am interested in explaining things from a point of deformation”.
For Miralda, the involvement of so many people in his projects is also a crucial part of his way of working and also that his works arrive directly to his audiences. “I like to know that someone comes across one of my processions by accident, doesn’t know what it is, asks and ends up interested in my work. In that sense my work has a lot of different levels, involving people from an intellectual and artistic background, but also people who do not know anything about it. I will never abandon the playful and festive element of my work because when you are an artist you really need to give things away. Art is not only a question of doing business and selling works in a gallery”, he says by way of conclusion.
The exhibition Miralda. Tres projectes (NYC-MIA-BCN) can be seen at the Senda Gallery in Barcelona until 5 January 2019.
por Ricard Mas | Nov 16, 2018 | Breviario, home
Después de 16 años sin exponer en la galería Senda, Antoni Miralda (Terrassa, 1942), recientemente galardonado con el Premio Velázquez de artes plásticas, muestra en esta sala barcelonesa obra relacionada con tres de sus proyectos ceremoniales en Nueva York, Miami y Barcelona.
Miralda es el artista maestro de ceremonias por excelencia. El artista que ha sofisticado y al mismo tiempo ha convertido en lúdica y popular la performance a gran escala. Arte colaborativo, arte participativo, arte que desfila por la calle y que traspasa las paredes de museos, centros de arte y galerías para acabar implicando muchos sectores de la sociedad. Miralda hace décadas que se dedica al arte participativo mucho antes de que toda esta manera de trabajar “en red”, como a él le gusta llamarla, estuviera en boca de muchos artistas.
Si el resultado de los proyectos de Miralda suele ser espectacular, no lo es menos tener acceso a su proceso de trabajo. Se puede comprobar en la exposición de la galería Senda, centrada en tres proyectos concretos con sus bocetos previos, objetos-reliquia de las acciones, fotografías y vídeos. Un letrero luminoso sobre la puerta de la galería, en la calle, va anunciando algunos de los “productos” que aparecen en un momento u otro de la exposición. “Tal vez la gente desde fuera pensará que aquí vendemos boniatos o piñas, pero ya me está bien”, bromea Miralda, siempre acompañado por su inseparable pareja y colaboradora Montse Guillén, y con una energía envidiable a sus 76 años.
Empezamos por el proyecto más reciente, Santa Eulalia. 175, un proyecto inaudito porque fue un encargo de una empresa privada, la histórica tienda de moda del paseo de Gracia barcelonés, con motivo de su 175 aniversario. Miralda organizó el pasado mes de abril una larga procesión que iba desde el Pla de la Boqueria, donde estaba la sede histórica de la tienda, hasta la sede actual del paseo de Gracia. Se implicaron más de 150 alumnos de teatro, danza y diseño, portaestandartes, 80 músicos y un centenar de invitados que hicieron una peculiar peregrinación por el centro de la ciudad. “Pude elegir en el archivo de la empresa y de ahí pude extraer imágenes para elaborar los estandartes. A partir de patrones, la arquitectura del traje, hice la parte posterior de los estandartes. Al final del desfile, se proyectó en la fachada del edificio de la tienda, la imagen de Santa Eulalia, mártir que fue crucificada y que, según la leyenda, cuando murió, cayó una gran nevada. En la acción representé con todo de papelitos que iban cayendo sobre el público con refranes en catalán que incluyen palabras relacionadas con el mundo del textil. Esto me toca muy de cerca porque en mi ciudad natal, Terrassa, la industria textil hizo crecer la ciudad”.
El proyecto de Miami, The Last Ingredients, en cambio, se basa en uno de los pilares fundamentales de la obra de Miralda: la comida. En este caso, la procesión, en 2016, recorrió una de las avenidas principales de Miami Beach, con un banquete público ofrecido por food trucks a partir de siete ingredientes fundamentales de la dieta simbólica de los indígenas del sur de Florida, desde el maíz hasta la carne de cocodrilo, pasando por la piña, los palmitos y el pavo. “Son ingredientes que han ido perdiendo su potencial. Era hacer, en cierto modo, un trabajo de memoria histórica. Además, los food trucks están prohibidísimos en esta zona de Miami porque es una zona muy turística donde se concentran muchos restaurantes. Pedimos la colaboración de un chef de restaurante de primera categoría para elaborar la cocina callejera. Creo que esta mezcla es un elemento de reflexión interesante”.
Antoni Miralda en la galería Senda.
Y ahora que se acaba de retirar el monumento a Colón en Los Ángeles, es apropiado revisar el proyecto más antiguo de la exposición, Apocalypsis Lamb, un desfile realizado en la 5ª Avenida de Nueva York en 1989 y en Barcelona en 1995, paseando la colcha nupcial de 18×15 m. de Honeymoon, la boda entre Colón y la estatua de la Libertad, uno de los trabajos más recordados de Miralda. La gran colcha, con la gran figura del cordero del Apocalipsis que aparece en las pinturas del ábside románico de Sant Climent de Taüll, está en los almacenes del MNAC pero volverá a colgarse en la Sala Oval del museo del 3 al 7 de abril, como ya se hizo en 1995 con motivo de la exposición Agnus Dei, sobre la influencia del románico en el arte contemporáneo, comisariada por Pilar Parcerisas. “Ya era hora que se volviera a alimentar el cordero”, dice el artista.
Miralda encuentra muy estimulante que parte del proyecto de la boda de Colón y Miss Liberty se active de nuevo. Recuerda como durante la ceremonia matrimonial en Las Vegas “ya hubo manifestaciones de grupos anticoloniales alrededor y eso es fantástico porque el arte debe servir para este tipo de reflexiones”. Desde sus soldaditos de juguete a principios de su carrera al mismo proyecto Food Cultura, la obra de Miralda tiene un componente político muy fuerte pero siempre desde la metáfora y a menudo desde el sentido del humor. “Una obra no puede dejar de ser política pero me interesa explicar las cosas desde la deformación”, asegura.
Por otra parte, para Miralda, implicar a tanta gente en sus proyectos ya es parte crucial de su forma de trabajar y también que las obras lleguen de manera directa a la gente. “Me gusta saber cosas como que alguien, por casualidad, topa con un desfile mío, no sabe qué es, lo pregunta y termina interesándose por mi obra. En este sentido mi obra tiene muchos niveles, que implica a personas con preparación intelectual y artística pero también a los que no la conocen. No pienso renunciar al componente lúdico y festivo de mi trabajo porque cuando eres artista, tienes que regalar cosas. El arte no sólo se trata de hacer negocio o vender obras en una galería”, concluye.
La exposición Miralda. Tres projectes (NYC-MIA-BCN) se puede visitar en la galería Senda, de Barcelona, hasta el 5 de enero de 2019.
por Ricard Mas | Nov 15, 2018 | home, Noticias
Tras cumplir 15 años en la pasada edición y poner en marcha un proceso de reflexión, Loop, la única feria exclusivamente dedicada al videoarte de Europa, vuelve del 20 al 22 de este mes renovada y llena de energía.
Mientras tanto el festival que la arropa ya ha empezado en numerosos espacios de la ciudad.
Además de abandonar el mes de junio para no ser asimilada a los festivales cada vez más numerosos que se celebran por aquellas fechas, la feria, el momento álgido del evento, cambia también de sede. Ya no será el Cataluña Ramblas, que con los años había restringido cada vez más las prerrogativas del Loop, sino el innovador y fascinante Almanac (Gran Vía, 619) que durante dos días pondrá todas sus instalaciones a disposición exclusiva de los video lovers.
A la espera del atracón final de vídeo que ofrecerán las 42 galerías participantes, el festival Loop ya está contaminando la ciudad con sus propuestas.
Estas son algunas de las imprescindibles:
Núria Font, Cosmogonia del moviment.
Núria Font. Cosmogonía del movimiento – Arts Santa Mònica – Hasta el 20 de enero.
Un homenaje al rostro de la videodanza española en el mundo, mujer polifacética y clarividente que falleció prematuramente hace un año. Coreógrafa, artista multimedia, docente y teórica, Font jugó un papel decisivo en el mestizaje entre danza, vídeo y nuevas tecnologías. Concibió eventos rompedores, que materializaban la interdisciplinariedad mucho antes de que se convirtiera en una de las prácticas obligadas del arte contemporáneo, y fue pionera en desarrollar tecnologías para la interacción en directo. Todo esto y mucho más lo cuenta a través de sus logros la comisaria Imma Prieto.
Eva & Franco Mattes, Happens or it didn’t pic.
Happens or it didn’t pic – Blueproject Foundation – Hasta el 13 de enero
En su primera individual en España, Eva y Franco Mattes, más conocidos como 0100101110101101.ORG, reflexionan sobre la verdad y la mentira a partir de la realidad filtrada a través del tamiz de las redes sociales. En una instalación que evoca una oficina arrasada por una tormenta, varios vídeos ponen de manifiesto las estrategias ocultas de la sociedad de la información, sus obsesiones y manipulaciones en la construcción de la que se ha bautizado posverdad.
Isabel Rocamora, Horizon of Exile.
Horizon of Exile. Isabel Rocamora – Fundación Vila Casas – Hasta el 25 de noviembre
La idea de belleza se ha alejado cada vez más del arte, por considerarse inadecuada para expresar la complejidad y las contradicciones de la modernidad. Isabel Rocamora la reivindica con obras que oscilan entre el desafío y la nostalgia y platean un combate entre cuerpo, espacio e identidad, sin concesiones a la estetización. Es el caso de Horizon of Exile, una meditación íntima sobre tierra e identidad, a partir de los relatos de unas refugiadas iraquíes que se superponen a una interminable travesía del desierto.
William Kentridge, Sonnets.
Sonnets. William Kentridge – Cercle del Liceu – Hasta el 25 de noviembre
Tras enamorar medio mundo con vídeos de dibujos animados en blanco y negro, que dan forma poética a las contradicciones y los sufrimientos de su Sudáfrica natal, en Sonnets Kentridge propone una exploración del color en movimiento. Editada siguiendo el ritmo y los sonidos del Soneto 18 de Shakespeare, es un folioscopio (aquellos libritos infantiles cuyos dibujos se animaban al pasar las páginas), grabado en vídeo, creado con láminas de colores pintadas en las páginas del libro. La proyección marca la primera colaboración entre Loop y la coleccionista venezolana Tanya Capriles.
Giovanni Giaretta, La casa ostinato crescendo, 2017. Fundació Suñol.
City Screen – Galerías, espacios independientes y centros de arte de Barcelona
La sección abierta del festival ofrece una radiografía de la escena del arte contemporáneo barcelonés. A las galerías de la asociación Art Barcelona se suman una treintena de espacios con vídeos muy recomendables, desde la obra creada por Jake Elwes mediante la Inteligencia Artificial (Espai Angram) hasta los proyectos de Miralda (Senda) y las atmósferas irreales de Alberto Merino (Espai Souvenir).
por Ricard Mas | Nov 15, 2018 | home, Notícies
Després de complir 15 anys en la passada edició i posar en marxa un procés de reflexió, Loop, l’única fira exclusivament dedicada al videoart d’Europa, torna del 20 al 22 d’aquest mes renovada i plena d’energia.
Mentrestant el festival que li fa costat ja ha començat en nombrosos espais de la ciutat.
A més a més d’abandonar el mes de juny per no ser assimilada als festivals cada vegada més nombrosos que se celebren per aquelles dates, la fira, el moment àlgid de l’esdeveniment, canvia també de seu. Ja no serà el Catalunya Rambla, que amb els anys havia restringit cada vegada més les prerrogatives del Loop, sinó l’innovador i fascinant Almanac (Gran Via, 619) que durant dos dies posarà totes les seves instal·lacions a disposició exclusiva dels video lovers.
A l’espera de l’afartada final de vídeo que oferiran les 42 galeries participants, el festival Loop ja està contaminant la ciutat amb les seves propostes.
Aquestes són algunes de les imprescindibles:
Núria Font, Cosmogonia del moviment.
Núria Font. Cosmogonia del moviment -Arts Santa Mònica- Fins al 20 de gener.
Un homenatge al rostre de la videodansa espanyola al món, dona polifacètica i clarivident que va morir prematurament fa un any. Coreògrafa, artista multimèdia, docent i teòrica, Font va jugar un paper decisiu en el mestissatge entre dansa, vídeo i noves tecnologies. Va concebre esdeveniments trencadors, que materialitzaven la interdisciplinarietat molt abans que es convertís en una de les pràctiques obligades de l’art contemporani, i va ser pionera en desenvolupar tecnologies per a la interacció en directe. Tot això i molt més ho explica a través dels seus èxits la comissària Imma Prieto.
Eva & Franco Mattes, Happens or it didn’t pic.
Happens or it did not pic -Blueproject Foundation- Fins al 13 de gener.
En la seva primera individual a Espanya, Eva i Franco Mattes, més coneguts com 0100101110101101.ORG, reflexionen sobre la veritat i la mentida a partir de la realitat filtrada a través del tamís de les xarxes socials. En una instal·lació que evoca una oficina arrasada per una tempesta, diversos vídeos posen de manifest les estratègies ocultes de la societat de la informació, les seves obsessions i manipulacions en la construcció de la qual s’ha batejat postveritat.
Isabel Rocamora, Horizon of Exile.
Horizon of Exile. Isabel Rocamora -Fundació Vila Casas- Fins al 25 de novembre.
La idea de bellesa s’ha allunyat cada vegada més de l’art, per considerar-se inadequada per a expressar la complexitat i les contradiccions de la modernitat. Isabel Rocamora la reivindica amb obres que oscil·len entre el desafiament i la nostàlgia i plantegen un combat entre cos, espai i identitat, sense concessions a l’estetització. És el cas d’Horizon of Exile, una meditació íntima sobre terra i identitat, a partir dels relats d’unes refugiades iraquianes que es superposen a una interminable cruïlla del desert.
William Kentridge, Sonnets.
Sonnets. William Kentridge -Cercle del Liceu- Fins al 25 de novembre.
Després enamorar mig món amb vídeos de dibuixos animats en blanc i negre, que donen forma poètica a les contradiccions i els patiments de la seva Sud-àfrica natal, a Sonnets Kentridge proposa una exploració del color en moviment. Editada seguint el ritme i els sons del Sonet 18 de Shakespeare, és un foliscopi (aquells llibrets infantils els dibuixos dels quals s’animaven en passar les pàgines), gravat en vídeo, creat amb làmines de colors pintades a les pàgines del llibre. La projecció marca la primera col·laboració entre Loop i la col·leccionista veneçolana Tanya Capriles.
Giovanni Giaretta, La casa ostinato crescendo, 2017. Fundació Suñol.
City Screen -Galeries, espais independents i centres d’art de Barcelona
La secció oberta del festival ofereix una radiografia de l’escena de l’art contemporani barceloní. A les galeries de l’associació Art Barcelona se sumen una trentena d’espais amb vídeos molt recomanables, des de l’obra creada per Jake Elwes mitjançant la Intel·ligència Artificial (Espai Angram) fins als projectes de Miralda (Senda) i les atmosferes irreals d’Alberto Merino ( Espai Souvenir).
por Ricard Mas | Nov 15, 2018 | Home, News
Following its 15th anniversary last year and the beginning of a period of reflection, LOOP – the only fair dedicated exclusively to European video art – returns from the 20 to 22 of this month with a renewed energy.
Meanwhile the festival that it forms part of has already started in various places in the city.
As well as moving from the month of June so as not to disappear among the numerous festivals that are increasingly taking place around those dates, the fair is also changing its base. It will no longer be in the Catalonia Ramblas Hotel, which has gone restricting its possibilities over the years, but at the innovative and fascinating Almanac (Gran Vía, 619) which for two days will make all its facilities available exclusively to video lovers.
While waiting for the final blow-out of LOOP which will be offered by the 42 participating galleries, the fair is already contaminating the city with other proposals.
These are some of the most unmissable:
Núria Font, Cosmogonia del moviment.
Núria Font. Cosmogony of Movement – Arts Santa Mònica – Until 20 January
Homage to the face of Spanish videodance in the world – a multitalented and astute woman who died before her time a year ago. A choreographer, artist, teacher and theoretician, played a decisive role in the fusion between dance, video and new technology. She conceived ground-breaking events which put into practice the interdisciplinarity long before it became an obligatory part of contemporary art and she was a pioneer in developing technologies for direct performances. All of this and more is told through her achievements by the curator Imma Prieto.
Eva & Franco Mattes, Happens or it didn’t pic.
Happens or it didn’t pic – Blueproject Foundation – Until 13 January
In their first solo exhibition in Spain, Eva and Franco Mattes, better known as 0100101110101101.ORG, reflect on truth and lies of a reality filtered through the sieve of social media networks. In an installation that looks like an office after a storm, several videos show the hidden strategies of the information society, their obsessions and manipulations in the construction of what has been called the post-truth.
Isabel Rocamora, Horizon of Exile.
Horizon of Exile. Isabel Rocamora –Vila Casas Foundation – Until 25 November
The idea of beauty has become increasingly distanced from art, being considered inadequate for expressing the complexity and contradictions of modernity. Isabel Rocamora reclaims it through works which oscillate between defiance and nostalgia present a battle between body, space and identity, with no concessions to aestheticisation. This is the case of Horizon of Exile, an intimate meditation on earth and identity based on the stories of Iraqi refugees superimposed on an interminable desert crossing.
William Kentridge, Sonnets.
Sonnets. William Kentridge – Cercle del Liceu – Until 25 November
Having enamoured half the world with black and white cartoon videos, which give a poetic form to the contradictions and suffering in his native Africa, in Sonnets Kentridge proposes an exploration of colour in movement. Edited using the rhythms and sounds of Shakespeare’s Sonnet number 18, it is a flip book filmed in video, created using thin layers of colour painted on the pages of the book. The projection marks the first collaboration between loop and the Venezuelan collector Tanya Capriles.
Giovanni Giaretta, La casa ostinato crescendo, 2017. Fundació Suñol.
City Screen – Galleries, independent spaces and art centres in Barcelona
The open section of the festival offers an x-ray of the contemporary art scene in Barcelona. Added to the galleries of the Art Barcelona association are another thirty-odd spaces with highly recommended videos, from the work created by Jake Elwes using Artificial Intelligence (Espai Angram) to projects by Miralda (Senda) and the unreal atmospheres of Alberto Merino (Espai Souvenir).
por Ricard Mas | Nov 14, 2018 | Crítica, home
Així com el cavaller alça l’espasa en el buit, així també el feudal alça el castell damunt la plana, damunt l’areny a la riba del mar, al roquissar, sempre per damunt de les mirades atordides, aquest és el gest més visible del poder, de la sobirania individual, de la victòria sobre l’entorn hostil.
És talment així, que l’espasa de Sant Martí que encara avui es conserva al Museu de l’Exèrcit de París, l’espasa de virtut dels nostres monarques, ens evoca l’esplendor de l’alta corona —amb un relleu de sant Martí tallant la capa, amb el senyal reial de les quatre barres—, de la mateixa manera que l’escampadissa de castells per la geografia catalana també ens evoca la societat eminent dels guerrers medievals, enfilats sempre dalt del cavall, tothora dominant, vigilant, mostrant-se temibles des de l’altura.
L’espasa de Sant Martí, l’espasa dels reis catalans.
El castell, el senyor del castell, la mainada dels cavallers que el serveixen i el guarden; a Catalunya el territori va canviant, es transforma o es dilata, però trobem sempre el mateix fenomen, són el parallamps que atreu tots els esguards, són el centre de tota l’atenció possible. Ho són tant i tant que avui, desapareguda per sempre la societat dels feudals, el castell continua imposant-se enmig del paisatge, encara que estigui en ruïnes fins i tot, el castell encara convoca tots els ulls i no pot deixar de ser admirat perquè contravé el vertigen, com el castell de l’Eramprunyà, posem per cas. És sens dubte un protagonista. Tampoc pot deixar de ser anomenat quan l’identifiquem en un mapa, en un senyal de carretera; qualsevol castell duu un nom propi, específic, que resisteix dins la memòria, ressonant amb el dring de la moneda de bona llei, amb la rotunditat sòlida del català vell, testimoni venerable de les inacabables lluites de la conquesta contra els musulmans, de les perpètues confrontacions internes entre faccions, de les insurreccions contra el rei però, sobretot, de l’arrogant individualitat dels senyors de la guerra, dissidents quan volen, sempre indòmits, pagats d’ells mateixos, difícils persones.
Castell de Montsoriu.
Pronunciar-ne els noms és una experiència atraient. El castell de Montsoriu de la Selva, el de Bellver de Mallorca, el de Peníscola del Baix Maestrat, els de Montgrí i de Requesens a l’Empordà, el de la Suda de Tortosa, el de Miravet a Ribera d’Ebre, el de Claramunt al Penedès, el de Boixadors a l’Anoia, els de Llordà i de Mur al Pallars, el de Cardona, solemne i poderós com una muntanya. Els castells mostren el domini sobre la demarcació, alhora residència fortificada d’un senyor local o d’un gran senyor i, per altra banda, aixopluc temporal de les tropes en trànsit, també protecció per als habitants de la comarca que s’hi apleguen en moments d’incertesa. El castell es basteix quan, tot d’una, el poder dels monarques posteriors a l’imperi romà s’esquerda definitivament i ha de sostenir-se a través de nous vincles polítics amb la incipient noblesa, si és que vol sobreviure. A través d’aquest conjunt d’obligacions mútues, el territori esdevé una renovada realitat que rep el nom de feu, amb un o més castells, que el senyor cedeix a un súbdit a través d’un pacte segellat amb un petó.
Castell de Llordà.
Val la pena insistir-hi. Un castell o un conjunt de castells s’obtenen a canvi d’un petó i no de cap altra cosa. La cerimònia de vassallatge pot semblar estranya per a la nostra societat però no té res de particular ni de vistós. A través de la cessió que el senyor fa al seu nou subordinat —històricament primer de manera temporal, després amb caràcter hereditari—, aquest n’esdevé vassall. És una curiosa paraula celta que vol dir simplement ‘noi’, ‘minyó’, ‘mosso’ en el sentit de ‘servidor’, de persona que té una relació honorable de sotmetiment amb una altra persona de més gran jerarquia.
Detall de l’espasa de Sant Martí.
És certament una relació desigual —quina relació no l’és?— però que s’estableix entre homes lliures, entre dues persones que poden disposar del seu destí i s’assembla molt amb una adopció, però una adopció entre adults. El vassall és protegit pel senyor, en cas de conflicte o de dissort, fins i tot s’ocupa del seu manteniment si cal, de satisfer les seves necessitats més pregones, o fins i tot les més menors. I, en justa correspondència, el vassall jura fidelitat i servei indefinits al seu superior, sigui quin sigui el seu rang, ja sigui el cap d’un clan menor, d’una gran nissaga de la noblesa, o el propi monarca.
El castell de Mur i la Col·legiata de Santa Maria.
A Catalunya i als territoris de la llengua d’oc aquest pacte feudal, des de ben antic, és recollit documentalment i s’anomena, amb gran intenció, convenientia o conjunt de promeses que estableixen lliurement dues persones, una relació política que també s’assembla força a un vincle comercial. Queda fixat en un text perquè no pot ser objecte de mals entesos en el futur. Un vincle que queda segellat per sempre a través del petó o osculum. El senyor i el vassall es besen a la boca perquè han decidit establir una relació familiar encara que no tinguin la mateixa sang i, com en un matrimoni que barreja dues sangs dissemblants, volen mostrar públicament una nova intimitat a través d’un gest d’afecte ritual. D’afecte, de proximitat domèstiques.
El castell de Miravet.
A partir d’ara, independentment de l’edat que tinguin els dos protagonistes de l’acord, el senyor —una paraula que vol dir ‘el sènior,’ el que té més edat i, per tant, el que mereix de manera natural el comandament— compta amb un nou membre en la seva família, entesa en un sentit ampli perquè inclou també tota mena de servidors i de persones molt properes. Aquest nou membre és el ‘noi’, el vassall, i com a membre més jove ha de ser protegit i proveït pel líder del grup d’alguna manera, de vegades amb una propietat, amb un llegat, que el permeti viure de manera digna, autònoma però alhora depenent del líder: aquesta donació és el castell. Una casa més o menys fortificada. De vegades fins i tot és una poderosa fortalesa. Com més gran és el castell, com més ostentós és el regal del senyor més gran és el seu poder, la seva fama, el seu prestigi entre els prínceps o nobles principals.
Caixa de jocs.
Testimoni d’una època que comença a morir amb la revolució francesa però que no acaba del tot fins al segle XX, el castell és el testimoni físic d’una societat molt concreta en el nostre imaginari artístic i emocional, específicament la societat dels orígens nacionals europeus, la dels nostres remots avantpassat amb els que compartim la permanència de la llengua catalana en un mateix territori. La passejada per l’exposició L’esplendor dels castells catalans, amb tot d’objectes de la vida quotidiana, des de la vaixella als jocs de taula, des de les armes a les mostres d’orfebreria, no fa més que confirmar l’extraordinari interès que aquesta deixa singular de la nostra història continua exercint damunt nostre. El castell, ja estigui encara precàriament dret, o restaurat abusivament —per suposats especialistes antics en la societat medieval que avui s’han revelat espuris—, ens atreu amb una proximitat, amb una familiaritat, amb una emotivitat que no tenen les venerables restes gregues o romanes, els edificis militars d’altres èpoques, els vestigis d’altres civilitzacions.
Vista de l’exposició.
Sabem que procedim d’una terra de castells de la mateixa manera que els nadius centreamericans saben que procedeixen d’una terra de piràmides. El castell és tota una colla de coses per a nosaltres però potser la més important de totes és que ens recorda el repartiment local del poder, l’existència de temibles cases fortificades on, els cavallers que van poder, van aconseguir afirmar-se darrere aquestes fortificacions. Van establir com van poder una determinada forma de llibertat individual, ben rudimentària, certament escassa, però una determinada experiència de vida autònoma, una determinada manifestació d’independència de criteri, tot acollint-se al precari equilibri legal amb un poderós senyor. El castell dins del paisatge és probablement la mostra més antiga que encara conservem de la més primitiva consciència individual. La més remota prova de l’afirmació personal d’un home.
L’esplendor dels castells catalans es pot visitar al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, fins el 3 de febrer de 2019.
por Ricard Mas | Nov 14, 2018 | Crítica, home
Así como el caballero levanta su espada en el vacío, así también el feudal levanta su castillo sobre la llanura, en la arena a la orilla del mar, en el roquedal, siempre por encima de las aturdidas miradas, ése es el gesto más visible del poder, de la soberanía individual, de la victoria sobre el entorno hostil.
Es tanto así, que la espada de Sant Martí que aún hoy se conserva en el Museo del Ejército de París, la espada de virtud de nuestros monarcas, nos evoca el esplendor de la alta corona —con un relieve de san Martín cortando la capa, con el señal real de las cuatro barras—, al igual que la propagación de castillos por la geografía catalana también nos evoca esa sociedad eminente de los guerreros medievales, montados siempre sobre su caballo, en todo momento dominantes, vigilantes, mostrándose temibles desde su altura.
La espada de Sant Martí, la espada de los reyes catalanes.
El castillo, el señor del castillo, la mesnada de los caballeros que le sirven y le guardan; en Cataluña el territorio va cambiando, se transforma o se dilata, pero siempre encontramos el mismo fenómeno, son el pararrayos que atrae todas las miradas, son el centro de toda la atención posible. Lo son tanto y tanto que hoy, desaparecida para siempre la sociedad de los feudales, el castillo sigue imponiéndose en mitad del paisaje, incluso aunque esté en ruinas, el castillo aún convoca a todos los ojos y no puede dejar de ser admirado porque contraviene el vértigo, como el castillo de l’Eramprunyà, por ejemplo. Es sin duda un protagonista. Tampoco puede dejar de ser dicho cuando lo identificamos en un mapa, en una señal de carretera; cualquier castillo lleva un nombre propio, específico, que resiste en la memoria, resonando con el tintineo de la moneda de buena ley, con la rotundidad sólida del catalán viejo, testigo venerable de las interminables luchas de la conquista contra los musulmanes, de las perpetuas confrontaciones internas entre facciones, de las insurrecciones contra el rey pero, sobre todo, de la arrogante individualidad de los señores de la guerra, disidentes cuando gustan, siempre indómitos, pagados de sí mismos, difíciles personas.
El castillo de Montsoriu.
Pronunciar los nombres es una experiencia atrayente. El castillo de Montsoriu de la Selva, el de Bellver de Mallorca, el de Peñíscola del Baix Maestrat, los de Montgrí y de Requesens en el Ampurdán, el de la Suda de Tortosa, el de Miravet en Ribera de Ebro, el de Claramunt en el Penedès, el de Boixadors en Anoia, los de Llordà y de Mur en el Pallars, el de Cardona, solemne y poderoso como una montaña. Los castillos muestran su dominio sobre la demarcación, a la vez residencia fortificada de un señor local o de un gran señor y, por otro lado, cobijo temporal de las tropas en tránsito, también protección para los habitantes de la comarca que se reúnen en momentos de incertidumbre. El castillo se construye cuando, de repente, el poder de los monarcas posteriores al imperio romano se resquebraja definitivamente y debe sostenerse a través de nuevos vínculos políticos con la incipiente nobleza, si es que quiere sobrevivir. A través de este conjunto de obligaciones mutuas, el territorio se convierte en una renovada realidad que recibe el nombre de feudo, con uno o más castillos, que el señor cede a un súbdito a través de un pacto sellado con un beso.
El castillo de Llordà.
Vale la pena insistir en ello. Un castillo o un conjunto de castillos se obtienen a cambio de un beso y no de ninguna otra cosa. La ceremonia de vasallaje puede parecer extraña para nuestra sociedad pero no tiene nada de particular ni de vistoso. A través de la cesión que el señor hace a su nuevo subordinado —históricamente primero de manera temporal, después con carácter hereditario—, éste deviene vasallo. Es una curiosa palabra celta que significa simplemente ‘chico’, ‘muchacho’, ‘mozo’ en el sentido de ‘servidor’, de persona que tiene una relación honorable de sometimiento con otra persona de jerarquía superior.
Detalle de la espada de Sant Martí.
Es ciertamente una relación desigual —¿qué relación no lo es?— pero que se establece entre hombres libres, entre dos personas que pueden disponer de su destino y se parece mucho a una adopción, pero es una adopción entre adultos. El vasallo es protegido por su señor, en caso de conflicto o de desdicha, incluso se ocupa de su mantenimiento si es necesario, de satisfacer sus necesidades más profundas, o incluso las más pequeñas. Y, en justa correspondencia, el vasallo jura fidelidad y servicio indefinidos a su superior, cualquiera que sea su rango, ya sea el jefe de un clan menor, de una gran estirpe de la nobleza, o el propio monarca.
El castillo de Mur y la Colegiata de Santa María.
En Cataluña y en los territorios de la lengua de oc este pacto feudal, desde muy antiguo, es recogido documentalmente y se denomina, con gran intención, convenientia o conjunto de promesas que establecen libremente dos personas, una relación política que también se parece bastante a un vínculo comercial. Queda fijado en un texto ya que no puede ser objeto de malos entendidos en el futuro. Un vínculo que queda sellado para siempre a través del beso o osculum. El señor y el vasallo se besan en la boca porque han decidido establecer una relación familiar aunque no tengan la misma sangre y, como en un matrimonio que mezcla dos sangres disímiles, quieren mostrar públicamente una nueva intimidad a través de un gesto de afecto ritual. De afecto, de proximidad, domésticas.
El castillo de Miravet.
A partir de ahora, independientemente de la edad que tengan los dos protagonistas del acuerdo, el señor —una palabra que significa ‘el senior’, el que tiene más edad y, por lo tanto, el que merece de manera natural el mando— cuenta con un nuevo miembro en su familia, entendida en un sentido amplio porque incluye también todo tipo de servidores y de personas muy cercanas. Este nuevo miembro es el ‘chico’, el vasallo, y como miembro más joven debe ser protegido y dotado por el líder del grupo de alguna manera, a veces con una propiedad, con un legado, que le permita vivir de manera digna, autónoma pero a la vez dependiendo del líder: esa donación es el castillo. Una casa más o menos fortificada. A veces incluso es una poderosa fortaleza. Cuanto mayor es el castillo, como más ostentoso es el regalo del señor mayor es su poder, su fama, su prestigio entre los príncipes o nobles principales.
Caja de juegos.
Testigo de una época que comienza a morir con la revolución francesa pero que no termina del todo hasta el siglo XX, el castillo es el testimonio físico de una sociedad muy concreta en nuestro imaginario artístico y emocional, específicamente la sociedad de los orígenes nacionales europeos, la de nuestros remotos antepasado con los que compartimos la permanencia de la lengua catalana en un mismo territorio. El paseo por la exposición El esplendor de los castillos catalanes medievales, con multitud de objetos de la vida cotidiana, desde la vajilla a los juegos de mesa, desde las armas a las muestras de orfebrería, no hace más que confirmar el extraordinario interés que esta herencia singular de nuestra historia continúa ejerciendo sobre nosotros. El castillo, ya esté precariamente en pie aún, o restaurado abusivamente —por supuestos especialistas antiguos en la sociedad medieval que hoy se han revelado espúreos—, nos atrae con una proximidad, con una familiaridad, con una emotividad que no tienen los venerables restos griegos o romanos, los edificios militares de otras épocas, los vestigios de otras civilizaciones.
Vista de la exposición.
Sabemos que procedemos de una tierra de castillos de la misma manera que los nativos centroamericanos saben que proceden de una tierra de pirámides. El castillo es muchas cosas para nosotros pero quizás la más importante de todas es que nos recuerda el reparto local del poder, la existencia de temibles casas fortificadas donde, los caballeros que pudieron, lograron afirmarse detrás estas fortificaciones. Establecieron como pudieron una determinada forma de libertad individual, muy rudimentaria, ciertamente escasa, pero una determinada experiencia de vida autónoma, una determinada manifestación de independencia de criterio, acogiéndose al precario equilibrio legal con un poderoso señor. El castillo en el paisaje es probablemente la muestra más antigua que aún conservamos de la más primitiva conciencia individual. La más remota prueba de la afirmación personal de un hombre.
La exposición El esplendor de los castillos catalanes medievales se puede visitar, hasta el 3 de febrero de 2019, en el Museo de Arqueología de Cataluña.
por Ricard Mas | Nov 14, 2018 | Home, Reviews
Just as the knight raises his sword in the air, so the lord raises his castle on the plain, on the sand at the sea’s edge, on the rocks, always above the fascinated gaze of the people. This is the most visible gesture of power, of individual sovereignty, of victory over a hostile environment.
Perhaps it is for that reason that St. Martin’s sword is preserved today in the Military Museum in Paris, the sword of virtue of our monarchs, evoking the splendour of the high crown – with a relief of St. Martin slashing his cloak with the royal sign of the four stripes in two – in the same way that the scattering of castles across the Catalan territory also evokes in us a society of eminent medieval warriors, in line on their mounts, dominating, watchful, and instilling fear from their position of height.
Saint Martin’s sword.
The castle, the lord of the castle, the knights that serve and protect him; in Catalonia the territory is ever changing, transforming, expanding, but there is always the same phenomenon – the lightning conductors which attract every gaze are the only possible centre of attraction. Such are they that today, now that the feudal societies have disappeared forever, the castle continues to dominate the landscape, even though it may be in ruins; the lofty castle continues to attract all eyes and never ceases to be admired because it defies vertigo, as is the case with the Castle of Eramprunyà, for example. There is no doubt about its protagonism. Nor can its name merge into the map or into among the other road signs since all castles have their own name, which is specific and remains within memory, resonating with the clink of sterling coins, with the solid rotundity of the Old Catalonia, a true testimony to the never-ending conquests against the Moors, perpetual internal conflicts between warring factions, the insurrections against the king but, especially, the arrogant individuality of the warlords, dissidents at will, always untameable, self-financing, difficult people.
Montsoriu Castle.
Saying the names out loud is satisfying. The Castle of Montosoriu in the La Selva, Bellver in Mallorca, Peníscola in Baix Maestrat, the Castles of Montgrí and Requesens in the Empordà, Suda in Tortosa, Miravet in the Ebre Delta, Claramunt Castle in the Penedès, Boixadors in Anoia, Llordà and Mur castles in Pallars, Cardona Castle, solemn and powerful like a mountain. The castles dominate the boundaries of a small, local or great land lord and also the temporary camps of the moving troops and protection for the residents of the counties who flood there at times of uncertainty. The castle was built when, suddenly, the power of the monarchs after the Roman Empire was definitively broken and had to survive through the new political links with the incipient nobility, if it wanted to survive at all, that is. This set of mutual obligations meant that the territory became a new reality which received the name of the fief, with one or more castles which the lord would transfer to one of his subjects in an agreement sealed with a kiss.
Llordà Castle.
I’ll say that again. The castle or set of castles were obtained in exchange for a kiss and nothing else. The vassalage ceremony may seem strange in our society but there is nothing special about it to attract attention. Through this transfer to a new subject – historically at first temporarily and then hereditary in nature – he became the new vassal. This is a curious Celtic word which simply means ‘young man’ in the sense of servant – a person with an honourable and submissive relationship with another higher up the hierarchy.
Saint Martin’s sword, detail.
It is, of course, an unequal relationship (how many relationships aren’t?) but it is established between free men, between two people who can decide on their destiny and one which appears very much like an adoption, but an adoption between adults. The vassal is protected by the lord in situations of conflict or bad luck, and they are even maintained if necessary, for both their major and minor needs. And in exchange, the vassal swears loyalty and indefinite service to his superior, whatever their rank, whether from an established clan, a major lineage or the king himself.
Mur Castle and Collegiate Church of Santa Maria.
In Catalonia and in the lands of Oc this age-old feudal agreement is documented and purposefully denominated convenientia, or a set of promises that freely establish two people; a political relationship that is very like a commercial one. This is set out in a text so that it cannot be the subject of future misunderstandings. The link which is sealed with the kiss or osculum. The lord and the vassal kiss each other on the lips because they have decided to establish a family relationship even though they do not share the same blood and, like in a marriage of two different bloods, they wish to publicly demonstrate their new relation through this great affective ritual. A relationship of love, of domestic proximity.
Miravet Castle.
From that point, independently of the age of the figures in question in the agreement, the lord – a word which in fact means the ‘greater’ of the two, the ‘senior’, who is older and therefore naturally deserves a greater level of leadership – now has a new member of the family, understood in a broad sense because this also includes his servants and those closest to him. This new member is the ‘young man’ – the vassal – and as the ‘younger’ has to be protected and provided for by the leader of the group in one way or another, sometimes by giving him property, a legacy which will enable him to live a better and more independent life, but also one which depends on the leader: that legacy is the castle – a residence which is more or less fortified and sometimes a great fortress.. The bigger the castle, the greater the ostentation of the gift from the lord, the greater is its power, its fame and its prestige among the princes and nobles.
Game box.
This testimony to an age which began to enter into decline with the French Revolution, but which would not end until the end of the twentieth century, the castle is the physical witness to a very specific society in our artistic and emotional imaginery, specifically in the societies with European national roots; that of our remote ancestors with whom we share the permanence of the Catalan language in a single territory. The exhibition The Splendour of Catalan Castles, with all of the everyday objects that it contains, from the domesticware to the table games, from the arms to the gold and silverwork, does nothing more than to confirm the extraordinary interest that this heritage continues to leave in our understanding of history. The castle, whether in its original state or in an abusively kitsch restoration (by supposed specialists in medieval society that have today been outed as spurious experts) attracts us to a proximity, a familiarity and emotions that are not offered even by the Greek and Roman remains, military installations or the vestiges of other civilizations.
View of the exhibition.
We know that we come from a land of castles in the same way that the Central Americans know that they come from the land of pyramids. The castle is a whole set of things for us but maybe the most important is that it reminds us of the local distribution of power, the fearful existence of fortified buildings where the knights who were able managed to establish themselves behind the threshold of them. In their way they were able to establish a kind of individual freedom, rudimentary it has to be said, and often slight, but nevertheless a certain experience of autonomous living, a certain manifestation of independence of criteria, always within the precarious legal balance of their relationship with the powerful lord. The castle in the landscape is probably the most ancient example of primitive individual consciousness. It is the most profound evidence of man’s personal affirmation.
The Splendour of Catalan Castles can be seen in the Museum of Archaeology of Catalonia in Barcelona until 3 February 2019.
por Ricard Mas | Nov 12, 2018 | Articles, home
Dijous passat va tenir lloc a Barcelona una subhasta extraordinària de llibres antics i manuscrits. L’organitzava Soler y Llach, la firma referent en aquest tipus de subhastes.
La major part dels lots es va vendre. Els resultats es poden consultar a internet, i ens revela dues dades força interessants: d’una banda, es consolida amb força l’alça del mercat de la bibliofília, després d’anys de lenta recuperació. Hi ha llibres i documents al mercat que són tan part de la nostra pròpia història que no podien seguir ignorats. El patrimoni cultural no és una exclusiva de les administracions públiques. Unes administracions que, d’altra banda, no van comparèixer en aquesta subhasta.
Practica, forma, y estil, de celebrar Corts Generals en Cathalunya, 1701.
De l’altra banda, en concordança amb una sèrie de tendències culturals relacionades amb la identitat nacional, es constata un interès enorme per tot el que tingui a veure amb aspectes i episodis molt concrets de la història de Catalunya: documents i llibres relatius a la Guerra de Successió, a la Catalunya medieval i a les lleis pròpies d’aquest Principat i àdhuc del Regne d’Aragó.
A tall d’exemple, hi havia una secció dedicada a la Guerra de Successió, amb 43 lots de llibres, bans, fulletons i manuscrits. No només es va adjudicar pràcticament la totalitat del conjunt, també molts lots van duplicar i fins i tot triplicar el preu de sortida.
Tal vegada es partia d’estimacions massa baixes. El fet és que, per exemple, un conjunt de 35 cobles i fulletons poètics dedicats a Carles III, alguns dels quals en català, va assolir un remat de gairebé vint vegades el preu inicial: sortia en 120 euros i es va adjudicar en 2.200.
Un misteriós manuscrit anònim, escrit cap a 1830, amb la historia de Barcelona des del conseller en Cap Joan Fiveller fins a Felip II, que sortia per 100 euros, va assolir els 4.000.
O un preciós exemplar de bibliòfil de tema barcelonès –Rafael Tasis: Tot l’any. Dotze estampes barcelonines i un pròleg, 1943– en tiratge de 55 exemplars numerats en paper de fil, litografies d’Antoni Clavé i una extraordinària enquadernació amb pell del mític Emili Brugalla, va passar d’uns escassos 350 euros als 3.200 del remat final.
Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya, 1495. La primera constitució impresa de Catalunya.
Però el momentum de la subhasta va arribar amb la secció de llibres gòtics i incunables de la Biblioteca Ausiàs March; un nom de consens per a un propietari que volia preservar l’anonimat.
Els lots relatius a la legislació medieval de Catalunya com a Estat van assolir preus mai vistos anteriorment: uns Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya impresos el 1495 –probablement dels primers que van veure la llum en una impremta– van arribar als 10.000 euros (partien en 4.500). La Suma de los Fueros de Aragón y observancias del noble e ínclito Reyno de Aragón (1525) de Jacobo Soler, va passar dels 700 als 8.000 euros. Un Consolat de Mar publicat el 1518 va passar dels 1.800 als 5.500 euros. O un clàssic de la literatura catalana, la Crònica dels fets… del Inclyt Rey Don Jaume Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia: Compte de Barcelona e de Muntpesller (1562) va assolir els 3.000 euros (sortia en 1.200).
Ramon Llull, Blanquerna, 1521.
Les cotitzacions més altes van ser per al clàssic Libro primero de Morgante y Roldán y Reynaldos donde se cuentan sus maravillosos hechos en armes (1550). Aquest relat, que Cervantes cita al primer capítol del Quixot, partia en 4.000 euros i va assolir els 12.000. I el rifacimento del Blanquerna de Ramon Llull, a cura de Joan Bonllabi. Un clàssic rar, amb tipografia gòtica i gravats al boix. S’oferia per 6.000 euros i va assolir els 19.000.
En conclusió: hi ha mercat, oportunitats i molt de futur per al bon material bibliogràfic; i aquest mateix mercat ens revela les pulsions del nostre present històric.
por Ricard Mas | Nov 12, 2018 | Artículos, home
El pasado jueves tuvo lugar en Barcelona una subasta extraordinaria de libros antiguos y manuscritos. La organizaba Soler y Llach, la firma referente en este tipo de subastas.
La mayor parte de los lotes se vendió. Los resultados se pueden consultar en internet, y nos revelan dos datos muy interesantes: por un lado, se consolida la tendencia al alza del mercado de la bibliofilia, después de años de lenta recuperación. Hay libros y documentos en el mercado que son tan parte de nuestra propia historia que no podían seguir ignorados. El patrimonio cultural no es una exclusiva de las administraciones públicas. Unas administraciones que, por otra parte, no comparecieron en esta subasta.
Practica, forma, y estil, de celebrar Corts Generals en Cathalunya, 1701.
Por otro lado, en concordancia con una serie de tendencias culturales relacionadas con la identidad nacional, se constata un interés enorme por todo lo que tenga que ver con aspectos y episodios muy concretos de la historia de Cataluña: documentos y libros relativos a la guerra de Sucesión, a la Cataluña medieval y a las leyes propias de este Principado e incluso del Reino de Aragón.
A modo de ejemplo, había una sección dedicada a la Guerra de Sucesión, con 43 lotes de libros, bandos, folletos y manuscritos. No sólo se adjudicó prácticamente la totalidad del conjunto, también muchos lotes duplicaron e incluso triplicaron el precio de salida.
Tal vez se partía de estimaciones demasiado bajas. El hecho es que, por ejemplo, un conjunto de 35 coplas y folletos poéticos dedicados a Carlos III, algunos de los cuales en catalán, alcanzó un remate de casi veinte veces el precio inicial: salía en 120 euros y se adjudicó en 2.200.
Un misterioso manuscrito anónimo, escrito hacia 1830, con la historia de Barcelona desde el primer consejero Joan Fiveller hasta Felipe II, que salía por 100 euros, alcanzó los 4.000.
O un precioso ejemplar de bibliófilo de tema barcelonés -Rafael Tasis: Tot l’any. Dotze estampes barcelonines i un pròleg, 1943- en tirada de 55 ejemplares numerados en papel de hilo, litografías de Antoni Clavé y una extraordinaria encuadernación con piel del mítico Emili Brugalla, pasó de unos escasos 350 euros a los 3.200 del remate final.
Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya, 1495. La primera copia impresa de unas constituciones de Cataluña.
Pero el momentum de la subasta llegó con la sección de libros góticos e incunables de la Biblioteca Ausiàs March; un nombre de consenso para un propietario que quería preservar el anonimato.
Los lotes relativos a la legislación medieval de Cataluña como Estado alcanzaron precios nunca vistos anteriormente: unos Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya impresos en 1495 -probablemente los primeros que vieron la luz en una imprenta- alcanzaron los 10.000 euros (partían en 4.500). La Suma de los Fueros de Aragón y observancias del noble y ínclito Reyno de Aragón (1525) de Jacobo Soler, pasó de 700 a 8.000 euros. Un Consolat de Mar publicado en 1518 pasó de los 1.800 a los 5.500 euros. O un clásico de la literatura catalana, la Crònica dels fets… del Inclyt Rey Don Jaume Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia: Compte de Barcelona e de Muntpesller (1562) alcanzó los 3.000 euros (salía en 1.200).
Ramon Llull, Blanquerna, 1521.
Las cotizaciones más altas fueron para el clásico Libro primero de Morgante y Roldán y Reynaldos donde se cuentan sus maravillosos hechos en armas (1550). Este relato, que Cervantes cita en el primer capítulo del Quijote, partía en 4.000 euros y alcanzó los 12.000. Y el rifacimento del Blanquerna de Ramon Llull, a cargo de Joan Bonllabi. Un clásico raro, con tipografía gótica y grabados al boj. Se ofrecía por 6.000 euros y alcanzó los 19.000.
En conclusión: hay mercado, oportunidades y mucho futuro para el buen material bibliográfico; y este mismo mercado nos revela las pulsiones de nuestro presente histórico.
por Ricard Mas | Nov 12, 2018 | Article, Home
Last Thursday in Barcelona there was an extraordinary auction of antiquarian books and manuscripts. The organisers Soler y Llach, are a reference in this kind of sale.
Most of the lots were sold. You can see the results here, and they throw up two very interesting facts. On the one hand it is clear that the bibliophile market has become firmly consolidated following years of slow recovery. There are books and documents on the market that are so much a part of our history that they cannot be ignored. Our cultural heritage is not just in the hands of the governmental agencies, which did not attend this auction.
Practica, forma, y estil, de celebrar Corts Generals en Cathalunya, 1701.
On the other hand, and in line with a series of cultural tendencies related to national identity, there was an enormous interest for everything to do with the most specific episodes and aspects of the history of Catalonia: documents and books about the War of the Spanish Succession, medieval Catalonia and the laws related to Catalonia and the Kingdom of Aragon.
By way of example, there was a section dedicated to the War of the Spanish Succession, with 43 lots of books, bans, leaflets and manuscripts. Not only were almost all of the lots sold, but many either doubled or tripled the starting price.
Perhaps the prices started too low, but the fact is that, for example, a set of 35 strophes and poetic leaflets dedicated to King Charles III, some of which were in Catalan, reached almost twenty times the original asking price: from 120 Euros they were sold for 2,200.
A mysterious anonymous manuscript, written around 1830, about the history of Barcelona from Chief Councillor to Philip II, Joan Fiveller, which was up for 100 Euros, sold for 4,000.
Other beautiful items from Barcelona bibliophilia were Rafael Tasis: Tot l’any. Dotze estampes barcelonines i un pròleg, 1943 – a print run of 55 copies on filter paper; lithographs by Antoni Clavé; and an extraordinary leather-bound item by the mythical Emili Brugalla, finally sold for 3,200 Euros from a starting price of just 350.
Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya, 1495. The first printed constitution of Catalonia.
But the high point of the auction was the section of Gothic and incunabular books from the Ausiàs March Library – a false name for an owner who wished to remain anonymous.
The lots relating to medieval legislation in Catalonia and the Spanish state sold for unprecedented amounts: some of the Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya printed in 1495, and probably some of the first to see the light of the printing press, reached a total of 10,000 Euros (divided into lots of 4,500). Successful bids for the Suma de los Fueros de Aragón y observancias del noble e ínclito Reyno de Aragón (1525) by Jacobo Soler, rose from 700 to 8,000 Euros. A Consolat de Mar published in 1518 went from 1,800 to 5,500 Euros, and the classic from Catalan literature, the Crònica dels fets… del Inclyt Rey Don Jaume Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia: Compte de Barcelona e de Muntpesller (1562) was sold for 3,000 Euros from a starting price of just 1,200.
Ramon Llull, Blanquerna, 1521.
The highest sales were for the classic Libro primero de Morgante y Roldán y Reynaldos donde se cuentan sus maravillosos hechos en armes (1550). This story, which was quoted by Cervantes in the first chapter of Quixote, was on sale from 4,000 Euros but the hammer finally went down at 12,000! And the adaptation of Ramon Llull’s Blanquerna by Ramon Joan Bonllabi – a rare classic with Gothic typography and wood print, was originally set at 6,000 Euros but finally sold for 19,000.
Conclusion: there is certainly a market here, opportunities and many future possibilities for the sale of good quality bibliographic material, and that market is a good indicator of the current interest in our own history.
por Ricard Mas | Nov 9, 2018 | Crítica, home
De tant en tant, la Fundació Vila Casas assoleix petits grans encerts malgrat que, sovint, quedin entelats per un excés d’eclecticisme i d’hiperactivitat expositiva, regida per un criteri ben ample de màniga.
Però de vegades anar folgat també té les seves virtuts, i l’actual exposició dedicada al pintor Manuel Duque (Nerva, Huelva, 1919 – Sabadell, 1998), amb un muntatge tan senzill com exquisit i un comissariat excel·lent a càrrec d’Imma Prieto, n’és una, i memorable. Val a dir, també, que l’Espai Volart ha guanyat moltíssim des de l’ampliació de l’ala dreta de la planta baixa, que és on s’ubica aquesta magnífica retrospectiva del pintor sabadellenc.
Vista de l’exposició.
Manuel Duque, de la llum al món és una bona revisió d’un autor maleït, desconegut o oblidat per molta gent, marginat en la història de l’art, tant el català com l’espanyol i l’internacional. Aquest fet el capta molt bé la primera sala. L’espai, que és molt gran, està buit, amb prou feina il·luminat i, a part del text de presentació, només hi ha una vitrina plana i, al fons, una petita fotografia de Manuel Duque com a simple visitant del MACBA. La vitrina, amb llum interior, mostra un moment gloriós i fugisser de l’artista, quan estava a París als anys seixanta i tenia galeries al seu servei –primer la de madame Breteau i, després, la de Romy Audouin– des de les quals va desplegar les seves teories messiàniques i amb un punt d’amarga megalomania que, amb el pas del temps, s’aniria agreujant.
Res d’aquest moment hi ha a l’exposició, perquè poca cosa en va quedar més enllà dels díptics d’individuals i col·lectives, on ell exposava al costat dels noms més grans de l’abstracció mundial –i alguns d’altres també ara força oblidats–, i de la seva pròpia mitologia, acotada a la tradició oral sabadellenca d’uns quans amics o admiradors fidels.
Manuel Duque, Sense títol, 1956.
La segona sala és monocroma, i les obres, estan agrupades per sèries, n’hi ha poques i ben triades, com en la resta del muntatge. És la part dedicada a l’inici de l’etapa abstracta de Duque desplegada a París, a mitjan anys cinquanta, on s’havia instal·lat gràcies al també pintor sabadellenc Joan Vilacasas, amb el qual va mantenir amistat durant els primers temps d’estada a la capital francesa. És l’etapa que el pintor anomenava nuagisme i que devia tant a Jean Fautrier com a J. M. William Turner. Aquesta doble mirada al present i al passat seria una de les seves constants a partir de llavors. I dels núvols passaria aviat al grafisme, acostant-se a Cy Twombly i Henry Michaux, però també a la cal·ligrafia oriental, amb unes obres nítides i concises.
Manuel Duque, Sense títol, 1959.
La tercera sala és un esclat de color i correspon al moment eufòric del Grup Gallot, al pas de la dècada dels anys cinquanta als seixanta. I aquí aflora, amb desimboltura i encert, el traç enèrgic i el cromatisme desfermat de Willem De Kooning. Aquesta etapa es pot relacionar amb l’obra coetània dels altres components sabadellencs el Gallot, especialment d’Antoni Angle, artista encara més maleït, perquè, a l’inrevés de Duque –el qual va ser sempre fidel als seus principis tot i no tenir reclam– Angle es va trair a sí mateix, abraçant la pintura comercial i anodina de paisatges, natures mortes i retrats per anar fent bullir l’olla, just a partir dels anys seixanta. Però aquí només es tracta de la vindicació d’un sol artista del grup.
Manuel Duque, Sense títol, 1960.
La sala quarta, i última, està dedicada als darrers anys del pintor, quan va tenir una certa benaurança i requesta, tot i que sempre en l’àmbit local. Hi ha una gran el·lipsi temporal, la que correspon a l’esmentada vitrina de l’inici. En aquesta sala final el color s’unifica de nou, i es limita pràcticament al verd, groc i negre, amb una infinitat de gradacions com un retorn al nuagisme, però aquesta vegada arrelat a la terra i la natura. El gest violent, salvatge i espontani del Gallot s’ha domesticat pel lirisme i per l’admiració atenta a la pintura anglesa i francesa del segle XVIII. Els fons dels retrats de Thomas Gainsborough estan latents tothora en els olis dels anys setanta i vuitanta, per anar donant pas als ja més llepats de les escenes de Jean Honoré Fragonard que corresponen als darrers temps de la producció duquiana, marcada sempre per un lema propi que no parava mai de repetir: “rehabilitar la pintura” enfrontant-se, sovint, i de forma bel·ligerant –tot i que no exempta d’ironia– a les noves tendències artístiques.
Manuel Duque. De la llum al món es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vilacasas fins al 30 de desembre de 2018.
por Ricard Mas | Nov 9, 2018 | Home, Reviews
From time to time the Vila Casas Foundation has little great successes despite the fact that they often become fogged by an excess of eclecticism and exhibitional hyperactivity governed by rather indulgent criteria.
But sometimes, being free and easy has its benefits, and the current exhibition of work by painter Manuel Duque (Nerva, Huelva, 1919 – Sabadell, 1998), set out simply and exquisitely under the excellent curation of Imma Prieto, is a good example, and a memorable one. It is also worth mentioning that the Espai Volart has improved dramatically since the extension of the east wing on the ground floor, which is where this magnificent retrospective is taking place.
View of the exhibition.
Manuel Duque, from Light to the World is a good review of an accursed, unknown and forgotten artist for many people, marginalised in the history of art – Catalan, Spanish and International. This is captured very well in the first room. The space is very large, empty, scarcely lit and, apart from the presentation text, there is just a flat vitrine at the back of which is a small photograph of Manuel Duque like an ordinary visitor to the MACBA. The vitrine, which is internally lit, shows a glorious and fleeting moment in the life of the artist, when he was in Paris in the 1960s and was working with a couple of galleries – first that of Mme. Breteau and then that of Romy Audouin – where he developed his messianic theories with a touch of megalomania which, over time, would become more aggravated.
Of course, there is no evidence of this in the exhibition itself, because very little survived except for the individual and group diptychs of where he exhibited, beside the biggest names in abstraction in the world (as well as some other, also today forgotten), and of his own mythology, which remains as an oral tradition among a few friends and faithful admirers.
Manuel Duque, Untitled, 1956.
The second room is monochrome, and the works are grouped together in series. There are few of them and they are very well selected, just like the rest of the show. This is the part dedicated to the beginning of Duque’s abstract period which took place in Paris in the mid-1950s, where he had moved to thanks to fellow Sabadell painter Joan Vilacasas, who was his friend during his formative years in the French capital. This was the period known as nuagisme which owed as much to Jean Fautrier as to J. M. William Turner. This double view towards the present and the past would be one of the constant factors in his work from that time on. From the clouds he would move on to graphism, approaching the likes of Cy Twombly and Henri Michaux, but also oriental calligraphy, with some clear and concise works.
Manuel Duque, Untitled, 1959.
The third room is an explosion of colour and corresponds to the euphoric time of the Gallot Group, at the turn of the decade from the fifties to the sixties. Here there is a self-assured and successful flourishing of the energetic stroke and unconstrained chromatism of Willem De Kooning. This period can be related to the contemporary works of other members of the Gallot group from Sabadell, especially Antoni Angle, an artist who was even more accursed because, unlike Duque (who was always faithful to his principles despite not rising to fame) Angle sold out, embracing commercial, anodyne painting of landscapes, still lifes and portraits to keep the wolf from the door, from the beginning of the 1960s. But here, we are concerned with the vindication of just one of the artists of the group.
Manuel Duque, Untitled, 1960.
The fourth and final room contains the last years of the painter, when he enjoyed a certain beatitude and demand, albeit in his local area. There is a great temporal ellipsis which corresponds to the vitrine mentioned at the beginning of this article. In the final room colour is reunified although limited almost always to green, yellow and black, with innumerable shades like a return to nuagisme, but this time rooted in the earth and nature. The violent, wild, spontaneous gestures of the Gallot has become tamed by lyricism and a patient admiration for the English and French painting of the eighteenth century. The backgrounds of the portraits by Thomas Gainsborough are ever-present in the oils of the 1970s and 1980s, paving the way for the even more delicious Rococo scenes of Jean Honoré Fragonard which correspond to the last stage of Duque’s production, marked by a motto of his own choice which he never tired of repeating: “rehabilitate painting”, facing up to new artistic tendencies, often in a belligerent manner, but one which was not devoid of irony.
Manuel Duque. From Light to the World can be seen in the Espais Volart of the Vilacasas Foundation until 30 December 2018.
por Ricard Mas | Nov 9, 2018 | Crítica, home
De vez en cuando la Fundació Vila Casas tiene pequeños grandes aciertos a pesar de que, a menudo, éstos queden empañados por un exceso de eclecticismo y de hiperactividad expositiva, guiada por un criterio quizás demasiado amplio de miras.
Pero a veces ir holgado también tiene sus virtudes, y la actual exposición dedicada al pintor Manuel Duque (Nerva, Huelva, 1919 – Sabadell, 1998), con un montaje tan sencillo como exquisito y un comisariado excelente a cargo de Imma Prieto, es un buen ejemplo de ello. Hay que constatar, también, que el Espai Volart ha ganado mucho desde la ampliación de su ala derecha, en la planta baja, que es en donde se ubica esta magnífica retrospectiva del pintor sabadellense.
Vista de la exposición.
Manuel Duque. De la luz en el mundo es una buena revisión de un autor maldito, olvidado o desconocido por mucha gente, marginado en la historia del arte, tanto el catalán como el español y el internacional. La primera sala de la exposición capta muy bien este hecho. El espacio, que es grande, está vacío, a penas iluminado y, a parte del texto de presentación, tan solo hay una vitrina plana y, en el fondo, una pequeña fotografía de Manuel Duque como un simple visitante del MACBA. La vitrina, con luz interior, muestra un momento glorioso y fugaz del artista, cuando estaba en París en los años sesenta y tenía galerías al su servicio –primero la de madame Breteau y, luego, la de Romy Audouin– desde las cuales pudo desplegar sus teorías mesiánicas, con un punto de amarga megalomanía que iría aumentando con el paso del tiempo.
De este momento no hay nada en la exposición, porque poca cosa quedó, más allá de los dípticos de individuales y colectivas, en las que él expuso, al lado de los nombres más grandes de la abstracción mundial –y de algunos otros, también ahora olvidados–, y de su propia mitología, acotada a la tradición oral sabadellense de unos cuantos amigos o de fieles admiradores.
Manuel Duque, Sin título, 1956.
La segunda sala es monocroma, y las obras están agrupadas por series, hay pocas y muy bien elegidas, como en el resto del montaje. Es la parte dedicada al inicio de la etapa abstracta de Duque desplegada en París, a mediados años cincuenta, en donde se había instalado gracias, al también pintor sabadellense, Joan Vilacasas, con el que mantuvo amistad durante los primeros tiempos de su estancia en la capital francesa. Es la etapa que el pintor denominaba nuagisme y que debía tanto a Jean Fautrier como a J. M. William Turner. Esta doble mirada al presente y al pasado sería una de sus constantes a partir de entonces. Y de las nubes, pronto pasaría al grafismo, acercándose a Cy Twombly y Henry Michaux, pero también a la caligrafía oriental, con unas obras nítidas y concisas.
Manuel Duque, Sin título, 1959.
La tercera sala es un estallido de color y corresponde al momento eufórico del Grup Gallot, en el paso de la década de los años cincuenta a los sesenta. Y justo aquí aflora, con acierto y desparpajo, el trazo enérgico y el cromatismo desgarrado de Willem De Kooning. Esta etapa se puede relacionar con la obra coetánea del resto de componentes sabadellenses del Gallot, especialmente con la de Antoni Angle, artista más maldito aún que Duque, porque al revés que éste, que siempre se mantuvo fiel a sus principios estéticos, a pesar de no tener reclamo, Angle se traicionó a sí mismo, abrazando la pintura comercial y anodina de paisajes, bodegones y retratos para ir tirando, justo a partir de los años sesenta. Pero aquí, solo se trata de la vindicación de uno de los artistas del grupo.
Manuel Duque, Sin título, 1960.
La sala cuarta, y final, está dedicada a los últimos años del pintor, cuando tuvo un cierto bienestar y reclamo, aunque siempre en el ámbito local. Hay una gran elipsis temporal, la que corresponde a la citada vitrina del inicio. En esta sala el color se unifica de nuevo, y se limita prácticamente al verde, amarillo y negro, con una infinidad de gradaciones, como un retorno al nuagisme, pero esta vez fijado en la tierra y la naturaleza. El gesto violento, salvaje y espontáneo del Gallot se ha domesticado por el lirismo y la admiración atenta de la pintura inglesa y francesa del siglo XVIII. Los fondos de los retratos de Thomas Gainsborough, están constantemente latentes en los óleos de los años setenta y ochenta, para ir dando paso a los de las escenas de Jean Honoré Fragonard, mucho más relamidos, que corresponden a los últimos tiempos de la producción duquiana, marcada siempre per el lema propio que el artista constantemente repetía: “rehabilitar la pintura”, enfrentándose a menudo y de forma beligerante, aunque no exenta de ironía, a las nuevas tendencias artísticas.
Manuel Duque. De la luz en el mundo se puede visitar en los Espais Volart de la Fundació Vilacasas hasta el 30 de diciembre de 2018.
por Ricard Mas | Nov 8, 2018 | Crítica, home
És molt difícil resistir-se a l’encant dels gabinets de curiositats. Van néixer en una època en què el coneixement s’acumulava a través de coses materials, fossin llibres o obres d’art, i no en núvols virtuals.
Els gabinets reunien objectes curiosos, difícils de trobar, valuosos des del punt de vista històric i/o científic, o simplement bells, i barrejaven peces artístiques amb andròmines, fòssils o arqueologies diverses, unint art i ciència. Petits museus privats avant-la-lettre.
Vista general de l’exposició.
Dins de les pràctiques artístiques contemporànies, la idea d’acumulació és també freqüent, encara que sovint amb objectius purament documentals, però la força del model del gabinet de curiositats clàssic no ha mort, com es va demostrar amb la gran quantitat d’instal·lacions d’aquest tipus que es van exhibir a la Biennal de Venècia del 2013. Amb aquest esperit, Frederic Amat (Barcelona, 1952) i la galeria Artur Ramon Art han recreat un gabinet de curiositats, en la què obres de l’artista dialoguen amb antiguitats del fons de la galeria.
A manera de gran instal·lació i ocupant tot un gran pany de paret, Amat, fent gala de la seva condició d’artista que transita per disciplines diverses des de l’escenografia al cinema, ha reciclat uns prestatges de fusta que va utilitzar per al decorat del monòleg teatral El testamento de María, de Colm Tóibín, estrenat el 2014. És un reciclatge del reciclatge ja que els prestatges provenen de la històrica botiga de teixits barcelonina Ribes & Casals.
És en aquests prestatges, amb tota la seva pàtina, on Amat ha col·locat més d’un centenar d’objectes d’allò més diversos però que finalment la proximitat física en un espai reduït converteix en germans, malgrat ser d’èpoques i estils diferents. Pintures de petit format, ceràmiques i escultures del mateix Amat conviuen sense complexos amb antiguetats com un crucifix flamenc del segle XVII, un dibuix de José de Madrazo, una Maredédeu romànica castellana, aiguaforts de Piranesi, arquetes, encensers, pots de farmàcia o objectes de vidre. Al costat de les obres antigues, les pintures i ceràmiques d’Amat retrocedeixen en el temps. O potser és més aviat que les antiguetats s’hi avancen?
Les obsessions iconogràfiques d’Amat, com els ulls, per exemple, semblen reflectir-se com en un mirall en detalls com les olives en relleu d’un plat d’engany lleidatà del segle XVII. És un continu joc de correspondències semàntiques i estètiques, que ben segur amaga secrets que Amat, també col·leccionista sense complexos, ha preferit callar, però que conviden l’espectador a una observació minuciosa del muntatge.
Per complementar la instal·lació, s’exposen dues obres d’Amat més i un conjunt de nou peces recents de la sèrie Cartografies, en les què l’atzar actua en el paper creant mapes. Al cap i a la fi, la geografia també formava part sovint dels gabinets de curiositats, en un moment de la història en què l’ésser humà començava a calcular amb precisió la seva situació física en el món. Més enllà de l’espai, en aquesta molt senzilla però suggerent exposició de Frederic Amat, els temps, les èpoques, els segles es fonen. O millor dit, no existeixen.
Wunderkammer-Frederic Amat es pot visitar a Artur Ramon Art fins al 18 de gener de 2019.
Recent Comments